29 de juny 2006

Palimpsest

Dies de readaptació, de canvi de costums i de rutines, de variacions horàries. Les lectures hi prenen un paper destacat, repartit entre aquelles que vaig tancant i aquelles altres que esperen –algunes des de fa mesos– justament aquests dies per ser encetades. Lectures i, com cada estiu, algunes sucoses relectures com la que ja tinc entre mans: un text que, a més del plaer de retrobar un autor estimat, m’ha de fer un servei molt més directe i pràctic:

En mi primera visita a Estambul, hace aproximadamente veinte años, lo que más llamó mi atención y en seguida me atrajo fue la portentosa impresión de fuerza animal que desprende: una vitalidad salvaje, omnívora, desbordante que sobrecoge al viajero en cuanto pone los pies en ella; caótico frenesí de hormigueo –de hormigas sujetas a una enigmática resolución de su destino– que únicamente he hallado en otra metrópoli a la vez imperial y tercermundista: la Nueva York bastarda, meteca de los guetos puertorriqueño y negro que poco a poco destiñe sobre la cives blanca y dulcemente la contamina.

Juan Goytisolo, “La ciudad palimpsesto”
(Aproximaciones a Gaudí en Capadocia)

23 de juny 2006

Tisores

Quan ja començàvem a tenir seriosos dubtes de la seua continuïtat, ens arriba a casa el darrer número de la revista Lletres Valencianes que publica la Conselleria de Cultura, Educació i Esport. Des d’octubre o novembre passat que no n’havíem tingut notícia, i aquests mesos sembla que els han aprofitat per tal d’introduir-hi alguns canvis. Un, en concret: la presència –entre la llista de director, coordinadora, col·laboradors, etc.– d’un epígraf de Supervisió lingüística que apareix adjudicat a una Àrea de política lingüística.

Diu el DIEC, que supervisar és “Sotmetre a examen (alguna cosa, una activitat) per comprovar-ne la correcció”. I, efectivament, un primer cop d’ull demostra que s’han sotmés a examen els textos dels col·laboradors: només cal comparar el model lingüístic que hi signen alguns d’ells –sense saber-ho, molt probablement– no només amb el que han emprat en altres números de la mateixa revista, sinó també –escriptors com són alguns d’ells– en les obres que tenen publicades. El problema és que no se n’ha comprovat la correcció, sinó la uniformitat; no s’hi han corregit errors, sinó que s’han adaptat els textos a les directrius de l’AVL. A simple vista, i des d’un criteri exclusivament lingüístic, són canvis de poca entitat; les neuròtiques i miserables obsessions habituals dels acadèmics i d’aquells que els donen suport: demostratius, incoatius, algun exemple aïllat de lèxic… Però el criteri exclusivament lingüístic no existeix, i sí uns comissaris dedicats a la tisora, a l’empobriment i a esmenar la prosa –entre d’altres– d’alguns autors de qui haurien justament d’agafar model.

22 de juny 2006

Vieux garçon

A propòsit de Cent dies del mil·leni, encara, he buscat –i he trobat– una anotació de novembre de 2001. La recupere:

Que acumular diners ha perdut la seua eròtica des que s’han inventat les targetes de crèdit i la nova economia és el tema de conversa de sobretaula entre dos senyor rics –que aquests, malgrat que l’economia siga nova, segueixen sent els mateixos– i l’autor del dietari on ha quedat recollit. Un autor amb la barra suficient per escriure-ho costat amb costat del retrat condemnatori de l’home que exhibeix a la barra del bar el caràcter ofensiu, la ignorància i el poc sentit de l’humor de qui ha convertit la seua vida en saber-ho tot sobre el Barça a l’hora de l’esmorzar en una cafeteria de Lesseps (Sic).

21 de juny 2006

Rutines

Més enllà de les habituals paraules del president del jurat i de l’autor que acompanyen les cròniques periodístiques al respecte, no tinc cap notícia sobre La gran rutina, la novel·la amb què Valentí Puig ha guanyat el Premi Sant Joan. I, tanmateix, estic segur que la llegiré. Puig és dels pocs escriptors en què l'aversió que em provoca el personatge públic no m’allunya de l’obra. Al contrari, em sembla que un país que aspira a la normalitat no hauria de permetre’s el luxe de prescindir d’algunes de les seues aportacions. El silenci gairebé absolut amb què ha passat L’os de Cuvier, per exemple, –un assaig valent sobre el present i l’hipotètic futur de la cultura catalana– és una prova més que, en general, a qui hauria d’entrar al debat ja li està bé de gestionar la seua petita part de misèria. I això, malgrat que en llibres com l’esmentat o com en els dietaris, l’orgull de classe –tota una exhibició d’una exacerbada i un tant impostada consciència de classe– acabe per ser la prioritat, fins al punt de no ocultar que bona part de les idees s’hi subordinen:

