E

Querétaro és un símptoma impagable de la malaltia. Que m’hi incloguen a l’hora de fer recompte dels parlants del seu idioma, també.

El nom, la cosa

Una mateixa notícia plantejada amb dos titulars lleugerament diferents. D’una banda, a la secció de Cultura del Levante d’avui: "Los críticos valencianos premian a Simó, Company y Martínez Marzo". De l’altra, al propi web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana: "S'atorguen els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians".

Cal llegir el text de qualsevol de les dues notícies per tal de comprovar que el segon titular és ambigu; i el primer, directament fals. No he aconseguit trobar les bases d’aquests premis al web de l’AELC, però sembla evident que es tracta d’escriptors valencians premiant escriptors valencians. Fins i tot, que es tracta –potser– d’una associació d’escriptors premiant uns escriptors de l’associació. Que, en principi, no és ni millor ni pitjor que allò que semblaven apuntar els titulars, especialment el del Levante; però és distint, si més no.

¡Sálvese quien pueda!

Des que el dijous al matí vaig llegir la premsa, he fet i refet mentalment mil vegades una anotació que –al remat– no he penjat ací perquè he preferit deixar-la refredar. Però ara ja sé que no la podré escriure sense referir-me als dos protagonistes amb determinats qualificatius, així que he decidit reduir-la a una única frase:

Alfonso Rus continua sent fidel al manual del bon feixista –en segueix totes les recomanacions al peu de la lletra– mentre Jorge Alarte i la sucursal valenciana del PSOE han decidit copiar l’estratègia política del BNV. La realitat sempre supera l’acudit.

N'hi ha tant, d'idiota...

De com llançar a perdre un bon text literari

Havia llegit –fa anys, en el moment que es va publicar– la traducció al castellà de Lisboa, Livro de Bordo, de Cardoso Pires. I en recordava poques coses, però sabia que l’havia gaudit. Per això, fa uns dies, encete amb ganes l’edició que n’ha fet recentment la Universitat de València, però l’acabe amb un sentiment més aviat d’emprenyament. Per una traducció ortopèdica, que me n’entrebanca la lectura fins a límits molestos. Per una sintaxi abrupta i per una bona quantitat d’errors gramaticals escampats per tot el text. Una autèntica llàstima, perquè aquesta Lisboa mereixia millor sort.

• hi va anar a viure ben aviat a Lisboa
• Ací tens perquè és que [...] em sent així de distant
• allí en l’alt, semblava etern amb la ciutat als seus peus
• hi podem veure-la fumar cigars
• Passa què, més enllà d’aquesta zoologia, n’hi ha un altra que el Mestre la recollí als passadissos del Parlament
• dins del café hi és Almada
• s’ha vist passat a monument de plaça i d’eternitat sense que ningú no sàpia perquè
• torne a ensopegar en un altre poeta
• al carrer del poeta Pascoaes, encara ensopegue en un llibre dibuixat a la porta de la biblioteca pública

Universitat: el herrero y el palo

No sé si la Universitat de València oferia fins ara un servei de creació de blocs. Jo no n’he tingut cap notícia fins aquest mateix matí, però algunes coses que he pogut llegir fan intuir que sí, que ja existia. Avui, però, en accedir a l’entorn virtual d’usuari, m’hi he trobat al menú la nova opció de Blogs, i en seguir l’enllaç he creat una pàgina amb el meu nom d’usuari en aquest entorn i un d’aquells missatges estàndard de benvinguda. No és del tot certa, per tant, l’afirmació que feia ahir l’administrador d’aquesta iniciativa: De momento la gente ha creado su blog personal sin introducir posts nuevos. A las 22:30 habíamos pasado de 70 blogs a 1100. De moment, "la gent" no ha creat res: es tracta només de la curiositat de trobar-se una possibilitat nova al gris menú habitual, i un sistema que –automàticament– publica el bloc en seguir l’enllaç. Si més no, així funciona per als docents.

