30 de novembre 2005

Identitat

Del llibre de text Valencià. Llengua i literatura. 3r ESO, d'Edicions Bromera:
El llatí vulgar [...] en el transcurs dels segles donà lloc a les llengües romàniques, una de les quals es la nostra. (pàg. 25)

Ramon Llull va escriure més de dues-centes obres, redactades, en la nostra llengua i, a més, en llatí, àrab i occità. (pàg. 28)

El primer text que es conserva en la nostra llengua data del final del segle XII. Són les Homilies d’Organyà. (pàg. 69)

A l’antiga Corona d’Aragó convivien dues llengües, la nostra i l’aragonés. (pàg. 69)

La Cancelleria Reial, doncs, va actuar com a element unificador i cohesiu de la nostra llengua. (pàg. 91)

[Ausiàs March] Abandona, per tant, la utilització de l’occità en la poesia i l’escriu exclusivament en la nostra llengua. (pàg. 94)
I etcètera.

Avui, el Tribunal Superior de Justícia ha permés a la Universitat de València dir que la terra és esfèrica.

29 de novembre 2005

Dos mil sis-cents anys

En concret, de l’origen de la ciència a l’Antiga Grècia: el moment que algú decideix d’explicar-se el món sense recórrer a elements sobrenaturals, sense recórrer a les supersticions ni als mites. Sense la religió.

Avui, però, uns i altres opten per una ben interessada amnèsia.

28 de novembre 2005

Poesia i llibres prescindibles

Quinze poetes valencians del segle XX és un d’aquells llibres totalment prescindibles que s'editen assíduament. Una antologia, publicada fa pocs mesos per l’editorial Brosquil, que no aporta absolutament res de nou ni des del punt de vista crític, ni acadèmic, ni de la història de la literatura; ni tan sols des de la vessant de recuperar obres difícilment accessibles –que no és el cas. Tant la introducció com la tria són obra de Ferran Carbó, professor de literatura catalana a la Universitat de València: pel que fa a la primera, un breu refregit –en una prosa un tant caòtica– d’informacions sobre la poesia valenciana en català del segle XX i sobre la bibliografia dels antologats tan bàsica i redundant que es pot trobar en molts llibres ja preexistents al mercat; pel que fa a la segona, tan discutible i subjectiva com qualsevol altra, però amb l’afegit de ser una mostra més del capelletisme que practica amb entusiasme una part de l’acadèmia que nia a les universitats.
Fullejant-la aquests dies, pensava en la manera com hem donat per inevitables algunes coses que no necessàriament ho han de ser. Perquè un, que té tendència a ser malpensat, acaba d’entendre una publicació d’aquest tipus quan comprova que va acompanyada de les preceptives (i rendibles) “propostes didàctiques”. Fullejant-la, també, recordava un professor universitari que entre els poetes catalans més representatius del XX incloïa a Carles Salvador, però no a Estellés ni a Espriu ni a Ferrater; amb una concepció de la lírica que es limitava a esquarterar les produccions dels autors en “etapes, fases i moments”; que avaluava una seixantena o setantena d’exàmens de la matèria en vint-i-quatre hores. Un professor que, de tant en tant, publica llibres totalment prescindibles.

25 de novembre 2005

Originals

Llegim a Vilaweb que el premi Documenta d’enguany ha quedat desert. Notícies extraordinàries, en el sentit més literal de la paraula: perquè premi de literatura catalana i desert semblen dues categories que mai no poden coincidir; i no perquè mai no s’hi donen les condicions –més aviat al contrari– sinó perquè hi ha tota una xarxa viciada d’interessos –editorials, sí; però no només– que fan aquesta situació tan i tan inusual. Coneixent alguns dels arguments que s’han donat al respecte, no podem evitar un lleuger somriure: diuen els responsables del premi que cap obra presentada “tenia prou força, sang, to, estil, ànima”; mentre el jurat, de la seua banda, diu de forma unànime que “cap de les obres presentades tenia una veu narrativa pròpia i ha trobat una manca d’originalitat general”.
El somriure: perquè en més d’una ocasió hem patit la situació d’haver de premiar el menys dolent dels originals que s’havien presentat a un premi, d’acord amb les indicacions d’un editor que –potser de manera legítima– no vol deixar de publicar-lo. Un editor, doncs, que no pensa en termes de qualitat, segurament que ni tan sols de literatura, sinó d’una altra cosa de ben diferent. Per això, la notícia és extraordinària també en l’altre sentit de la paraula, i la volem llegir més sovint: o això, o la literatura catalana deixarà definitivament –el procés ja fa temps que va començar– de tenir força, sang, to estil, ànima, veus narratives pròpies i originalitat.
El somriure: perquè avui mateix –coincidències– m’arriba a casa el número 16 de la revista Lletres Valencianes, i entre les ressenyes trobe –no sense un cert astorament– que s’ha publicat una novel·la que, en original, havíem tingut entre mans en diverses ocasions en tant que aspirant a diferents premis. Una novel·la, per cert, que trau al carrer una editorial valenciana que ho publica tot. Tot. I com més gran s’ha anat fent aquest tot, més impossible ha esdevingut de trobar-hi res que pague la pena.

24 de novembre 2005

Compte enrere

Alfama
Des d’ahir, els dies descompten.

