HISTÒRIA CASTRENSE
Si els hagués manat de saltar per la finestra, ho haurien fet gairebé amb alegria, perquè hi confiaven cegament.Fins que un dia els ordenà que saltessin per la finestra, i aleshores desertaren tots, perquè un home que disposa coses així no és de fiar.P. Calders, Invasió subtil i altres contes
Haloscan is being shut down on: Feb 11, 2010. The Haloscan hardware and software is physically failing and we have no choice but to discontinue the service.
Aquest és el missatge que apareix des de fa uns dies a la pàgina de Haloscan, el servei de comentaris que fem servir en invasió subtil. I l’única opció que ens donen és passar-nos a un servei de pagament que sembla que forma part de la mateixa empresa. Curiós, però el fet que siga de pagament tampoc no garanteix que en un futur no puguen fer el mateix: tancar portes i deixar-nos amb milers de comentaris en l’aire.
La cosa ens fa —inevitablement— mirar enrere, i comprovar fins a quin punt una distància de cinc anys —que és el temps que fa que començàrem amb aquesta aventura inconscient— ens remet, vist des d’ara, a poc menys que a la prehistòria. De fet, si vam triar Haloscan va ser perquè no hi havia gaire opció més. El sistema de comentaris que oferia Blogger era molt i molt limitat: entre altres coses, únicament podien escriure-hi aquells que ja en foren usuaris. I, tot i que resulte increïble ara mateix, en aquell moment a penes si n’existien en l’àmbit catalanoparlant, i encara menys a València. No només això, sinó que els blocs, en general, eren encara una cosa més aviat desconeguda.
El present, però. De moment, hem exportat els comentaris que teníem acumulats en Haloscan i els hem guardat en dos fitxers de xml; tot i que ara mateix no existeix, que ens conste, cap sistema per poder-los importar a Blogger. I a partir de l’11 de febrer, doncs, imaginem que invasió subtil no tindrà opció ni de deixar comentaris ni de llegir-ne d’anteriors. Provarem de solventar-ho a poc a poc; com a mínim, la primera opció.
En un dietari tradicional, l’autor pot escriure Des de fa deu dies, les coses tenen poc de sentit. Em pose la màscara per eixir al carrer, i a casa m’ensorre. Sensació d’estar exhaust. En un bloc, en canvi, no ho podria anotar. Hi faltaria l’embolcall protector de la distància. El filtre de les coses que no són immediates. La intimitat d’allò que ja és passat.
Com posar en marxa un complicat sistema mecànic, com engegar maquinària pesada. La puta inèrcia, que primer es nega, que estira amb totes les forces, que es resisteix; però que després no farà més que empényer. I una excusa; només una excusa.
Ja fa dies que em fa una mica d’angúnia veure l’entrecuix de la torre Eiffel denunciant una inactivitat que no havíem previst. Vam anar a París, vam tornar de París, i la fotografia ha perdut el sentit que se suposava que havia de tenir.
Tot just acabe d’encetar els dietaris de Sándor Márai que em trobe una perla genial, quasi una divisa:
Tot i així, Faust era més humà. Va anar a parar a l’Infern, però si més no tenia inquietuds.
No sé si la Universitat de València oferia fins ara un servei de creació de blocs. Jo no n’he tingut cap notícia fins aquest mateix matí, però algunes coses que he pogut llegir fan intuir que sí, que ja existia. Avui, però, en accedir a l’entorn virtual d’usuari, m’hi he trobat al menú la nova opció de Blogs, i en seguir l’enllaç he creat una pàgina amb el meu nom d’usuari en aquest entorn i un d’aquells missatges estàndard de benvinguda. No és del tot certa, per tant, l’afirmació que feia ahir l’administrador d’aquesta iniciativa: De momento la gente ha creado su blog personal sin introducir posts nuevos. A las 22:30 habíamos pasado de 70 blogs a 1100. De moment, "la gent" no ha creat res: es tracta només de la curiositat de trobar-se una possibilitat nova al gris menú habitual, i un sistema que –automàticament– publica el bloc en seguir l’enllaç. Si més no, així funciona per als docents.