La proposta –que no cal dir que és ben interessant– torna a demostrar, però, l’escàs interés de la Universitat per la normalització lingüística; en contra, segurament, del que molts des de fora estan disposats a creure. I, en particular, l’interés absolutament nul en aquest sentit del Servei d’Informàtica. Que ja ens té acostumats al fet que l’entrada a l’entorn d’usuari es fa, per defecte, en castellà –l’opció en català l’has d’anar a buscar expressament; és, com d’habitud, l’opció marcada–. I que ara, simplement, no ha contemplat aquesta opció. Tot i que els recursos en català per a wordpress –el sistema que utilitzen– són ben abundants des de fa temps, els informàtics de la Universitat no veuen cap motiu de fer-hi servir aquest idioma exòtic. Especialment en les plantilles, que són la cara visible del web: no han trobat cap motiu perquè la que han dissenyat expressament per a l’ocasió tingués –si més no– la versió en la llengua que –diuen– és l’oficial de la institució. Els blocs de la Universitat de València, doncs, parlaran en castellà.

Sociolingüística aplicada

Mi padre es de Castellón, mi madre de Tarragona; y, para no liarnos, en mi casa hablábamos todos en castellano.

Apotegma adjudicat –segons que sembla– al castellonenc Juan Costa, possible candidat a presidir el PP espanyol.

Premsa, literatura i societat

Pocs termòmetres tan eficaços per tal de comprovar la salut col·lectiva d’una societat com la seua premsa. I la nostra, una autèntica compilació dels pitjors símptomes possibles. D’una banda, pels propis mitjans: inofensius, acomodats, gregaris i porucs en els plantejaments, majoritàriament. D’una altra, per la pròpia societat: anestesiada i incapacitada per tal de respondre als escassos impulsos rellevants, i convertir-los en motiu de debat públic i col·lectiu. Això és: unes poques excepcions que passen absolutament desapercebudes, per més greu que siga allò que s’hi explica.

L’exemple, en aquest cas, no és dels més cridaners; però el tema de què tractava em va portar a fixar-me especialment en un breu que publicava la Cartelera Turia fa vuit dies. Una cita de l’escriptor valencià Joan Dolç que havia reproduït un columnista de l’ABC, al qual qualifiquen de "irredento anticatalanista contemporáneo de Viriato":

Aquí se hace una literatura preceptiva, artificiosa, tramposa, capada y edulcorada, elaborada por una industria cultural para lectores sumisos, gargarizándoles la fonética, expurgándoles el léxico, imponiéndoles una lengua estándar, unánime, la de ¡todas las Universidades y todos los científicos del mundo! –dónde hay unanimidad no hay criterio– con la ayuda financiera de la Dirección del Libro, que revive el inquisitorial Índice de libros prohibidos. Alguno mío. De lo cual me honro.

Ignore en quin context hauria escrit això Dolç –tot i que sí que he llegit l’article de l’ABC on es citava– però l’afirmació és discutible. Literalment discutible, vull dir: en el sentit exacte que té la paraula. Però res, com de costum; silenci absolut i anar fent.

Voler és fàcil

Els canvis en el significat de les paraules: una corrupció tan antiga com la mateixa existència del llenguatge. I no sembla –tot i la manca de perspectiva històrica que mai no té, per definició, un contemporani– que aquesta haja de ser una època més prolífica en aquest sentit. Potser sí, en canvi, pel que fa a la consciència d’alguns d’aquests desplaçaments semàntics: la premeditació amb què determinats conceptes han vist modificada l’essència del seu significat, sovint per esdevenir un comodí neutre i sense connotació.

Amb la mínima perspectiva que atorga pertànyer a una generació diferent, observe amb sorpresa l’ús que fan els adolescents del verb voler. Freqüent, massiu, indiscriminat. I, tot i que d’inici puga suscitar una certa admiració –o enveja!–, només cal fixar-s’hi un poc per confirmar-ne el miratge: no és possible voler tant, a tanta gent i tan diversa, i d’una manera tan constant i gratuïta. El signe dels temps, potser; però mai no havia vist el verb voler tan buit de contingut, ni tan limitat en la capacitat de significar.

