Adjectius

Però Kafka no ha sigut mai kafkià. Ni el Dant, dantesc.

Vaite pola sombra

Després d’una setmana marcada per les prediccions de doctes analistes polítics i d’aspirants de tota mena sobre el resultat final de les eleccions gallegues, arribem al dia clau amb sensacions agredolces. Perquè Fraga se’n va finalment, però com a conseqüència d’unes eleccions democràtiques i no de la condemna d’un tribunal per participar activament d’una dictadura feixista i criminal. Perquè Fraga se’n va finalment, però després que el partit que ell representa a Galícia haja guanyat les eleccions, amb un 150% (!) dels escons del segon partit més votat. Perquè Fraga se’n va finalment, però fa una mica d’angúnia haver d’alegrar-se amb l’hipotètic mal menor que s’anuncia com a recanvi. I encara en fa molta més assistir al discurs possibilista dels que troben cap relació entre aquest resultat –que no es va decidir ahir, que Fraga ja havia guanyat la setmana passada– i una mena d’efecte papallona que arribaria fins al carrer Cavallers.

Però Fraga se’n va finalment: que vaja per l’ombra i que no el tornem a veure mai més; ni a ell, ni als de la seua estirp.

Estrangers

Em va impressionar la pel·lícula Underground, d’Emir Kusturica, i el seu particular punt de vista sobre els gitanos; però alguna cosa va canviar per sempre més quan vaig veure Gadjo dilo, de Tony Gatlif. La pel·lícula de Gatlif, amb aquell estranger que buscava obsessivament una cantant romanesa que havia escoltat en una vella cinta, tenia aquella cosa tan difícil de definir i, tanmateix, tan essencial quan parlem d’una obra d’art: la sinceritat, l’autenticitat. Des d’aquell moment, Kusturica m’ha semblat un impostor, i les seues pel·lícules posteriors –Gato negro, gato blanco, o La vida es un milagro– falses.
Em sorprén comprovar que Exils és la catorzena pel·lícula de Tony Gatlif. Una obra en què torne a trobar les constants dels altres treballs que n’he vist: Swing i –sobretot– l'esmentada Gadjo dilo. Una pel·lícula sincera, un cop més, en què els gitanos i la música tornen a tenir un paper destacat. Una mena de road movie que parla sobre la recerca de la identitat individual, sobre els exilis interns i externs, sobre els camins que la vida marca i que, de vegades, poden semblar tan contradictoris: què fan dos francesos tronats intentant per tots el mitjans arribar a Alger quan tots els algerians n’intenten fugir?

Una fotografia simplement genial, que amara el relat de plasticitat i de poesia. I, com quasi sempre en les obres de Gatlif, una càrrega d’erotisme subtil que recorre tots i cadascun dels moviments dels personatges.

Demoscòpia

Normalment, m’hagués produït un somriure divertit el fet de trobar-me a la premsa un fragment com aquest:

Adormecido con pequeños sobresaltos al calor de la lavativa demoscópica que se administra cada mañana con agua traída del delta del Ebro, Camps se cree imbatible (como se creyó un día Rajoy), pero no tengo la menor duda de que nuestro simpático gerifalte tiene los días contados. En el País Valenciano, como en España en general, la derecha sólo puede triunfar cuando la izquierda no está en condiciones de disputarle la victoria. Pero ese momento ya pasó. Veo en Joan Ignasi Pla y en su gente el equipo que en el 2007 desalojará a los monaguillos de Aznar de una Generalitat que han endeudado hasta límites vergonzosos.

La dreta només pot triomfar quan l’esquerra no està en condicions? Encara quedava algú disposat a fer servir aquest argument? Joan Ignasi Pla i el seu equip? Pla? Equip?
Trobar-me un fragment com aquest en un article d’opinió d’El País d’avui i, sobretot, trobar-me’l signat per Joan Garí m’ha provocat, en canvi, sorpresa, estupefacció i, al remat, alguna cosa pareguda a la decepció. Segurament que hi deu haver una ironia que jo no sé copsar. Segurament...

La curiositat és l'enllaç

Posem enllaços a les nostres webs –o links, si ho preferiu, que queda més cool– però n’hi ha pocs que funcionen tan bé com aquells que activa a la nostra ment la literatura i, en general, l’art. Tan bon punt he enllestit la nota anterior sobre el Dillatari de Ponç Pons, enllace amb altres textos que el completen, que en parlen, que el glossen.
Així, Pons fa referència a la quantitat d’obres mestres que es publiquen cada setmana a casa nostra; tantes, que ens podem permetre el luxe d’obviar determinats autors que no apareixen habitualment a les fotografies. L’enllaç era, doncs, inevitable amb aquest aforisme de Stanisław Jerzy Lec:

––Per què –vaig preguntar a un crític– va escriure vostè sobre això dient que era un esdeveniment memorable que tindria una importància crucial?
––Sobre què? –va preguntar.

