14 de novembre 2005

Plaer i atzar

Un petit acte, una anècdota segurament insignificant per a d’altres, però que esdevé tota una cerimònia si aquell que la fa està disposat a considerar-la-hi. Tot just ara em dispose a executar-ne una de ben simple, però que em produeix un moment de plaer assegurat que he esperat tot el dia.
Acostumat a llegir sovint per encàrrec, cosa que no només vol dir llegir llibres que no he triat sinó –pitjor encara– llegir-los amb una seguretat bastant premonitòria de les moltes possibilitats que tenen de no interessar-me gaire, encetar una lectura com El somriure de l’atzar –el segon lliurament dels diaris de Feliu Formosa– és un moment únic, d’aquells minúsculs moments únics que tots maldem per multiplicar, perquè diuen que d’aquest producte eixiria alguna cosa pareguda a la felicitat.
També en la lectura, el somriure de l’atzar es dóna en ocasions ben excepcionals i escasses. La resta, faves comptades.

13 de novembre 2005

Avís

la por si l’aprofites
es torna cerimònia

D’un poema d’Enric Casassas
(de ser possible, en la veu de Miquel Gil).

12 de novembre 2005

Això

M’agradaria tenir l’optimisme que demostra Vicent Partal en alguns dels textos del seu bloc; optimisme, en concret, respecte de la realitat social valenciana. Només cal llegir-ne el darrer per veure què vull dir: una sensació –que em fa enveja, perquè no compartesc en absolut– que les coses comencen a canviar, i per a millor.
Fa uns dies, per exemple, es referia a la manifestació que va haver dissabte passat a València ciutat, a partir de la fotografia que en publicava El País, i amb un esperançat “No hi ha més cera que la [que] crema”; i potser és cert que no hi havia anat massa gent, però això canvia poca cosa. De fet, feia ben poc que se n’havia convocat una altra del mateix signe, i ningú –ni els més activistes– està disposat a eixir al carrer amb tanta assiduïtat. Però sobretot, perquè hi ha coses que no cal passejar en una pancarta: perquè després d’anys i panys de treball constant, obsessiu, omnipresent, han acabat per calar en la societat amb una normalitat esfereïdora.
Aquest matí mateix n’he tingut un exemple de primera mà. Havia de comprar uns llibres, i he triat la llibreria Abacus. Agafe la cistella –buscava una vintena de volums, aproximadament– i em travesse la tenda d’extrem a extrem; ja fa alguns mesos que Abacus va canviar la seua distribució, passant els llibres en català de l’entrada de la tenda a la zona de més al fons, de manera que difícilment ningú que no vaja buscant aquesta secció concreta no els trobaria. Intente abstraure’m d’aquest fet i comence a omplir la cistella amb els primers títols que vaig localitzant, fins que un d’ells se’m resisteix especialment.
És en aquell moment quan, en alçar la vista per situar-me en les prestatgeries, observe que també han canviat la manera com aquestes s’ordenen dins de la pròpia secció: Llibres d’autors catalans, primer, i Llibres d’autors valencians, després. Cride a una dependenta i li pregunte on tenen els autors mallorquins, “estan amb els autors catalans”, em respon, “amb els catalans? Però si són mallorquins...”, li torne a insistir, “ja, però la política valenciana...”, diu, sense massa convicció, “política? Però açò no és una llibreria?”. Arribats en aquell moment, la dependenta ja ha marxat, alçant els muscles. Enfadat, he tingut encara la paciència d’anar buidant la cistella llibre per llibre, retornant-los al seu lloc d’origen. I me n’he anat a Tres i Quatre.

11 de novembre 2005

Espurna

ENTONACIÓ

Són tants els canvis que noto
quant al que sento i al que veig,
que si em recordo de tragèdies
personals encenc un cigarret
i surto del poema.

Davant de la manifesta impossibilitat d’esdevenir tortuga –després de dies d’intentar-ho, arribe a la conclusió que només n’he pres la lentitud– necessitava una espurna, la mica justa d’alè que posés de nou en marxa la maquinària. I la trobe en Brossa, a qui retorne a partir d'aquests dos poemes que posen paraules d'altri a una decisió personal.

Les causes de la meva aversió...