La llengua dels ornitorincs

Al Talia, veiem Mala ratxa, l’adaptació que ha fet la companyia valenciana Ornitorincs de la coneguda obra de David Mamet Glengarry Glen Ross, un clàssic contemporani pel qual l’autor va obtenir el Pulitzer el 1984. I amb una versió cinematogràfica de 1992 que recorde haver vist, tot i que de manera un tant difusa.

A l’escenari, una immobiliària i els comercials que hi treballen serveixen Mamet per referir-se a la pressió de l’empresa moderna sobre el treballador, obligats a competir ferotgement entre ells per no ser acomiadats –amb una pissarra en un lloc ben visible que recorda en tot moment quin és el rànquing de vendes. Però això, a la vegada, és l’excusa per mostrar determinats comportaments humans que oscil·len entre l’ambició i la ingenuïtat del pobre diable. Entre la comparació sempre insatisfactòria amb l’altre, i l’atracció fatal que exerceix el poder i la riquesa.

L’adaptació és més que interessant, amb un treball d’actors –genial, una vegada més, Pep Ricart– que és el suport bàsic, imprescindible, de la tensió i de la frustració que ha de transmetre’s al pati de butaques. I, tanmateix, no puc deixar de fixar-me durant tota la representació en la tria lingüística per la qual s’ha optat: perquè en alguns aspectes sembla més que discutible; i en altres, motiu per a pensar algunes qüestions de la nostra societat.

La cosa és que, sense haver-ne llegit l’original de Mamet, sembla que s’hauria buscat adaptar en català un determinat joc de registres lingüístics –potser, fins i tot d’argots– que hi apareixeria. El valencià de carrer, que parla un dels comercials més veterans, ple dels castellanismes habituals i que pretendria, en conseqüència, reproduir una realitat social; i, en canvi, un valencià impecable des del punt de vista normatiu en els treballadors més joves, que podríem discutir si és reflex de res que ocórrega ara i ací. De la mateixa manera, el fet que els comercials s’adrecen per telèfon als possibles clients amb una salmòdia reproduïda de memòria en perfecte castellà; i, per contra, un cap de l’empresa (catalana) que s’ha desplaçat fins a l’agència per posar-los ferms i que parla un marcat català oriental. Això és: el dubte respecte de quina justificació pot tenir en l’obra que el discurs més agressiu i humiliant cap als treballadors siga l’únic que es fa en allò que els espectadors associaran amb el català; i la incoherència amb la realitat social, a què sembla voler ser fidel l’obra en altres aspectes, que suposa que el representant d’una empresa catalana de visita a una delegació valenciana s’adrece als treballadors en català. Per experiència pròpia, entre altre coses; i no en una empresa qualsevol.

Lost in Translation (III)

Anit, al cinema, anem a veure la pel·lícula alemanya Sehnsucht, que apareix traduïda al castellà als cartells promocionals, a les crítiques en premsa o a les programacions de les sales com a Nostalgia. Abans que comence la pel·lícula, però, llig que en realitat el terme Sehnsucht

se refiere a un sentimiento de deseo, de anhelo, pero a la vez cargado de añoranza, de nostalgia (Luciano Monteagudo).

Potser, doncs, una altra paraula híbrida, que prova de descriure un sentiment íntim i fins a cert punt barreja de diversos components, i difícil de traduir de manera unívoca a una altra llengua; una altra paraula a afegir a la llista de les saudade, litost, hüzün... I una prova contundent de la dificultat de traduir aquest tipus de conceptes és que a l’inici de la pel·lícula, que veiem en versió original subtitulada, quan n’apareix el títol a la pantalla, el subtítol ha optat per un sorprenent –per incoherent– El deseo*.

La situació em recorda, immediatament, el llibre que porte entre mans aquests dies. La completa –i voluminosa– recopilació que ha fet Proa dels Contes de John Cheever. En concret, em recorda el fet que el títol d’un mateix conte hi aparega referit de dues maneres diferents: La ràdio enorme, tant a l’índex com a l’inici del conte en qüestió; però La ràdio monstruosa, en la part superior de les pàgines en què s’estén la narració.