La proposta –que no cal dir que és ben interessant– torna a demostrar, però, l’escàs interés de la Universitat per la normalització lingüística; en contra, segurament, del que molts des de fora estan disposats a creure. I, en particular, l’interés absolutament nul en aquest sentit del Servei d’Informàtica. Que ja ens té acostumats al fet que l’entrada a l’entorn d’usuari es fa, per defecte, en castellà –l’opció en català l’has d’anar a buscar expressament; és, com d’habitud, l’opció marcada–. I que ara, simplement, no ha contemplat aquesta opció. Tot i que els recursos en català per a wordpress –el sistema que utilitzen– són ben abundants des de fa temps, els informàtics de la Universitat no veuen cap motiu de fer-hi servir aquest idioma exòtic. Especialment en les plantilles, que són la cara visible del web: no han trobat cap motiu perquè la que han dissenyat expressament per a l’ocasió tingués –si més no– la versió en la llengua que –diuen– és l’oficial de la institució. Els blocs de la Universitat de València, doncs, parlaran en castellà.
Podria haver escrit sobre moltes coses, és cert. Però també ho és la sensació que, ja fa dies, les paraules preferisc gaudir-les d'unes altres maneres. Que ja fa alguns dies que, a poc a poc, he començat a desconnectar-me; a anar apropant-me gradualment a aquell Buit d'efectes saludables.
Així que més val aturar-ho ara. Més val fer-hi un punt i apart.
El fet de tenir diverses llibretes encetades a un mateix temps no és nou; ni ho és, tampoc, que alguna semble més o menys abandonada. La novetat –si és que després de quaranta mesos es pot parlar encara de novetat– és que alguna d’aquestes siga pública.
Cap interés –però– de forçar una imatge determinada, de vendre aparences ni d’inventar un producte. El bloc és –ha de ser– el primer a registrar la diversitat d’interessos, el moviment constant de les prioritats, i sobretot els cicles.
Per més que hi pense, em costa molt d’imaginar cap àmbit on trobar-me a mi mateix més obsedit per la forma que no pel contingut. Només un: internet, el codi, la programació; i així i tot, encara només a temporades. Temporades com aquesta d’ara mateix, en què l’aparença externa de manca d’activitat és símptoma d’un altre tipus d’activitat més discreta.
I no, clar; la cosa no és tan simple com una qüestió únicament de forma. Perquè hi és també la vessant creativa de construir a partir d’una pàgina en blanc. La del problema lògic constant que cal resoldre. I en el meu cas, sobretot, la immersió en un llenguatge estranger del qual només sóc un maldestre autodidacta. Una altra forma d’assaig.
Un dietari –o un bloc– com un salabre.
Però hi ha les poques coses que no hauria de dir, les comptades coses que no puc dir, i les altres –unes quantes més– que no vull dir. Al remat, convertir açò en un dietari és un propòsit sempre pendent, sovint llunyà. Escriure també és trobar l’escletxa.
Les notes d’un dietari s’assemblen a la llum diürna d’aquest primer d’abril: brama com un lleó jove, però la paraula –la meua paraula– no és capaç de captar-ne la plenitud. Més aviat la marceix, perd sobre el paper la potència amb què se m’havia revelat durant els moments de la seua contemplació. Així els fets del nostre viure. Perden, com la llum, la vigoria amb què els hem viscut, però persisteixen en el record, encara poderós en els instants immediats d’haver succeït, i cada vegada més feble amb el pas del temps. L’anotació en el dietari els salva, els fets, de la consumpció definitiva; si bé, cuits als fogons de l’escriptura, prou que n’eixiran transformats. La realitat contada no és la realitat viscuda. Fins i tot estic temptat de dir que la realitat contada no ha de ser la realitat viscuda. Sense aquest peatge no hi hauria literatura, una acta notarial a tot estirar.
Ferran Garcia-Oliver, El vaixell de Genseric
Si això funcionés d’una manera més regular com a dietari, hi hauríem de consignar coses i més coses que van quedant pel camí. Per exemple: els tres dies a Barcelona, mig per fugir de les falles, mig per visitar uns amics; o els altres dos en un lloc pont entre Barcelona i València, aquests sí, per fugir del fallerisme invasor i abusiu.
Si la constància amb què hi escrivim fos una altra, ens hi hauríem referit inevitablement als correus intercanviats amb Ferran –a qui no coneixem de res!– a propòsit d’allò de la miopia i a iniciativa seua; i a la manera desinteressada amb què ens va fer d’observador de la presència valenciana a la Fira del Llibre en Català de Barcelona. Sobretot, per deixar constància –més que no del resultat de l’observació– de l’agradable sensació que suposa ser objectes d’una amabilitat com aquesta.
Si sovint no ens allunyàrem d’ací immediatament després d’haver fet una anotació, i durant uns quants dies, podríem contestar en el moment oportú els comentaris que hi deixaren, i evitar el risc que el fet s’interpretés de cap altra manera.
I etc.
Hi fem propòsits, però. Bàsicament, d’això es tracta.