Un compte enrere per tornar, una vegada més, a l’altra ciutat. Una ciutat que, com aquesta, també mira a la mar, però en direcció oposada: la imatge que ens tornaria l’espill que ens haurien posat a l’esquena. I, com qualsevol imatge reflectida en un espill, semblant però oposada, igual però contrària. Aquella ciutat, tota una península en línia recta. L’altra ciutat.

Pujar fins a Santa Caterina i tocar Adamàstor, només per no oblidar allò que no vull ser. Pujar també les escales de Sant Crispí i reconéixer-me en el gos que hi vagareja.

I la flaire de sardina en l’aire. I el blau i el gris.

22 de novembre 2005

Monarquia

Sofía, barruntándose que Monsieur Jiug era poco versado en cosas españolas, se encarnizaba malignamente en hacer de Inés de Castro, Juana la Loca o la Ilustre Fregona, acabando por afearse en lo posible, torciendo la cara, embobando la expresión, para animar un personaje inidentificable que resultó ser, en medio de las protestas de los demás, "cualquier infante de Borbón".

Alejo Carpentier, El siglo de las luces

21 de novembre 2005

Mentre parlem

Visita, ahir a la vesprada, al Saló Valencià del Llibre. La cinquena edició, en el que és ja el tercer espai diferent; i la impressió per part de tots que després de la primera ubicació que es va triar –el Museu de la Beneficència– mai no s’hi ha tornat a encertar. Enguany, l’obsessió dels responsables de la cosa pública per promoure la Ciutat de les Arts i de les Ciències a còpia de situar-hi esdeveniments –siguen del caire que siguen– ha portat cap allà el Saló. I la sensació és ben trista: un espai gèlid, poques casetes, i una oferta de llibres que, en general, no passa d’allò que podríem anomenar una presència testimonial. Al darrere de les casetes, les cares demanen a crits que allò s’acabe quan abans.
Entre l’escassíssim públic, tres adolescents amb un bolígraf a la mà obrin, un per un, els llibres que s’exposen en uns aparadors allunyats de les casetes; comenten, indignats, la presència de qualsevol referència a Catalunya o al català, i retornen els llibres al seu lloc però amb la coberta mirant cap a dins i girats cap per avall. L’estona que els observem –si més no– no fan servir el bolígraf.
Només en una de les casetes trobem un poc de fons editorial –teòricament, allò que hauria de distingir el Saló d’altres esdeveniments com la Fira del Llibre. Hi compre Mentre parlem, d’Enric Sòria, un llibre que havia llegit –i gaudit– fa molts anys, en un volum que havia tret en préstec de la Biblioteca Pública de València, i que mai no havia trobat després a les llibreries.
Mentre parlem és un dietari –Fragments d’un diari iniciàtic n’és el subtítol– que l’autor va publicar l’any 91, i que recull anotacions fetes entre 1979 i 1984. Recorde, sobretot, la impressió que em va provocar la maduresa que traspuava un joveníssim Sòria que, en començar aquests papers, tenia vint-i-un anys. Un llibre que rellegiré amb gust, i que s’obri amb una cita ben oportuna de Hrabanus Maurus:

Mentre parlem, l’herba alta verdeja,
madura i es marceix, s’esblaimen les violetes,
els lliris s’enfosqueixen i cauen.

17 de novembre 2005

Arcadia

Cartell de la pel·lícula
La fantasia d’assassinar algú. La possibilitat, com diuen alguns, que aquests assassinats mentals siguen una teràpia per a la nostres castigades psicologies postmodernes, i que justament aquells que no els fan mentalment siguen els candidats més ferms d’acabar fent-los reals. Assassinar el teu cap, el teu contrincant, el teu molest veí, els teus alumnes, l’antic amant de la teua parella. Potser, alguna cosa d’aquestes devia pensar Constantin Costa-Gavras quan va decidir-se a adaptar una novel·la de Donald Westlake per convertir-la en la seua darrera pel·lícula: una obra que juga amb aquesta fantasia fins a portar-la a una realitat amarada d’humor negre i de situacions tan prompte patètiques i desesperades com cruels. Una narració que explica com un executiu de la indústria paperera que acaba de perdre el lloc de treball fa tot allò possible i impossible per aconseguir-ne un de nou: en concret, eliminar –en el sentit literal del terme– els seus possibles competidors en aquella cursa.

La pel·lícula sorprén perquè suposa un canvi de registre de Costa-Gavras, encara que l’objectiu últim no varie ni un mil·límetre: el director deixa de banda la seua habitual mirada explícitament històrica i política de la majoria de les seues grans obres –la dictadura grega en Z, l’etern problema d’Orient Mitjà en Hanna K, el colp d’estat i posterior dictadura de Pinochet a Xile en Missing, o el dubtós paper de la jerarquia catòlica durant el nazisme en Amen, per exemple– per construir una crítica més indirecta, més metafòrica si es vol, que afecta a la societat en conjunt sense apuntar a ningú en concret. Una mirada corrosiva d’una lluita a mort per tal d’aconseguir un treball; d’un sistema econòmic que fa que l’atur no siga ja cosa dels pàries de la societat, sinó de qualsevol. I amb un actor protagonista, José García, simplement genial.

16 de novembre 2005

Refugi

Com puc buscar de refugiar-me en un indret consolador, si és també allà on he viscut l'inconfessable?
Feliu Formosa, El somriure de l'atzar