11 de setembre 2005

Un tibio derrame de blanda emoción

En una de les anotacions de La lentitud del mar, Enric Sòria reprodueix unes paraules que hauria escrit Gabriel Ferrater amb motiu de la mort de Carles Riba.
Segons Ferrater, el públic rector de la literatura catalana “la quiere y la mima, pero a condición de que no sea muy auténticamente literatura, de que sea un tibio derrame de blanda emoción de grupo en formas vagas, y no expresión nítida de un modo de ser inventivo. Se soborna al escritor pidiéndole que sea mediocre”.

Gairebé cinquanta anys després de l’escrit de Ferrater, i dotze de l’anotació de Sòria, no sé si cal que ens preguntem si la cosa ha canviat gaire. La tebior i la mediocritat són ja qüestions programàtiques, i aquell que es mou no ix a la foto.

09 de setembre 2005

Fragments


Fa uns dies, la notícia de l’inici de les emissions de IB3 (la televisió pública balear), on llegíem, entre altres coses:
També hi ha una important franja de programació infantil, doblada en totes les modalitats de català de les Illes.
I ara aquesta altra al voltant de la commemoració de l’11 de Setembre, que diu:
Entre les activitats programades es destaca la lectura d'un poema de Vicent Andrés Estellés en cinc accents de diferents racons del país.
Per acabar-ho d’aclarir un poc més endavant:
Cinc persones de Girona, Manresa, Tortosa, Lleida i l'Aran llegiran el text d'Estellés, un fragment del Llibre de les Meravelles.
Després, encara tindran la temptació de buscar-hi culpables fora.

08 de setembre 2005

Käthe Kollwitz

Käthe Kollwitz
Fixat a la memòria, l’estiu que ara comença d’acabar està vinculat inevitablement amb aquest nom.
A Berlín, hem tingut l’ocasió de veure –de viure– ben de prop l’obra de Käthe Kollwitz (1867-1945), pintora i escultora que va patir de primera mà les dues Grans Guerres del segle XX, on va perdre, respectivament, un fill i un nét. Les seues obres són dures, volgudament dures, directes a l’estómac. Amb la voluntat explícita d’influir en les consciències dels seus contemporanis en dos moments històrics en què devia ser ben difícil creure-hi. A partir d’un dibuix senzill, de línies molt simples, representa sobretot les classes obreres, les fa visibles, en mostra el sofriment. I la mort, molt present en els seus gravats, relacionada ben sovint amb la idea de la maternitat: un dels motius que hi recull amb certa recurrència mostra unides de manera brutal les figures d’una mare, del fill i de la mort.
Cronista dels desafavorits. Antibel·licista activa. I un rostre que transmet fermesa, voluntat, coratge; mostrat –potser com una manera de donar la cara– en nombrosos autoretrats.

05 de setembre 2005

Cefalea

Vigila les reverències: acabaran per fer-te malbé les banyes.

03 de setembre 2005

Donar fondària a la mirada

Té molta raó Jünger quan diu que la virtut d'un diari és que penja petits llums dins la fosca del passat; altrament, el passat es fa opac molt de pressa. [...] Anem perdent les claus de nosaltres mateixos. A fi de comptes, ens movem en el buit, no hi ha cap altra manera.
Un diari no ho aboleix, això. Però, com a vestigi, té qualitats més poderoses, més il·luminadores, que qualsevol altre document -potser amb excepció d'algunes cartes i certs plans de treball- que ens puguem llegar a nosaltres mateixos. Un diari és un repertori de mapes per a resseguir els camins que hem oblidat perquè ens han fet mentre els féiem.
Cadascú és el millor historiador del seu diari. El coneixement que n'extraiem reactiva la pròpia tradició, la fa tornar matèria viva i útil. La virtut de la llum és donar fondària a la mirada.

Enric Sòria, La lentitud del mar

01 de setembre 2005

Bon any

La tradició cristiana que ha marcat el nostre calendari ha fet que el Cap d’Any es celebre l’últim dia de desembre i no l’últim dia del mes d’agost, que és el que sembla que dicta el calendari laboral.

Canviem doncs els lluminosos de Bon Nadal juntament amb els de Rebaixes i posem el de Tornada al Col·le (millor dit Vuelta al Cole) al costat dels de Descomptes en llibres de text, que van des del 5% aparentment permés per la llei, fins al 25% dels grans magatzems.

Canviem el sarau de gent en busca de regals, pel de gent a la recerca dels diferents estris de papereria, roba esportiva i calçat nou per als xiquets.

Diem adéu al nostre color daurat de l’estiu i celebrem la tornada del color a la pell, si no ens el fa canviar veure algunes velles cares agres en el treball o comprovar la buidor de la nostra butxaca.

Jo, per si de cas, vaig a brindar pel proper any i vaig a dir adéu a aquest que, encara que diferesca del calendari, és realment ací on comença.

31 d’agost 2005

Crítica de rodalies, literatura de rodalies

De l’enèsima polèmica en marxa, però, m’interessa sobretot la repetició d’arguments –per fer servir algun nom– puerils sobre la literatura catalana i, sobretot, sobre la crítica catalana –insistim, i amb més convicció: passeu-me el mot– quan aquesta s’adreça a aquella literatura. Per fer-ho breu: la tesi aquella del “Puix que parla català...” continua viva i ben viva, adobada per a l’ocasió amb elements de camuflatge: que si cal deixar-lo fer, que si ja està la cosa prou magra com per a posar entrebancs, que si no ens llancem pedres a nosaltres mateixos, que si el xic és treballador i no fa mal a ningú...
La petita illa valenciana dins de la polinèsia catalana –crec que és Enric Sòria qui ho escriu d’aquesta manera, pam amunt o pam avall– n’és una bona mostra, per tal com es concentren tots els vicis. I així, per exemple, els que alguns anomenen –molt pretensiosament– “El Grup de Castelló” es distingeixen com a grup bàsicament perquè són dels pocs –poquíssims– valencians que podreu llegir al suplement “Cultura” de l’Avui: un dia Vicent critica el llibre de Manel, a la setmana següent Manel critica el de Vicent, i així successivament. Critica, que fa fort.
Ara bé, després està aquell que, sota el pretext d’una crítica catalana inexistent, es dedica a esbombar en públic les seues fòbies personals o de capelleta, a còpia d’amuntegar exabruptes sobre la persona i no sobre la seua literatura, d’exhibir en públic impúdicament una lluita de poder que és encara més patètica per la migradesa d’allò que hi ha per repartir, o per jugar –i el joc ja cansa, de tan vist– a l’enfant terrible.

29 d’agost 2005

Viatge

La resta de l’any, immers en la seua quotidianitat, arribes a oblidar que vius a una ciutat vocacionalment provinciana, voluntariosament provinciana. Una ciutat esforçadament analfabeta. I això fa un poc més dur, encara, el retorn.

02 d’agost 2005

Tractat d’Història

Tinc el record de dues mans blanques i severes arrugues al front, arrugues fosques en contrast amb les mans.

Un dia va agafar una forca i va punxar amb força un muntó de palla, esperant a cada punxada trobar una textura diferent. No volia ser de nou víctima de cap violació de la seua intimitat, i menys encara de la de cap dels cinc fills. No anava a permetre que els deixaren novament sense pa, en nom d’una guerra que no entenia però que els destruïa la vida.

Al cap dels anys, en un dinar de família, el consogre va dir, mirant-li els ulls fixament, si m’hagueres trobat, m’hauries matat? Segur, va contestar la meua àvia. I va continuar parant taula.