Exili

Miedo el que tienen mis cosas
Ya lo están viendo venir
Que a destierro tocan
Que también nos tenemos que ir
De aquí

Josele Santiago, Las cosas fingen

Proposta

I si en compte de provar de caure bé, provàreu de ser simplement honestos? I si en compte de dir allò que tots esperen que digueu, o allò que ja han dit la majoria, fóreu simplement –i ni que només fos per una única vegada– sincers?

Sobre els muscles

D’això fa un parell d’estius, en un d’aquells brevíssims –i encara gràcies– programes que fan algunes televisions amb l’excusa de les vacances, i on caben des d’hipotètiques activitats de lleure fins a impossibles receptes de cuina. Tv3 hi havia contractat una dona per tal que mostrés, cada dia, un massatge suposadament fàcil d’executar. I la qüestió és que hi descobrírem no només que hi havia gent que tenia més de dos muscles, sinó que els tenia repartits per tot el cos: cada dia, durant tot un estiu sencer, fent massatges als muscles de la cara, als muscles de l’abdomen, als muscles dels peus.

D’aleshores ençà, ja no ens sorprén tant quan escoltem algú que diu, per exemple, que li fan mal tots els muscles del cos. És més, una vegada comprovada la ignota versatilitat d’aquests elements corporals, encara ens sorprén menys que algú siga capaç de concentrar-hi el plaer sexual:

Fins aleshores jo mai no havia fet l’amor amb un home de la seva edat. I va ser com si de sobte es fessin reals tots els tòpics bastits al voltant dels plaers que es podien obtenir del cos. Res anterior no s’assemblava al que sorgí d’aquella relació. Ell, físicament, se m’imposà d’una manera completa, i, tot i les consideracions que em feia, el cert era que cada fibra dels meus muscles, cada àtom del meu organisme, estava disposat a donar-se i a gaudir.

Jordi Coca, Sorres Blanques

Senzillesa

Als déus tan sols demano que em concedeixin no demanar-los res, així doncs existeix aquest paper, les paraules existeixen dues vegades, cadascuna en ella mateixa i en haver-se trobat en aquesta seqüència, poden ser llegides i expressen un sentit, tant és, pel que fa al cas, que hi hagi o no hi hagi déus, que s’hagi adormit o no el qui les ha escrites, és possible que les coses no siguin tan senzilles com ens decantàvem a mostrar en un principi.

José Saramago, L’any de la mort de Ricardo Reis

Cronistes

Dos retalls de la premsa d’ahir. Dos fragments, que provenen de dos textos diferents, amb estils i objectius també diferents, però colpidors tots dos:

Per un diari, la pàgina de cultura és tan important com la secció de política; i diria que, pel lector, és encara més important. [...] Jo no sóc un suplement, no sóc unes postres, sóc el plat principal. [...] A mi em llegeixen amb interès. No com les notícies del Parlament, o els telegrames... Jo no faig comentaris divertits. Jo dibuixo el rostre del temps. I aquesta és la tasca d’un gran diari.

Ho escriu Joseph Roth, en una carta a un dels periòdics en què va col·laborar: el Frankfurter Zeitung; i ho recull Aida Segura, en la ressenya crítica a les seues Crónicas berlinesas que ha publicat Editorial Minúscula. La confiança que desprenen aquestes paraules, la vocació de cronista –en el sentit més complet del terme– i la concepció del periodisme cultural que s’hi endevinen resulten, en aquests temps, amargament llunyanes... Justament el contrari d’allò que ocorre amb l’altre fragment, signat per Desclot a la contraportada de l’Avui. Terreny llargament conegut i profusament caminat, malgrat que són pocs que gosen de dir-ho amb les lletres justes:

La vocació centrípeta d’Espanya va nàixer amb els reis catòlics, però va anar prenent força a mesura que l’Estat es modernitzava. És a dir, va començar a fer por ara fa vint anys, que és quan Espanya es va modernitzar en part. Com més moderna és Espanya, la seva capacitat centrípeta és més letal. Enhorabona. Abans hi posaven la força; ara hi posen els diners, la influència i el prestigi. Contra la força, els catalans han anat fent i els valencians i els mallorquins estan a punt de dissoldre’s. Contra la influència i els diners, potser es dissoldran tots.

L'escapada

Anit, a la Filmoteca, tornem a veure la deliciosa À bout de souffle, un homenatge molt particular de Jean-Luc Godard al cinema negre clàssic –de fet, la pel·lícula s’inicia amb una dedicatòria explícita a Monograme Pictures, una desconeguda productora de pel·lícules de sèrie B.