Però Pons també al·ludeix a la seua capacitat de sorprendre’s, de tenir curiositat. I ara l’enllaç és intern, cap a una nota d’ara fa tot just tres anys:

Per imperatius laborals, convisc i assistesc amb perplexitat a la vida d’algú que aconsegueix de moure’s pel món sense curiositat. I la perplexitat esdevé, irreprimiblement, indefectiblement, una monumental i còsmica enrabiada. La curiositat: una de les raons més fonamentals del viure.

I, pense ara, potser hauríem de donar-li la volta a l’aforisme fusterià:

Morir deu ser deixar de tenir curiositat

Dillatari

La veritat és que "Nel mezzo del cammin di nostra vita" començ a entendre que el temps és breu i que no puc llegir tant com voldria. He de seleccionar. A les propagandes i catàlegs que m'envien les editorials tot són anuncis de novel·les mestres, brillants, genials, de lectura obligada... Després resulta que no n'hi ha per a tant. ¿Tornaré alguna vegada a experimentar l'emoció, l'impacte, la commoció, que vaig sentir llegint García Márquez, Sábato, Rulfo, Cortázar, Borges o els Tròpics de Henry Miller? Ja no sóc verge. Conec els trucs i les trampes, les mentides, la misèria de la literatura (hi ha escriptors que cal llegir, però val més no conèixer), i a pesar de tot l'estim, hi crec, la visc amb absoluta passió.

Ho escriu Ponç Pons a Dillatari, el particular dietari d'aquest menorquí irreductible, dedicat en cos i ànima a "escriviure".

L'afinador de pianos

[A propòsit de Josep Iborra, Inflexions, Edicions Bromera, Alzira, 2005]

L’assaig, el gènere del pensament que es presenta no com a producte, sinó com a procés i –en conseqüència– en procés. Literatura del jo, literatura d’idees, meditació cultural i vital. Un artefacte eminentment impressionista i sense pretensió aparent, construït sobre el fragment i sobre la provisionalitat. Les Inflexions d’Iborra responen perfectament a aquest perfil, i potser el títol de l’obra ja en suggereix una primera lectura: de les modulacions del discurs, de la variabilitat dels interessos culturals i vitals, dels girs d’aquell pensament en acció. Els textos que s’hi reuneixen també són diversos en extensió, des de l’aforisme rotund fins a la reflexió més pausada. I s’hi mostren sota una aparença d’espontaneïtat, d’anotacions fetes sobre la marxa i sense cap pla preestablert.
Fragmentaris, en definitiva, i motivats per causes i per objectius ben diversos, com diversos en són els temes: artístics, morals, polítics... Hi destaca, per exemple, la música, un terreny en què l’autor demostra sentir-se ben còmode. No és difícil endevinar una passió al darrere dels molts comentaris que hi dedica; passió i coneixement –si més no com a melòman– a més d’una oïda aguda per tal de captar el matís més subtil. La religió i la lectura de la Bíblia des d’una posició crítica són també temes recurrents de l’obra. I, evidentment, la vida mateixa; els tòpics eterns de la gran literatura universal de totes les èpoques: el pas del temps, la mort, l’home, el somni, la Veritat i la Mentida, el Bé i el Mal...
Fet i fet, Iborra escriu l’experiència, i la converteix en literatura: ja siga aquesta una experiència real, ja siga una experiència relacionada amb la literatura i, en general, amb l’art. De vegades, sota una aparença provocadora, que amaga una visió molt intel·ligent del gènere humà i de les seues contradiccions i misèries: “La Mort i la Merda. Passem la vida estirant la cadena del wc per tal d’espentar-les i enfonsar-les cap a les clavegueres de la insignificança i de l’oblit”. D’altres, sota la forma d’una ironia que traspua un inevitable deix d’amargor, qui sap si adreçada a ell mateix; en qualsevol cas, aplicable a molts dels noms il·lustres de la nostra cultura: “Com aquell que va estudiar brillantment la carrera de piano, però es dedicà, per guanyar-se la vida, a afinar-los”.
En definitiva, és l’Home –en totes les seues vessants– el protagonista d’aquestes Inflexions. S’hi pot endevinar una voluntat de reflexió constant sobre un mateix i sobre la relació amb els altres; i, en aquesta mirada, la literatura té un paper central: des de molts punts de vista, també des de la reflexió sobre la lectura i l’escriptura en elles mateixes, com a processos, com a mecanismes circumdants a la cultura al mateix temps que intrínsecament humans.