Amb tot, i més enllà de l’anècdota, la principal coincidència de la pel·lícula amb el recull de contes, la més destacable, és el fet que tots dos siguen altament recomanables. Sense dubte.

---

* En una de les primeres escenes del film, l’encarregada dels subtítols –amb un nom genuïnament català– fa que el cap del taller metal·lúrgic li diga al seu empleat alguna cosa així com que por hoy ya puedes plegar [sic].

Mapes (mentals)

Avui, a migdia, un desplaçament poc habitual per anar a dinar a uns quaranta quilòmetres de casa. I això em posa en contacte amb dos programes d’altres tantes emissores –una de ràdio i l’altra de televisió– que només escolte esporàdicament i que no veig absolutament mai, respectivament.

A la ràdio del cotxe, un locutor de Radio 3 (de Radio Nacional de España), presenta un grup irlandés de rock. I hi fa una observació que remarca de manera especial, i que –si no he entés malament– aproximadament ve a dir: és curiós que quan a Gran Bretanya es dóna un premi a un grup com aquest, es considera un premi a un grup internacional.

Mentre dinem, la televisió sintonitza Canal 9. Hi fan les Notícies del migdia, i dediquen un temps excessiu a parlar de la festivitat de Reis. En un desconegut rampell de reivindicació valencianista –una paraula que el corrector de català del word no m’accepta– la crònica diu que el tortell de reis és una tradició importada que s’ha acabat imposant al dolç autènticament nostre: la casca de iema (sic). I no ho diuen ni una vegada ni dues! Deu ser el valencià naturalitzat que reivindica un il·lustre lingüista a la premsa.

Decadents, resistents, col·laboradors

Un dels llibres que revise aquests dies és Història d’un desig insatisfet, de Joan Enric Pellicer, a propòsit de l’ensenyament del valencià en el període que va de 1707 a 1939. Més que no la d’un desig insatisfet, la història que s’hi documenta profusament és la d’un procés de substitució lingüística perfectament programat i executat de manera legal. I, tot i que l’obra de Pellicer se circumscriu a l’àmbit escolar, potser no trobaríem un exemple més adient d’una part que puga representar què devia ser aquell tot. Perquè es tractava, ni més ni menys, que d’aconseguir que a totes les escoles d’Espanya s’ensenyés –obligatòriament i exclusivament– el castellà.

Una de les qüestions que no haurien de passar desapercebudes d’aquest estudi –tot i que tampoc no tenim gaire confiança en aquest sentit– és el punt de vista amb què enfoca el nom d’alguns il·lustres erudits valencians. Autors que el particular revisionisme –si se’ns permet el mot– del període de la Decadència que hem patit els darrers anys –cal justificar investigacions; i cal justificar, sobretot, l’existència de determinades assignatures a Filologia– ha convertit en poc menys que herois solitaris i resistents d’una època hostil; i que ací apareixen –ens sembla– delimitats d’una manera més rigorosa, menys procliu a l’èpica. Ens referim, en particular, als iniciadors de la lexicografia a casa nostra, als autors d’obres que situaven costat amb costat castellà i valencià, en una època –l’anterior a la Renaixença, sobretot– en què fóra difícil trobar res de més agosarat.

La informació no és nova. De fet, Pellicer cita, entre altres, un article d’Emili Casanova de 1990, en què afirma que la lexicografia valenciana des de C. Ros a J. Escrig naix amb la finalitat de dotar d’instruments d’ensenyament del castellà, llengua de cultura, de progrés i llengua nacional. Fins i tot, es pot parlar d’una certa contradicció, en presentar alguns d’aquests autors en un capítol titulat, significativament, “La resistència”. Però, així i tot, s’hi trenca amb un cert corrent que ha estat, si no l’hegemònic, sí el més sorollós els darrers anys.