el meu ideal de vida era el vieux garçon que pot perdre hores a la cambra de bany, quan es lleva gairebé a migdia, i la deixa amb tots els miralls entelats i un rastre aromàtic de sals i lavanda. Fa l’aperitiu amb els amics de sempre, dempeus a la barra d’un bar d’hotel amb llustrabotes i premsa estrangera. Després, alça el braç majestàtic, i un taxi el porta a un dels seus restaurants habituals. Hi entra a les dues trenta i en surt passades les sis de la tarda, de cap a la sesta...

(de Cent dies del mil·leni)

20 de juny 2006

ADN

Fins i tot quan proven d’ofendre, són covards, tòpics, mediocres i maldestres. Sobretot maldestres.

19 de juny 2006

Torturats

imatge

Cap de setmana: dos dies, dues pífies.

Dissabte, l'anacrònica música de L. Voler ressuscitar en aquestes altures el rock sinistre d’uniformes negres, de baix elèctric marcant ritmes llòbrecs, de lletres torturades, sense aportar-hi res de nou, és reduir el gènere a una paròdia d’ell mateix; i el fet és que a alguns cadàvers –i aquesta manera d’entendre la música fa molts anys que ho és– és millor venerar-los en privat que traure’ls a passejar.

Diumenge, la tediosa i repetitiva adaptació cinematogràfica de Factotum, la novel·la de Bukowski. Una narració autobiogràfica en què Henry Chinaski –l’alter ego de l’autor– respon punt per punt a la imatge interessada de l’escriptor maleït, torturat, rebel, alcoholitzat i solitari que –malgrat tots els obstacles– no deixa de ser fidel als seus principis (?). El director, Bent Hamer, és el responsable –entre altres– de Kitchen stories, l’única pel·lícula que ha aconseguit adormir-me en un cinema en molts anys; però aquesta informació, malauradament, la vaig conéixer posteriorment.

13 de juny 2006

Tocar

De les lèxiques
multiplicitats d’aquest idioma
del bon dia comú, m’és preferida
la que em deixa, en valencià,
tocar-te
per telèfon.
Per telèfon, també.

Tono Fornés, Vestigis, filogènies i desficis

12 de juny 2006

Esquemes

Ens hem acostumat, els darrers anys, a un tipus de pel·lícula argentina ben concret. Una pel·lícula d’autor, de pressupost limitat, en què els personatges, la seua història i les seues relacions tenen un pes fonamental. Narracions de tempo lent, la majoria, amb els diàlegs com a protagonistes. Tiempo de valientes, en canvi, trenca de colp aquest esquema, i en compte de fixar-se en el cinema europeu –el francés, sobretot– com a model, posa el punt de mira en el nord-americà i en algun dels seus esquemes més coneguts. Així, aquella idea d’ajuntar dos personatges en principi allunyats i posar-los a treballar en conjunt; en aquest cas, un policia en hores baixes que acaba de saber que la seua dona l’enganya i un psicòleg obligat pel jutge a fer serveis a la comunitat a causa d’un accident de trànsit. Però també, i sobretot, l’acció –inaudita en el cinema argentí que ens ha arribat en molt de temps– i la manera de tractar-la.

El resultat és una pel·lícula molt interessant, que combina l’acció, un humor molt efectiu, i una trama propera al thriller. Una història que té els millors moments en la primera meitat del metratge, amb un major equilibri entre tots els elements que fa que hi puguen surar altres temes subjacents: una mirada sorneguera als fantasmes de l’home contemporani, a la dependència de la teràpia psicològica i a la impostura que suposa sovint el seu discurs; així com la denúncia de la corrupció en la policia, l’exèrcit i els serveis secrets del país. A partir de la segona meitat, en canvi, el ritme es va accelerant, l’humor va cedint als gags, i l’acció acaba per dominar-ho tot fins a desembocar en un inevitable final feliç. Amb tot, Tiempo de valientes aconsegueix, en conjunt, ser allò que es proposa: un entreteniment amable per a un públic molt ampli i amb uns models a contracorrent dels vigents al cinema argentí. I realitzada per un director Damián Szifron de només trenta anys.