Fraga

Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.

Augusto Monterroso

Meme(z)

Ja fa alguns dies que ens va arribar, via Quim Roig, l'encàrrec de fer un "meme". Com que Ana ja ha fet el seu, em toca a mi de fer una llista que no em compromet a defensar més enllà de les properes vint-i-quatre hores:

Alguns àlbums de la meua col·lecció:

Lou Reed – Transformer
Led Zeppelin – Led Zeppelin II
Bach – Variacions Goldberg
Pavement – Slanted and enchanted
The stooges – Fun house
Tom Waits – Frank’s wild years
Maria del Mar Bonet – El·las
David Bowie – Ziggy Stardust
Ovidi Montllor – A Alcoi
P.J. Harvey – Rid of me
Schumann – Concerto pour violoncello et orquestre
Jimy Hendrix Experience – Are you experienced?

El darrer CD que he comprat:

Yo La Tengo – Prisoners of love

L’última cançó que he escoltat abans d’escriure açò:

The Jam – Standards

Algunes de les cançons que escolte molt perquè signifiquen alguna cosa per a mi:

Los Enemigos – "Resucitao"
Moreno + 2 – "Deusa do amor"
Miquel Gil – "Línia de flotació en els llavis"
Dulce Pontes – "Alma guerreira"
Josele Santiago – "Borrico"

El darrer llibre que he llegit:

Josep Iborra, Inflexions

I el que estic llegint ara:

Román Gubern, Patologías de la imagen

Alguns dels molts llibres que m’han marcat d’alguna manera:

Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles
Milan Kundera, La immortalitat
Jose Saramago, L’any de la mort de Ricardo Reis
Ana Istarú, La estación de fiebre
Anselm Turmeda, La disputa de l’ase
Rafael Sánchez Ferlosio, Vendrán más años malos y nos harán más ciegos
Joan Fuster, Nosaltres els valencians
Juan Goytisolo, En los reinos de Taifa
Giovanni Boccaccio, Decameró
Pere Calders, Cròniques de la veritat oculta

Quatre persones a qui passem aquest "meme":

Antoni, Pentesilea, Gonçal, i Jaqme.

Avís a navegants

Deu ser perquè la feina d’acadèmics els deixa massa temps lliure. O perquè no acaben de trobar la manera de justificar el sou milionari que cobren a càrrec del pressupost. Ho ignorem. El ben cert és que cada vegada que donen senyals de vida no sabem què és millor: que continuen amb la seua hipocresia, però calladets, o que claven cullerada en llocs inexplicables i creant confusió on no n’hi ha. La darrera –que no l’última– en aquest article que signava divendres Jordi Colomina. I el signava –ho copie literalment– com a “Catedràtic de Filologia de la Universitat d’Alacant i membre de l’AVL”. Noteu el paral·lelisme: ser catedràtic d’una filologia sense nom i membre d’una acadèmia que és valenciana però de-no-se-sap quina llengua; segur que deu haver alguna explicació més enllà de la simple covardia.
El text, digne del millor surrealisme i amb unes quantes faltes d’ortografia, parteix d’una suposada resistència: emprar el topònim València amb accent obert. Una resistència que en cap moment no documenta, més enllà del panegíric del senyor Adlert –que deu semblar-li digne de tenir en compte. La qüestió filològica, però, és només l’excusa; i la prova, si calia, és que després del totxo –sobretot pensant en quin mitjà l’ha publicat– arriba el paràgraf definitiu:

Si l´Acadèmia Valenciana de la Llengua adoptara la grafia Valéncia, coherent amb la pronunciació unànime regnícola, lluny d´afavorir tendències segregacionistes, enfortiria l´autoestima dels nostres conciutadans envers la pròpia varietat i contribuiria a reforçar el seu prestigi com a institució representativa i garant de la sobirania lingüística dels valencians

La primera part és, clarament, allò que es diu un avís a navegants; la segona, molt més sucosa, tota una declaració d’intencions: primer hem creat l’entitat i, ara, provem de crear-ne la necessitat. Això sí: no podrem dir que no estem advertits.