En definitiva, no és difícil arribar a la conclusió que, si alguna cosa diferencia aquests autors dels seus coetanis, és potser una concepció pedagògica més moderna, però no la meta; una concepció que inclou la consciència que, perquè un infant aprenga una llengua altra, no hi ha millor manera –ni més eficient– que partir d’aquella que ja sap de manera natural. I, en conseqüència, la presència del valencià en aquestes obres té una clara funció propedèutica: servir d’ajuda a l’aprenentatge del castellà. L’objectiu final, doncs, no només és el mateix; més encara, s’hi aporta un instrument més eficaç d’assolir-lo.

Màrqueting intel·ligent

Però és que, a més, el cartell està enganxat a tots els suros de la Facultat de Filologia, d’on és la imatge.

Lítost (II)

Tot i que sembla si més no arriscat pretendre d’atorgar un tret psicològic o de personalitat a tota una nació, no deixen de ser curiosos aquests mites –perquè al capdavall això són, mites, més que no tòpics– que acaben per influir en aquella nació per una mena de suggestió col·lectiva. En el cas de la saudade o del hüzün, per exemple, fins i tot com a poderoses armes de control social. Tres termes, doncs, corresponents a altres tants sentiments íntims que, també en tots tres casos, serien un tret essencial i definitori d’un determinat col·lectiu; i que hem conegut per mitjà de la literatura. Cosa lògica, d’altra banda, en tant que són –en essència– construccions culturals.

La part frívola: si el hüzün ja vam tenir oportunitat de contrastar-lo pels carrers d’Istanbul, i la saudade l’hem poguda sentir en la pròpia pell en moltes ocasions entre Lisboa i Porto, la lítost tindrem ben aviat l’ocasió de confirmar-la o desmentir-la in situ.

Lítost (I)

L’A. llig aquests dies El llibre del riure i de l’oblit, de Milan Kundera; una obra que forma part d’allò que podríem anomenar la meua memòria sentimental literària. I me’n fa notar una cosa que no recordava: la referència al terme txec lítost, estretament relacionat amb altres com la saudade o el hüzün, que ja han estat al·ludits ací en altres moments. Un concepte que dóna nom a tota una part de la novel·la, i que hi apareix caracteritzat amb paraules com aquestes:

Lítost és una paraula txeca que no té traducció en altres llengües. Designa un sentiment tan immens com un acordió estès, un sentiment que és la síntesi de molts altres sentiments: la tristesa, la compassió, els retrets i la nostàlgia. La primera síl·laba d’aquest mot, que es pronuncia accentuada i llarga, sona com l’udol d’un gos abandonat. En va busco l’equivalent d’aquesta paraula en altres llengües, per bé que em costa d’entendre que sense ella algú pugui entendre l’ànima humana.

La lítost és un estat turmentat, produït per la visió de la nostra pròpia misèria sobtadament posada en evidència.

Les persones que tenen una profunda experiència de la imperfecció general de la gent estan relativament fora de l’abast dels cops de la lítost. Per ells, l’espectacle de la seva pròpia misèria és una cosa banal i sense cap interès. La lítost és doncs característica de l’edat de la inexperiència. És una de les formes de la joventut.

Eines

Un correu electrònic rebut fa uns pocs dies:

Benvolguts amics i amigues:
Vos remetem adjunt el número zero de la revista eines, una publicació que hem elaborat amb molta il·lusió i esforç i que esperem es convertisca en un instrument per a la reflexió i l'anàlisi orientats al canvi social.
En uns dies la trobareu també en paper en llocs d'encontre tant de la ciutat de València com de l'àrea metropolitana, per si vos ve de gust llegir-la seguint els costums tradicionals, potser amb una tassa de café a la mà. També podreu consultar-la en internet i baixar-vos-la des de la web www.eines.wordpress.com.
La distribució en paper és gratuïta perquè volem donar-li a aquesta eina la màxima difusió així que no dubteu en fer-la circular.
Esperem que vos agrade però també rebre les vostres impressions per que siga possible fer d'aquesta iniciativa un projecte comunicatiu de debò.
Moltes gràcies per la vostra atenció i bona lectura,
Revista eines

Esperarem, doncs, a la publicació en paper –que no és una qüestió de costums tradicionals, sinó de comoditat– per valorar-ne el contingut. Però, pel que fa a la forma, destaca d’una manera més que evident la curiosa distribució lingüística. Perquè curiós és l’adjectiu mínim que es pot aplicar, ens sembla, al fet que una revista faça servir una llengua en la capçalera i en l’editorial, i una altra per a la immensa majoria dels continguts.