No continuïs. Fes-ho per mi.
Em sents Brossa? No saps
el que em pot costar aquest
poema.

La tria, de fet, ja és tota una declaració d’intencions. Un autèntic propòsit d’esmena.

07 de novembre 2005

La metamorfosi de la metamorfosi

Un Gregor Samsa adult,
o la vertiginosa velocitat d’esdevenir tortuga.

06 de novembre 2005

Antídot

Fa uns dies, llegint l’original d’una novel·la, vaig tenir la viva sensació que la manera d’expressar-se d’aquells personatges m’era molt i molt coneguda.
La narració era ambientada en època medieval, i evidenciava un treball de documentació previ que no és gens habitual en aquest tipus de textos que patim de tant en tant. Paradoxalment, però, aquell treball de documentació –o, si més no, la manera com s’hi havia fet servir– era el principal escull d’una narració tediosa i soporífera, convertida en una exhibició de dades històriques més o menys erudites posades, com per dissimular, en boca dels personatges.
I llavors ho vaig tenir clar: aquells personatges eren, ni més ni menys, com aquells altres de dibuixos animats que superposen a alguns vídeos didàctics, amb l’únic objectiu de fer-ne de conductors, de narradors; amb l’única intenció de donar una imatge a l’habitual veu en off que transmet la informació.
En acabar el treball amb un text d’aquestes característiques, hi busque un antídot. O millor, no un antídot, sinó l’antídot; i em pose a rellegir-lo amb una certa avidesa:

Quan alguna vegada havia sentit: aquesta persona és de suro, no sabia què volien dir. Per mi, el suro era un tap. Si no entrava a l’ampolla, després d’haver-la destapada, l’aprimava amb un ganivet com si fes punta a un llapis. I el suro grinyolava. I costava de tallar perquè no era ni dur ni tou. I a l’últim vaig entendre què volien dir quan deien que aquesta persona és de suro... perquè de suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu.
Mercè Rodoreda, La plaça del diamant

05 de novembre 2005

El descrèdit de la realitat

Descrèdit. Aquesta és la idea que em queda després de llegir “Medios de comunicación en crisis”, article d’Ignacio Ramonet que dóna nom a un monogràfic de la sèrie El punto de vista de Le Monde Diplomatique de setembre passat.

Descrèdit per confusió: què m’ofereix un periòdic? Mercaderia o informació?
MERCADERIA: tenim DVDs, música, col·leccions d’instruments musicals, de puzzles de la Mare de Déu, àmfores del Mediterrani i enciclopèdies, entre altres.
INFORMACIÓ: pàgina de notícies, junt a una pàgina a tot color de les rebaixes més temptadores; pàgina d’opinió, al costat d’una pàgina sobre el viatge dels teus somnis; pàgina de cultura, tall sobtat i inserim la secció més atapeïda, serveis i contactes, i com qui no vol la cosa, ací va bé un catàleg sobre la tenda de decoració de moda.

Descrèdit en les manipulacions: fet que ha ocasionat que s’haja accelerat el fenomen bloc: muchos lectores prefieren la subjetividad y la parcialidad asumidas de los bloggers a la falsa objetividad y a la imparcialidad hipócrita de la gran prensa.

Descrèdit en l’origen: la alianza cada vez más estrecha entre los medios de comunicación y los poderes económicos y políticos, han causado un daño terrible a la credibilidad de la prensa.

Descrèdit, és veritat; d’exemples en tenim i és el mateix Ramonet qui en un article publicat a Le Monde Diplomatique, però aquest de gener, ens ho mostra: El grupo Socpresse, que publica unos 70 títulos, entre ellos Le Figaro, L'Express, L'Expansion y decenas de diarios regionales, fue comprado a su vez por un fabricante de armas, Serge Dassault. Y se sabe que otro industrial del armamento, Arnaud Lagardère, es dueño del grupo Hachette. La nota a peu de pàgina informa: Hachette Filipacchi Médias, filial de Lagardère Media, es el primer editor de revistas del mundo, con 245 títulos en 36 países. Ver el dossier sobre "la concentración de los medios en Francia" en el sitio del Observatorio francés de los medios: www.observatoire-medias.info. En el seno del grupo Le Monde SA -accionista principal (51%) de Le Monde Diplomatique SA- el grupo Lagardère es accionista (10%) de Midi Libre, de la imprenta de Le Monde y de Le Monde interactif.