Malestars

Al MuVIM, visite l’exposició al voltant d’El descrèdit de la realitat, de Joan Fuster. A una paret, en gran, em crida l’atenció un text que no coneixia: el fragment d’una carta, datada a Sueca el 9 d’abril de 1955 i dirigida a Agustí Bartra, en què Fuster li expressa un cert malestar. En llegir-lo, no puc evitar de copiar-lo sencer allà mateix:

En part en té la culpa el fet d’haver-me ficat una mica massa a dins d’això que diuen vida literària del país. Jo era, abans, un bon senyor que vivia tranquil·lament al seu poble, que de tant en tant escrivia algun poema, i que llegia els llibres que li agradaven de llegir. Ara, a desgrat de no ésser cap vedette de les lletres nacionals, i per una pila de raons estranyíssimes, em veig obligat a sortir de casa, a escriure coses de compromís i a llegir –i comentar!– llibres que no m’interessen gaire. També això té els seus avantatges, és clar, però enyore bastant la calma i la disponibilitat d’abans.

I l’anote perquè, salvant totes les distàncies –enormes– em recorda inevitablement alguna cosa que jo hauria escrit algun temps enrere. Arribe a casa i localitze el text en qüestió. Efectivament, si la situació no és la mateixa, el malestar sí que es pot associar; i la sorpresa és que fa quatre anys que ho vaig escriure i, en el millor dels casos, no he fet més que començar a posar-hi remei. Quatre anys després, però.
Encara que no és exactament el mateix, el text de Fuster em connecta també amb un altre que he llegit més recentment, aquest aforisme –irònic, però amarg– de les Inflexions de Josep Iborra:

Com aquell que va estudiar brillantment la carrera de piano, però es dedicà, per guanyar-se la vida, a afinar-los.

Inflexions, haurem de dir ben aviat alguna cosa sobre aquest llibre extraordinari. Ara, però, hi ha un meme que s’hi espera.

Narratologia

Al Discurs sobre la dignitat de l’home, Pico della Mirandola recorda com Moisés i Timeu donaven com a motiu de la creació de l’home la necessitat del creador que hi hagués algú que admiràs el món: "acabada l’obra, l’artífex desitjava que hi hagués algú que apreciàs la raó de tan gran obra, que n’estimàs la bellesa, que n’admiràs la grandesa".

El primer cas de megalomania, o de l’ego excessiu d’un artista, havia de ser, òbviament, el del demiürg totpoderós. També, el primer exemple de la construcció d’un lector model.

Preposició indecent

Entre...

Intel·lectuals i nespres

Suplement “Quadern” (el raconet setmanal d’El País per als exòtics que llegim en català) del 2 de juny. La columna habitual de Joan Francesc Mira, aquesta vegada sota el títol –simptomàtic– de “Nispros i llibres”. L’hagués pogut titular perfectament “Del sexe dels àngels”; i no ho diem nosaltres, que ho diu ell mateix en les darreres línies:

No és poca cosa o, almenys, és prou per no haver de parlar de l’estatut d’autonomia (ja l’he llegit sencer: tan fluix d’idees bàsiques com de gramàtica elemental) ni del referèndum a França: veure feliços els polítics valencians no sé de què és símptoma, veure com exulta LePen, sí que ho sé.

Amollar aquestes dues frases per tancar una columna que hem omplert a còpia de divagacions d’interés dubtós sobre les nespres. Fa gràcia. Sobretot per la manera de liquidar els temes, o per la facilitat amb què dos i dos –per a alguns que s’agraden d’anomenar-se intel·lectuals– fan sempre quatre.
Votar no en el referèndum europeu, per a aquests intel·lectuals nominals, és –sempre– símptoma inequívoc i unidireccional; ja ho va dir algú també poc abans que es votés a Espanya: si LePen feia campanya pel no és que havíem de votar sí. Gran argument. Tan gran com aquell altre que hi va focalitzar tota la campanya: votar no a una proposta concreta de Constitució Europea equival a votar no a Europa.

Com que som frívols, poc intel·lectuals i, sobretot, molt inconsistents, ens hem alegrat del no francés. I de l’holandés. O Europa està plena de lepenistes o és que els comptes... Però parlem de nespres, que és molt més fàcil. Al capdavall, és el que fem sempre, no?

Cicle

Despertar-se sense

fer-ho, anar amb els ulls

oberts però sense veure, veure sense

mirar-te els ulls, ulls de son, son que em dorm.

Ja em dorm...

Deep throat

El resum no està disponible. Fes clic en aquest enllaç per veure la publicació.

Crònica negra

Quan era infant, P volia saber què hi havia a dins de les seues joguines, què tenien aquells ninots a la panxa. P hagués volgut obrir-los, però els materials de què estaven fets i els pares li ho impedien.
Fins que ho va aconseguir amb aquell cavall enorme de plàstic: des d’aquell dia, P no ha tornat a aprendre res de tan important.