En qualsevol cas, en llegir posteriorment l’article dedicat al Pop valenciano que signa l’omnipresent Juan Vitoria, o bé es pensa en un cas flagrant de miopia, o bé s’entén un poc millor quin és el lector potencial de la revista. Ells deuen saber-ho.

Lost in Translation (II)

[Del 13-4-07, en un museu]

Ho he llegit tantes vegades i només avui hi he reparat: la diferència tan aparentment abismal de concepte entre el terme en anglés Still Life, i l’equivalent en català Natura morta.

Teoria de la relativitat

Sempre és millor poder exclamar Ja era hora!, que no haver de repetir tantes i tantes vegades A què esperen?

Assaigs

La traducció mai no ha tingut en l’àmbit universitari el reconeixement que mereix. No descobrisc res amb això; es tracta d’un mal conegut de tothom. Ho escriu Vicent Alonso a la Nota introductòria de la seua impecable traducció dels Assaigs. Ni reconeixement en l’àmbit universitari, afegiríem, ni facilitats –ni massa vegades la importància que hi pertocaria– en l’àmbit editorial. Deu ser per això que tenir a les mans un obra com la de Montaigne –l’estudi més incisiu que s’ha escrit mai sobre els secrets de l’ànima humana– traduïda al català és un fet que reconcilia amb el mercat editorial i les seues contradiccions; per exemple, aquella que fa tan fàcil de publicar determinats engendres mentre la traducció dels grans clàssics de la literatura universal esdevé poc menys que una missió impossible.

***

Traduir és fagocitar, incorporar elements d’altri a la pròpia tradició, eixamplar-ne l’abast; accedir al món que ens envolta sense necessitat d’intermediaris, evitar el perill –tan nostre– de l’endogàmia.

***

En aquest cas hi ha, a més, la llengua; l’encert del model lingüístic que s’ha triat, una gosadia segurament per a molts encara avui, i que encara avui demana ser destacada i ser explicada. El motiu? Que es tracte del català de València, del mateix “català matisadament valencià” de què parlava Joan Francesc Mira a propòsit de la seua versió de la Divina Comèdia.

Escuts

A propòsit de la nota d’ahir, revise la correspondència de Sanchis Guarner que Santi Cortés va editar a inicis de l’any passat sota el títol de Lletres de resistència. I m’hi trobe amb una perla que no recordava: una carta adreçada al que llavors era el president del Consell Preautonòmic del País Valencià, Enric Monsonís, en què fa esment de la petició del lingüista d’aturar les activitats de la Comissió Mixta de Bilingüisme, de la qual formava part, i que havia de regular la incorporació del valencià a l’ensenyament. En copie un fragment, que recull uns arguments que espanten per la vigència, vint-i-sis anys després d’haver estat escrits:

[...] Mentre no es revoque l’acord d’imposar la seccessionista ortografia de l’Acadèmia de Cultura Valenciana, no podran accelerar-se les activitats de la Comissió Mixta. Quan es tracta d’una decisió política, són els polítics els que l’han de prendre i no escudar-se darrere d’una comissió que hauria de ser exclusivament de tècnics i procedir amb criteris només filològics i pedagògics.

Crec que vosté és un home de molt bona voluntat, que pretén ser constructiu, però lamente que no comprenga que és impossible anar contra els escriptors i contra els ensenyants, i que seria absurd ensenyar a les escoles una ortografia diferent d’aquella en què es publiquen la quasi totalitat dels llibres valencians que s’han editat i que s’editen i que seguiran editant-se. [...]