Com ocorre quasi sempre que s’ajunten uns quants dies de descans, aquests d’ara mateix són també d’endreça, d’actualitzar algunes qüestions, de fer balanç en d’altres; i sóc incapaç de valorar fins a quin punt hi contribueix el fet purament convencional que marca el calendari. Coses materials –com una biblioteca que pesa com una llosa a la consciència d’allò que tens pendent– i també coses virtuals.
Perquè també nosaltres hem esperat fins ara per tal de fer el canvi a la nova versió de Blogger, i avui mateix ens hi hem posat. De moment, pocs canvis: únicament migrar al nou servei i retocar tots aquells caràcters que el programa, pel camí, havia decidit deixar de reconéixer (accents, ce trencada, apòstrofs...). I, amb el canvi, una nova adreça per al RSS de la pàgina que potser ocasionarà problemes fins que tot es normalitze.
Per als propers dies, doncs, queda el canvi de plantilla, la decisió sobre quines coses mantindrem i quines canviarem, i les inevitables provatures al respecte. I el cas és que endreçarem la biblioteca en privat, però la del bloc –necessàriament– haurà de ser pública; impúdicament pública.
Però hi ha també, em pense, una qüestió de caràcter: fragmentari, expansiu, inconstant, permeable... I conste que m’hi referisc encara als dietaris.
Els dies a A, alterne la lectura de dos llibres: Sóc vertical, de Sylvia Plath, un poemari que aplega la producció de l’autora en els darrers anys de la seua mitificada vida, i que ha traduït –em sembla que molt encertadament– Montserrat Abelló; i A contratemps, el primer dels dos volums en què ha estat dividit el darrer dietari de Feliu Formosa. Tot i tractar-se d’una mateixa obra, m’interessa molt més aquest primer lliurament que no la seua continuació –El somriure de l’atzar. I algunes reflexions al voltant del propi fet de l’escriptura de dietaris en tenen en part la culpa; més aviat l’expressió d’una sèrie de dubtes, de preguntes en veu alta, que no de delimitacions del territori del gènere. I a partir d’una premissa inicial que em sembla ben propera: “no es viu per escriure un diari”; més encara, no es viu –no visc– per escriure. Uns dubtes, al remat, que són la clau de volta de l’activitat dietarística: què cal registrar en un diari? A qui hauria d’interessar? Què cal seleccionar? O, sobretot, fins a quin punt s’ha de desenvolupar aquest personatge que presente com un Jo?
No sempre es pot transcendir l’enorme càrrega a què ens sotmet la realitat. La realitat es vol versemblant, precisa, inamovible. Queda al criteri de cadascú atendre les seves exigències. Però la tradició del gènere ens diu que només aquells dietaris que poden mistificar la realitat es queden a viure en el nostre imaginari. Per aquest motiu es fa difícil deslligar els diaris, els llibres de viatges i, fins i tot, les memòries. Els lectors exigeixen –o haurien de fer-ho– literatura. Sovint reben a canvi porcions de realitat mancades d’un procés literari.
X. R. Trigo, de la Introducció a Feliu Formosa, A contratemps
conclusió f. Acció de concloure; l'efecte. | Solució definitiva, terme, fi. || Acabament melòdic, rítmic, harmònic, d'un fragment o d'una peça musical. [...]
I, al remat, pot ser que bona part del misteri es limite –únicament– al fet de discernir quan el punt que tanca un paràgraf –un paràgraf qualsevol, un paràgraf com aquest– ha de ser un punt i apart i quan un punt final.
| 1 marzo | 12:13 | Telefónica SA, España |
| 1 marzo | 13:09 | Telefónica SA, España |
| 1 marzo | 13:50 | Congreso de los Diputados, Madrid, España |
| 1 marzo | 13:51 | Telefónica SA, España |
| 1 marzo | 13:52 | Telefónica SA, España |
| 1 marzo | 13:54 | Telefónica SA, España |
| 1 marzo | 14:00 | Telefónica SA, España |
| 1 marzo | 14:09 | Telefónica SA, España |
| 1 marzo | 14:19 | Telefónica SA, España |
| 1 marzo | 15:18 | ONO, España |
L’autor d’aquest petit recull de proses s’ha cenyit –i mira de cenyir-se durant tot el seu aprenentatge– amb el màxim rigor de què és capaç, al lèxic i les normes establertes pel mestre Pompeu Fabra i per l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta actitud, respectuosa i sensata –si se li permet de qualificar-la així–, tal vegada l’única a adoptar per tots nosaltres, no allibera aquest modest escriptor, però, de dubtes, de perplexitats i, a estones, d’una molt molesta sensació de patiment ortopèdic, excessiu o innecessari.
