27 de setembre 2005

Rècipe

Meritocràcia, doncs; darwinisme literari.

I deixar d’alimentar els ineptes.

26 de setembre 2005

Quan no hi ha res a dir

Un autor valencià relativament novell, un poemari publicat com a conseqüència d’un premi amb cert prestigi –més de vint edicions– i una editorial –també valenciana– de la qual segurament pocs gosarien de dubtar. Aquests eren els antecedents del llibre que, per encàrrec, he hagut de patir aquests darrers dies.
I el fet és que podria entendre que l’obra tingués mancances d’una certa consideració, que la joventut o la inexperiència pesés negativament en alguns moments en forma d’ingenuïtat o de fórmules excessivament rebregades, que el conjunt –en definitiva– patís d’alguns –o de molts– caps solts que hauríem d’esperar a veure enllaçats en obres successives. El que no puc suportar de cap de les maneres és haver passat per l’obra sense haver-la sentit ni un sol instant, sense haver-hi notat ni un bri de vida ni d’emoció, sense haver-hi pogut establir cap tipus de comunicació. Haver llegit una obra que tant feia que estigués escrita en català com en arameu –idioma del qual no tinc el gust de saber-ne un borrall. Un fill que ha nascut mort, una mòmia dissecada fa mil·lenis.
Semblava que havia plogut molt dels setanta ençà, però a la vista d’aquest formalisme buit de qualsevol contingut, absurd, construït sobre unes paraules deixades caure sobre la pàgina sense més intenció que adequar-se a un còmput sil·làbic, fa basarda només de pensar si no vivim les condicions socials i culturals idònies per recular-hi.

22 de setembre 2005

Un estat d'ànim

Stop this world, let me off / There’s just too many pigs in the same trough / There’s too many buzzards sitting on the fence / Stop this world, it’s not making sense.
Havia agafat el cd un poc a l’atzar, però quan ha sonat la primera cançó, quan he escoltat les primeres paraules de la primera cançó, he sabut que no hi havia una banda sonora més adient.

21 de setembre 2005

Fotografia

Per si algú encara tenia dubtes:

Vots a favor: PSOE, PP, CIU, PNB, CC, NBAI i EA.
Abstencions: ERC, BNG, CHA i un diputat d’IU.
Vots en contra: 4 diputats d’IU.

Avui, llegint-ho a la premsa, recordava una entrevista televisada a principis d’estiu amb l’infiltrat valencià en ERC, que prometia una tardor calenta a propòsit de l’estatut. Venedors de fum.

20 de setembre 2005

2018

La NASA planifica de tornar a la Lluna el 2018. Els projectes inicials parlen d’enviar-hi quatre astronautes.


I la ciència-ficció no és fer arribar quatre humans a la Lluna, ni la possibilitat d’establir-hi una base permanent. La ciència-ficció de veritat –per a mi, si més no– és fer plans amb tretze anys d’antelació.

19 de setembre 2005

Els mots

Diu la notícia que l'editorial Proa ha aprofitat el centenari de J.P. Sartre per tal de reeditar-ne Els mots. Localitze a la prestatgeria l'edició del Club de Butxaca en què l'havia llegit, i hi retrobe aquest fragment subratllat:
No hi ha pares bons, és la norma general; que no en facin retret als homes, sinó al lligam de paternitat, que està podrit. No hi ha res de millor que fer criatures; tenir-ne, en canvi, quina iniquitat! El meu pare, si hagués viscut, s'hauria ajagut damunt meu tan llarg com era i m'hauria esclafat. Per sort, va morir molt jove; enmig dels Enees que porten a l'esquena llurs Anquises, jo passo d'una riba a l'altra, tot sol, i detesto aquests progenitors invisibles que cavalquen tota la vida llurs fills; vaig deixar al meu darrera un mort jove que no tingué temps d'ésser el meu pare i que avui podria ésser el meu fill. Fou un mal o un bé? No ho sé, però subscric de bon grat el veredicte d'un psicoanalista eminent: jo no tinc Sobre-meu.

18 de setembre 2005

Punt CAT

A tall d’inventari, cal constatar com a positiva la notícia de l’aprovació del domini .cat, que hem conegut aquests dies.
La nota discordant, però: el dubte de quan se’n faça efectiva l’aplicació, prevista per a finals d’any, d’un domini que, diuen els promotors de la iniciativa, està destinat a les webs en català o relacionades amb la llengua i la cultura catalanes. Amb els problemes de definició que exhibeixen alguns, potser que ens trobem novament al cap del carrer.
O potser que ara, simplement, el pastís no els resulte tan temptador.

16 de setembre 2005

Cuando tengo que cantar espanto

Mural
El fet és que hi ha un 11 de setembre que ningú no sembla recordar, esborrat de l’efemèride històrica per un altre ocorregut al país que tant va contribuir a la seua consecució.

I la ironia, l’amarga ironia, és que avui que hauríem de recordar l’assassinat de Víctor Jara, avui ens hem assabentat que el seu assassí continuarà impune. Definitivament impune.

15 de setembre 2005

Ubú

Ubú
Anit, visita a La Nau de Sagunt per veure la versió d’Ubú que han fet Jácara, Bambalina i Paco Bascuñán. Sensació desagradable de monumental presa de pèl. Jácara mai no han estat sants de la meua devoció; la de Bambalina, per contra, sempre m’ha semblat una proposta molt interessant, i no hi ha dubte que han reinventat el teatre de titelles al nostre país; a Paco Bascuñán, de la seua banda, només el coneixia en tant que dissenyador, en particular de la imatge corporativa d’alguna editorial valenciana, em pense.
L’estupor té forma de pregunta: ¿com es pot comptar en una mateixa producció amb la garantia de Bambalina, amb el grup de percussió Amores –que, a més d’haver escrit la música, la interpreten en directe–, amb actors de demostrada solvència com el propi protagonista, Pep Cortés, i amb un pressupost que –sembla bastant evident– envejarien la majoria de les companyies teatrals valencianes? ¿Com es pot comptar amb tot això, deia, i convertir-ho tot en un immens desori sense sentit?
Sense abandonar l’estupor, se m’ocorren dues respostes possibles. Una: la versió que ha escrit Juanluis (sic) Mira no s’aguanta de cap de les maneres, basada en diàlegs suposadament graciosos del mateix estil que hauria escrit qualsevol alumne dels primers cursos de la tan injuriada ESO, a partir de jocs verbals de l’altura d’un al fin y al rabo o d’un vayamos al ano. L’altra: que allò que s’ha pretés amb tot plegat haja estat de fer una metàfora de l’erràtica política cultural dels nostres insignes ubús governants; això és, un gran embolcall amb tot el dispendi de focs d’artifici i colors cridaners, un faraònic i espectacular continent per a un contingut que respon, lletra per lletra, a la paraula més vegades repetida pel actors durant la representació: mierda.