03 de novembre 2005

Alejandro, el Conseller

En concret, Alejandro Font de Mora, Conseller de Cultura, Educació i Esport del Govern Valencià, que avui t’has entestat a fer-te present en diferents moments del meu dia.
Primer, perquè he rebut una carta des de la teua Conselleria amb un fantàstic paperet doblegat en acordió i tancat amb unes tapes de cartó lluent i cridaner. No, no era un plànol del metro, sinó un tot de gràfics i percentatges pel davant i pel darrere a propòsit d’una enquesta sobre “Coneixement i ús social del valencià”. Una enquesta, per cert, que diu el que tots –excepte tu, pel que sembla– ja sabíem: que el valencià continua en un retrocés de velocitat uniformement accelerada.
Segon, perquè en obrir El País, i anar a buscar el Quadern –que com que tu no ho deus saber ja t’explique jo que és l’únic raconet en tota la setmana que podem llegir en valencià en aquest diari tan progre– em trobe un article que tu signes: “La botella mig plena, naturalment”, l’has titulat. Una vegada recuperat de la sorpresa de veure que t’havies molestat en buscar algú que te l’escrigués en valencià, l’he llegit atentament: ja saps, un no té l’ocasió tots els dies –ni una vegada l’any tampoc– de llegir al Conseller de Cultura i Educació del Govern Valencià en valencià. De fet, aquest ha sigut l’únic motiu que m’ha fet llegir-lo perquè, i ja em disculparàs, si les teues paraules sobre cultura i educació en general tenen menys crèdit que les malmeses arques de la Generalitat, les que pugues escriure a propòsit de la llengua no en tenen cap. Vaja, que és com quan els vostres amics de la Conferencia Episcopal es posen a parlar del matrimoni: ells que sabran, no trobes?
Així i tot, després de llegir allò de “la botella”, no puc deixar de comentar-te’n alguna frase:
“Cal, per tant, que els especialistes es dediquen a estudiar de manera seriosa tots els canvis i que després analitzen la situació del valencià”. Alejandro, que els especialistes ja ho fan, això. Només hauries d'escoltar-los de tant en tant i et seria molt profitós.
“És molt fàcil comparar les xifres percentuals i llançar la proclama que cau l’ús del valencià, que el valencià entra en una agonia pròxima a la ranera (en castellà el estertor) a què es referia un periodista fa uns dies”. Alejandro, que el Conseller de Cultura no sàpiga què és la ranera no vol dir que als altres ens passe el mateix.
“Comptat i debatut, mentres uns s’encaboten a veure la botella mig buida, els altres ens dediquem a omplir-la a poc a poc”. Alejandro, que omplir-la de forats no compta, home!

En fi, Alejandro, que ja fa temps que sabem en què estava pensant el Molt Honorable el dia que va posar un forense de professió com tu a ocupar-se d’aquests assumptes.

02 de novembre 2005

Tasques pendents

Establir una tipologia, tan detallada i exhaustiva com siga possible, de la covardia.

01 de novembre 2005

Perduts al paradís

Cartell de la pel·lícula
La desorientació com un ingredient consubstancial de l’ésser humà contemporani. Un ésser feble, poruc i desubicat, que no sap com encarar les relacions amb els altres, que assisteix astorat a una vida –la seua– que no controla.
Algunes de les millors mostres de l’art actual –entenent art en el sentit més ampli– proven de reflectir aquesta desolació. Jim Jarmusch ho ha fet en Broken Flowers, amb la impagable complicitat d’un actor com Bill Murray, rehabilitat definitivament dels pecats de joventut per esdevenir el rostre perfecte on situar un sentiment d’estranyament universal que ja va mostrar a la perfecció en Lost in translation, de Sofia Coppola.
La particular manera de narrar de Jarmusch, construïda més sobre els silencis que sobre les paraules, més sobre les omissions que sobre les accions, troba tot el sentit en aquesta pel·lícula. Una pel·lícula que explica com un fet inesperat obliga un home ja madur i que aparentment ha triomfat a la vida a refer alguns dels camins del seu passat, a enfrontar-s’hi.