En tornar-la a veure, ni el carisma de Jean-Paul Belmondo provant d’imitar Bogart –amb aquell dit passant constantment per damunt dels llavis– ni l’expressió angelical de Jean Seberg –convertida en una icona dels seixanta– perden un bri de la seua impactant força. Com tampoc deixa de sorprendre l’economia de mitjans que fa servir Godard: l’aparença volgudament tosca, la realització aparentment descurada, imperfecta –els transeünts que miren obertament a l’objectiu durant les escenes de carrer; les transicions brusques, sense cap concessió ni al preciosisme de les formes ni al sentimentalisme del contingut. I, sobretot, el fet que, malgrat això, la pel·lícula compte amb uns plànols tan intensos que han passat a formar part de la iconografia de la història del cinema contemporani. Patricia venent el New York Herald Tribune pels Champs Elysées, o Michel corrent malferit per les llambordes d'un carrer de París, per exemple.

Apunt (7)

Aquests dies, als mitjans de comunicació, has pogut constatar un perill: cada vegada hi ha més gent al món que no dubta.

L'enorme càrrega

No sempre es pot transcendir l’enorme càrrega a què ens sotmet la realitat. La realitat es vol versemblant, precisa, inamovible. Queda al criteri de cadascú atendre les seves exigències. Però la tradició del gènere ens diu que només aquells dietaris que poden mistificar la realitat es queden a viure en el nostre imaginari. Per aquest motiu es fa difícil deslligar els diaris, els llibres de viatges i, fins i tot, les memòries. Els lectors exigeixen –o haurien de fer-ho– literatura. Sovint reben a canvi porcions de realitat mancades d’un procés literari.

X. R. Trigo, de la Introducció a Feliu Formosa, A contratemps

Casualitat

És la casualitat la que és cega i no l’amor.

Altres Valències

Fa dos anys que visc a València, els únics dos anys en què puc dir més o menys que conec la ciutat malgrat haver vingut a la “capi” tota la vida, com diríem al meu poble. La gent allí notava que no anaves vestida com et veien normalment, alguna cosa en la mare i en mi deia que marxàvem, segurament al metge, primera cosa que et preguntaven després de donar-te el repàs.

Hui això ja no es fa, allò de mudar-te per anar a la ciutat. A més a més els 35 km que separen València del poble pareixen molt més curts que abans. Encara que he descobert que la distància que els separa veritablement és una altra.

Allà el problema de la llengua no existeix perquè tots parlen castellà des de sempre. No hi ha pintades ofensives al respecte. No han de donar explicacions a l’operadora d’una empresa de la qual ets client per demanar-li la seua ajuda en català, i a la fi, perquè no es senta ofesa i perquè estàs cansat del tema ho deixes córrer, no sense notar una ja coneguda opressió a l’estómac. No noten com cada vegada hi ha menys llibres editats en la llengua materna a les llibreries (de l’últim llibre de Jordi Coca esperaven només cinc exemplars en La Casa del Llibre)...

Qüestionar l’escassesa de fonts d’informació tampoc pareix que siga un problema. La font principal de la majoria dels habitants és Canal Nou, així doncs la majoria creu que la seua “Comunitat” és de les més riques d’Espanya (si no fóra perquè no tenim aigua). Quan arribe a casa i conte com va la ciutat, a vegades no donen crèdit. L’altre dia va comentar el meu germà: “Y menos mal que nos llega el Levante”.

Sóc conscient que no he viscut aquest tipus de pressió mai, però ara la sent molt a prop i molt sovint em dóna vergonya, molta vergonya observar al meu voltant com si també fóra culpable d’alguna cosa. Jo encara em sorprenc d’aquest tipus d’assumptes, el pitjor és saber que cada vegada la gent que ho pateix des de sempre ja ho assumeix.

Valències

Enguany més que mai, durant més temps que cap altre estiu, la ciutat fa aspecte d’entelèquia. Com cada any, només cal perdre-la de vista unes setmanes per tornar-la a mirar als ulls amb estupefacció i pensar en allò que un dia havia estat aquesta ciutat, en allò que encara avui podria ser, i sentir-hi alguna cosa pareguda a la vergonya. Enguany, però –potser per aquesta calor insuportable que no acaba de marxar– aquesta sensació periòdica, estacional, és més present: immobilitat, decorats de cartó pedra, espectacles de parc temàtic, un simulacre de ciutat que viu complaguda de no ser gaire més que això, amb l’aspecte constant d’estar a punt de deixar d’existir, de volatilitzar-se com un miratge.