Divisa

Canviar el judici per la crítica, substituir el parti pris per la independència, deixar la tibiesa, abandonar la delegació, assumir el risc de dir que no, practicar el refús. I, sobretot, fugir de les conseqüències d’un estat d’emergència permanent, de la justificació en la necessitat.

Manifest per l'alliberament de la cultura

Per una cultura lliure:

La generació neuròtica

La impunitat és la pitjor forma de la immunitat. Actuar sabent-se –o creient-se– immune acaba en massa ocasions per significar que s’actua de manera impune. La llista de noms podria ser interminable, des de declarats dictadors i sanguinaris botxins fins a hipotètics garants de la justícia i de la democràcia. Però això és especialment perillós quan és tot un estat que es creu immune, que sent que res ni ningú no pot fer-li mal, que s’atorga el paper de sheriff del món sencer sense més llei que la seua pròpia. Perquè, quan algú els fa veure que avui ningú no és immune, i especialment si ho fa d’una manera brutal i dolorosa, tot el castell de naips cau ràpidament deixant al descobert la fragilitat del sistema de seguretats amb què s’enganyaven. I aleshores, potser, apareix la neurosi, la desconfiança malaltissa, la vigilància obsessiva, la intranquil·litat paranoica; i, en compte d’optar per la reflexió, es triarà la fugida endavant, la demonització de l’altre.

Això és el que es veu a Land of plenty, la darrera pel·lícula de Wim Wenders. Imatges poètiques per a una narració impressionant, plena de simbolismes i de suggeriments, que mostra una societat malalta, que continua podrint-se per dins mentre busca les culpes a fora, víctima d’una suggestió col·lectiva que és, en bona part, volguda i assumida. Encara que també induïda: una escena, ben simptomàtica, ens mostra una dona major al llit, segurament immobilitzada per alguna malaltia, i amb el televisor al davant. Es queixa que fa mesos que té el comandament a distància espatllat, que no pot canviar de cadena, només pujar o baixar el volum; mentre, a la televisió, Bush arenga els seus sobre la situació de guerra en què, segons diu, es troben els EUA.

Cartes marcades

Ja fa anys que m’explicaren una d’aquelles llegendes de les quals és difícil saber fins a quin punt tenen de veritat i fins a quin de pura i simple invenció. La qüestió és que, segons sembla, en alguna caserna militar espanyola hi hauria un banc permanentment arrestat –sí, un banquet de fusta d’aquells per seure-hi– amb el corresponent soldat fent guàrdia ben a la vora. El motiu?: algun comandament militar s’hi havia assegut quan el banc estava acabat de pintar i s’havia empastifat l’uniforme.

He recordat l’anècdota inevitablement aquests dies, a propòsit de la campanya electoral del País Basc, el joc brut que es posa en pràctica tan descaradament i l’escandalosa manera de passar-se per l’entrecuix la tan indispensable com inexistent separació de poders. Una perversitat evident i aterridora: una llei que pot il·legalitzar un partit polític del qual, tanmateix, no se’n poden detenir els membres.

Sal oberta

Tinc a mà un llibre deixat, el tinc ja uns mesos, és de poesia i els llibres de poesia no es deixen, però això no ho sabia el donant. Pots acabar una novel·la que t’haja agradat i deixar-me-la per tal que la llija, poques vegades tinc la necessitat de tornar a llegir una novel·la, per això en quant les llig les retorne.

Un llibre de poesia sí que tinc la necessitat de tornar a ell, és aquest el motiu pel qual no l’he tornat encara. El llibre és Sal Oberta de Maria Mercè Marçal, en la meua opinió una de les millors poeteses en llengua catalana, aquella que va clamar la seua "DIVISA":

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Per anar obrint boca us regale un dels seus poemes, on senzillesa, destresa literària, sabiduria, sensualitat i sensibilitat es donen alhora.

PART I, "Freu", poema XIX

Saps? M’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul
-dues meitats bessones desaparionades-.
La meva llengua com un caracol silent
resegueix, lent, tot l’arbre, de l’arrel a la copa.

Amb l’amor a l’esquena, com una casa closa,
i un bri d’esglai al cap de les antenes,
m’emparro per l’escorça i estimo cada grop,
cada fulla, i el corc que adesiara hi plora.

Saps? M’agrada el teu cul i m’agrada el teu cap.
Un camí-laberint de saliva brillant
lliga els racons que el sol amb tall segur destria.

El paissatge divers de la bola del món
és el teu cos, avui, ofert, com un deliri
de terra, al meu deler de boca viatgera.

Entomologia

La veritable proesa de Gregor Samsa rau en el fet d’haver estat el primer de tots nosaltres d’assumir la seua condició d’escarabat.

Dubtes i evidències

Que un catòlic, que milers de catòlics, ploren la mort del seu Papa, no és una mostra extrema d’egoisme?

***

Definició que dóna el DIEC d'idolatria: "Culte, amor excessiu, a una persona, a una cosa".

***

Mort de dos caps d’estat. En concret, dels dos estats considerats més menuts del món. L’un, un paradís fiscal; l’altre, amb una fiscalitat molt sanejada a còpia de vendre el paradís. L’un, va fer servir una actriu de Hollywood per tal de promocionar-se; l’altre, ha fet i fa d’actor principal en la política mundial per tal de promocionar-se.

***

Saul Bellow no era Papa.

Animació lectora al Soho

Al barri del Soho, a Londres, la majoria de les libreries tenen llicència per a vendre articles propis de Sex Shop.

Animació lectora i educació sexual alhora, potser esdevindria un bon pla de foment de la lectura en col·laboració amb el Ministeri d'Afers Socials.

Els morts (i II)

Al capdavall, endevinar el futur no és tan meritori ni tan complicat. Tot el que han dit les cornetes i tambors de la premsa i mitjans de comunicació majoritaris sobre la mort de Wojtila era tan previsible com el que van dir quan va morir –posem per cas– Cela, com el que diran quan mora –posem per cas– Fraga. Allò que és, com més va més, vertaderament difícil és endevinar el passat. Així s’escriu la història.

***

Diuen que la mort és la gran igualadora social, i deuen tenir tota la raó: o és que sabeu d’algun mort públic que no hagués estat, indefectiblement, una bellíssima persona?

Els morts (I)

Víctima de la seua pròpia doctrina hipòcrita, Wojtila agonitza en directe per totes les televisions, utilitzat miserablement per aquells que tenen el comandament a distància per accionar-lo com a un autòmat. Com diu el seu llibre, mort a major glòria de la perpetuació institucional.
Víctima de la doctrina de Wojtila, Terri Schiavo ha mort en directe. Víctima de l’integrisme catòlic que governa EUA i –de rebot– el món a colps de bíblia i de croades neocolonials. Entre aquells que la volien mantenir en mort connectada a una màquina i aquells que han volgut –i han aconseguit– matar-la de fam i de set. Doctrina.

I l’eutanàsia és un crim. I que un metge de Leganés administre sedants als malalts terminals, un delicte que li ha costat l’acomiadament fulminant: l’integrisme catòlic que governa Espanya secularment; la covardia d’un govern que mantindrà la doctrina a l’escola en l’anunciada enèsima reforma educativa.