10 de juny 2006

País

L’estupidesa de ser conservador, quan no s’hi té res a perdre.

09 de juny 2006

Ergo

Dos exemples il·lustratius de l’enquesta Hàbits de lectura i compra de llibres a la Comunitat Valenciana 2005, realitzada per Precisa per encàrrec de la Conselleria de Cultura i Educació, i que recollia ahir l'edició valenciana d'El País:

Freqüència de lectura:

  • No llig mai: 28’2%
  • No llig quasi mai: 16’2% (Cal tenir en compte que el següent epígraf es referia a "Llig alguna vegada al trimestre").

Idioma habitual de lectura entre els que sí que són lectors:

  • Castellà: 97’8%
  • Valencià: 1’7%

08 de juny 2006

Torío

T’ha afectat íntimament allò que t’ha ofert un músic, un escriptor, un cineasta..., i tendeixes a esperar amb avidesa un proper disc, un altre llibre o la següent pel·lícula. Formen part de tu, de la teua condició vital; un plaer assegurat que unes vegades comparteixes, i unes altres comproves intransferible. En canvi, el plaer del descobriment no te comparació possible. Pel gaudi immediat d’aquella obra; però també, i sobretot, pel que representa de promesa: per totes les possibilitats –inèdites fins al moment– de plaer futur. I a partir d’aquell precís instant, comences a esperar un proper disc, un altre llibre o la següent pel·lícula.

El plaer d’haver descobert Álex Torío té aquesta doble vessant, la sorpresa i la promesa. Un músic català totalment al marge de qualsevol convenció, que beu de l’herència dels grans crooners clàssics, filtrada per altres il·lustres bojos més contemporanis com Nick Cave o –sobretot– Tom Waits. De fet, la veu de Torío té molt a veure amb la d’aquest músic nord-americà, i la música de The lame fiancée –el disc en qüestió– recorda alguna de les seues composicions més intimistes, aquelles en què Waits defuig l’experimentació amb ritmes industrials que tant li agrada. La concepció del disc, de fet, ja és tot un senyal que la de Torío és la proposta d’un autor marginal: una mena d’obra unitària, dividida en dues parts, que explica en conjunt una història –tale-album, en diu l’autor. I que s’acompanya, suposem que per tal d’il·lustrar millor la narració, amb un llibret de més de quaranta pàgines que ha dissenyat LuciLá.

I la qüestió és que, després d’haver escoltat el disc massa vegades, m’assabente que, de fet, hi arribe tard; que aquest home ja en té tres, de discs. Però això, al capdavall, multiplica tant les possibilitats...

05 de juny 2006

Ensenyar a escriure

Fa uns mesos vaig apuntar en aquest bloc una reflexió sobre un comentari de la professora Anna Camps que versava sobre una de les possibles causes d’abandonament de l’escriptura pels xiquets (i potser per més d’un adult).

Avui llegint Cómo enseñar a hacer cosas con las palabras de Carlos Lomas em trobe amb aquesta cita de Raffaelle Simone, extreta del llibre Diario lingüístico de una niña:

Cuando el enseñante pide a sus alumnos que escriban algo, espera que lo escrito se parezca más o menos a lo que el maestro podría escribir si le tocara a él hacerlo. El efecto de este sistema se traduce en que poco a poco los niños aprenden a escribir exactamente aquello que saben que el maestro está esperando y, por lo tanto, la redacción se está transformando de pronto en una de las primeras escuelas de conformismo.

Si observem les opcions tenim: abandonament o conformisme? Aquesta pregunta em recorda una altra que Joan Garí va escriure en Les hores fecundes:

Ser o no ser? Això justament: o.

02 de juny 2006

A propòsit

(10 de desembre de 1956)

Mal senyal per a una literatura, si la societat que hauria de mantenir-la se'n desentén. I pitjor encara per a la societat, si, desidiosa o versàtil, incorre en aquest descuit. La literatura, potser, arribarà a sobreviure, precària, a costa de petits sacrificis insignes; però la societat que l'abandona, la societat que renuncia a una literatura pròpia, individualitzada i individualitzadora, és ja una societat dimitida. Almenys, això em sembla indiscutible pel que fa a la nostra època.

Joan Fuster, Diari 1952-1960