Les notes d’un dietari s’assemblen a la llum diürna d’aquest primer d’abril: brama com un lleó jove, però la paraula –la meua paraula– no és capaç de captar-ne la plenitud. Més aviat la marceix, perd sobre el paper la potència amb què se m’havia revelat durant els moments de la seua contemplació. Així els fets del nostre viure. Perden, com la llum, la vigoria amb què els hem viscut, però persisteixen en el record, encara poderós en els instants immediats d’haver succeït, i cada vegada més feble amb el pas del temps. L’anotació en el dietari els salva, els fets, de la consumpció definitiva; si bé, cuits als fogons de l’escriptura, prou que n’eixiran transformats. La realitat contada no és la realitat viscuda. Fins i tot estic temptat de dir que la realitat contada no ha de ser la realitat viscuda. Sense aquest peatge no hi hauria literatura, una acta notarial a tot estirar.
Ferran Garcia-Oliver, El vaixell de Genseric
30 de novembre 2007
Reproduccions
18 de novembre 2007
En fila índia
Que el Govern Valencià sí que fa política cultural –o política amb la cultura– ja no hauria d’admetre discussió. Com tampoc no l’admet si ens referim a la política lingüística. Una altra cosa, clar, és que aquesta política siga la que ens agradaria que fos, o que vinga a reforçar els valors col·lectius que nosaltres voldríem veure reforçats, o que tinga com a objectius els que pensem que hauria de tenir.
Perquè, bàsicament, això és la política cultural, no? Tenint com a meta uns objectius prèviament delimitats, es reforcen una sèrie de valors com a societat a partir de dotar d’uns determinats significats els productes culturals –alguns productes culturals. Productes, justament, perquè l’hipotètic valor intrínsec d’aquests –cas d’existir– queda desbordat de molt pel valor afegit que se li atorga en un ara i un ací.
Aquests dies, per exemple, conviuen a València tres exposicions d’altres tants noms importants de l’art valencià: Alfaro, Renau i Sorolla. Però, mentre la de Sorolla està oberta al públic fins i tot divendres i dissabtes durant tota la nit, i es fan reserves per poder-la visitar en l’horari habitual –unes reserves, per cert, que van exhaurir en tres dies el període fins a final d’any–, la gran majoria de valencians ni tan sols sap qui són Andreu Alfaro i Josep Renau. I això –també– és política cultural.
14 de novembre 2007
Cock and Bull
M’admira Winterbottom. Me n’impressiona la versatilitat, la capacitat de canviar de registre en cada nova pel·lícula i aconseguir una obra d’una qualitat que sempre se situa sobre la mitjana del cinema europeu contemporani. El fals documental de The Road to Guantanamo, el conte futurista de Code 46, l’esbojarrada festa musical –i generacional– de 24 Hour Party People, el sexe explícit de 9 Songs, o el punt de vista més social de la ja clàssica Wonderland en són alguns exemples.
Malgrat això –o potser per això– la personal visió del Tristram Shandy de l’inquiet director anglés va estar només una setmana en cartell als cinemes de València en el moment de l’estrena. Una fugacitat que ens va impedir de veure una pel·lícula que aquests dies hem pogut recuperar gràcies a la Filmoteca. Tristram Shandy: A Cock and Bull Story, un nou canvi de rumb en l’obra de Winterbottom, però també una nova mostra de genialitat. Conscient, segurament, de la dificultat d’adaptar una obra com la de Sterne, el director hi combina dos relats: un, literatura dins del cinema; l’altre, cinema dins del cinema, amb la reflexió sobre l’acostament fílmic a aquest tipus de text. Amb diàlegs que, fent honor als de Sterne, despleguen tot el ventall de possibilitats humorístiques –de l’humor més intel·ligent al més testicular– i amb un Steve Coogan que torna a estar brillant en el paper de narrador/protagonista de la pel·lícula.
06 de novembre 2007
Trofeus
Hi ha molts romans que no han visitat mai la Galeria Borghese, però, en canvi, quan visiten París compleixen amb la seva obligació de visitar el museu d’Orsay; recíprocament, hi ha molts parisencs que no han estat mai al museu d’Orsay, però quan van a Roma es veuen impel·lits a visitar la Galeria Borghese; si resisteixen la tortura, uns i altres queden eximits d’obligacions culturals durant una llarga temporada.
Núria Perpinyà, Els privilegiats
04 de novembre 2007
Mise en scène
Missa gregoriana de Tots Sants a Notre Dame de París. Fins i tot per a un ateu practicant com jo, la situació és corprenedora. La magnificència del lloc; la música d’orgue en tota la nau, perfectament calculada en els canvis d’intensitat; les cerimonials entrades i eixides dels oficiants a la zona de l’altar; els càntics del cor i, en ocasions, de tots els assistents; etc. Una cosa s’hi fa evident, una vegada més: l’Església sap què implica tenir cura de l’escenografia.