(Usos.) A ninguna palabra se le pide ya ningún otro orden de verdad que el que puede pedírsele a la hora. La verdad que se le pide a los relojes consiste en que cada uno de ellos diga la hora que están diciendo los demás. Cuál tiene que ser ésta, es algo arbitrariamente convenido (R. Sánchez Ferlosio)Aquests dies, a propòsit de l'aprovació de l'enèsima reforma educativa, els mitjans de comunicació s’han referit sovint a la manera com s’aplicaran allò que anomenen els continguts comuns. Tots, però, sense excepció, ho han fet al·ludint a comunitats autònomes amb llengua pròpia i a comunitats autònomes sense llengua pròpia. Ignore si la llei en qüestió ho expressa d’aquesta manera; és ben possible i, des de l’òptica de qui l’ha perpetrat, fins i tot ben comprensible. Però d’alguna manera ve a demostrar, una vegada més, que paga la pena de ser el primer a crear l’etiqueta: després, tots es limitaran a repetir-la sense parar-se a pensar que potser fan el ridícul més espantós.
"Perquè mentre es presentin tal com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se'n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d'aparat ful, donaran molta feina".
Pere Calders
16 de desembre 2005
Paraules
etiquetes:
Ensenyament,
Llengua
13 de desembre 2005
Polonesos
C. de Turco
En un periódico encontré el siguiente anuncio: “Asumo la responsabilidad por cualquier cosa, precios moderados, calle Descuento 6, portal 2º desde el patio, planta 4ª, izq.”.
Me acababa de cortar al afeitarme y buscaba a alguien a quien culpar. Como no estoy casado, no tenía en casa a nadie a mano, y abordar a los transeúntes me daba cosa. Así que fui a la dirección indicada.
En la puerta encontré un rótulo: “C. de Turco” y una inscripción a lápiz: “Llame fuerte o dé una patada en la puerta”.
Me recibió un hombrecillo con perilla. Le expuse el asunto.
–Ningún problema –dijo–. De cosas mayores asumo la culpa. Son ciento veinte.
–¿Tan barato?
–¿Usted se extraña? Yo también. Pero no puedo pedir más porque me ha surgido competencia desleal.
–No me diga, pensaba que usted era el único en el sector.
–Qué va, apenas si puedo llegar a fin de mes, y todo por culpa de ellos.
–¿Por culpa de quiénes?
–¿No lo sabe? –y bajó la voz–: Hace tiempo que hubiesen acabado conmigo si no fuera porque conservo aún clientes de los antiguos. Pero cada vez menos, sabe, cada vez menos. Ellos controlan todo el negocio.
–¿Quiénes?
–¿Cómo que quiénes? Los judíos. Y lo peor de todo es que trabajan totalmente gratis.
Tuve una revelación. ¡Por qué no lo había pensado antes! Me di la vuelta y salí corriendo del piso de C. de Turco.
–¡Ciento diez! –exclamaba él asomando el cuerpo por el pasamanos, mientras yo bajaba a toda velocidad la escalera–. ¡Ochenta! Vale, que sean treinta, pero treinta, ¿eh? ¡Más barato, aunque me mate, no puedo!
No, si barato es, todo hay que decirlo, pero que se busque a otro tonto. ¿Para qué iba yo a pagar, cuando en otro lado no cuesta un duro?
Me acababa de cortar al afeitarme y buscaba a alguien a quien culpar. Como no estoy casado, no tenía en casa a nadie a mano, y abordar a los transeúntes me daba cosa. Así que fui a la dirección indicada.
En la puerta encontré un rótulo: “C. de Turco” y una inscripción a lápiz: “Llame fuerte o dé una patada en la puerta”.
Me recibió un hombrecillo con perilla. Le expuse el asunto.
–Ningún problema –dijo–. De cosas mayores asumo la culpa. Son ciento veinte.
–¿Tan barato?
–¿Usted se extraña? Yo también. Pero no puedo pedir más porque me ha surgido competencia desleal.
–No me diga, pensaba que usted era el único en el sector.
–Qué va, apenas si puedo llegar a fin de mes, y todo por culpa de ellos.
–¿Por culpa de quiénes?
–¿No lo sabe? –y bajó la voz–: Hace tiempo que hubiesen acabado conmigo si no fuera porque conservo aún clientes de los antiguos. Pero cada vez menos, sabe, cada vez menos. Ellos controlan todo el negocio.
–¿Quiénes?
–¿Cómo que quiénes? Los judíos. Y lo peor de todo es que trabajan totalmente gratis.
Tuve una revelación. ¡Por qué no lo había pensado antes! Me di la vuelta y salí corriendo del piso de C. de Turco.
–¡Ciento diez! –exclamaba él asomando el cuerpo por el pasamanos, mientras yo bajaba a toda velocidad la escalera–. ¡Ochenta! Vale, que sean treinta, pero treinta, ¿eh? ¡Más barato, aunque me mate, no puedo!
No, si barato es, todo hay que decirlo, pero que se busque a otro tonto. ¿Para qué iba yo a pagar, cuando en otro lado no cuesta un duro?
Sławomir Mrożek, La mosca [traducció de Joanna Albin]
etiquetes:
Retalls
12 de desembre 2005
L'enfant

L’estètica és volgudament grisa i freda. El punt de vista també és fred: no es parteix de cap idea preconcebuda ni es pretén donar cap conclusió. No es vol, en definitiva, pontificar ni actuar d’apòstols de cap causa. Qualsevol rastre de maniqueisme hi és inexistent, els personatges estan construïts amb una profunditat psicològica que els allunya del reduccionisme de bons i dolents; tots ells, fins i tot amb actes indubtablement terribles, tenen un perfil complex, com complex és l’ésser humà. El paisatge, una societat en descomposició moral, que ho converteix tot en mercaderia; i en L’enfant, aquest tot pren el seu sentit més complet.
Els germans Dardenne continuen fidels a un estil esquerp, que aconsegueix d’agafar-se a l’estómac amb força. L’estil de La promesse, pel·lícula amb què L’enfant comparteix actor protagonista, Jérémie Renier; i de Rosetta, la primera Palma d’Or a Cannes, que ara han tornat a repetir. Un estil que centra la seua mirada en la marginalitat, en allò que passa fora de tot, en uns llimbs incòmodes en què la supervivència és l’única llei.
Els germans Dardenne continuen fidels a un estil esquerp, que aconsegueix d’agafar-se a l’estómac amb força. L’estil de La promesse, pel·lícula amb què L’enfant comparteix actor protagonista, Jérémie Renier; i de Rosetta, la primera Palma d’Or a Cannes, que ara han tornat a repetir. Un estil que centra la seua mirada en la marginalitat, en allò que passa fora de tot, en uns llimbs incòmodes en què la supervivència és l’única llei.
etiquetes:
Cinema
10 de desembre 2005
Estacional
Les paraules que no heu dit us corsecaran. Però, ¿i les paraules dites que han ferit susceptibilitats alienes, les que han tocat el tabú, les que no han sabut o no han volgut ser polides abans de materialitzar-se? I les que han dit que no, sobretot les que han dit que no? Un No, atrevir-se a dir que no és infinitament més difícil i més perillós que tots els Sí que no heu estat capaços de dir.
Dies de trinxera, com cada any. D’haver de dir explícitament –i en ocasions per duplicat o per triplicat– que no.
08 de desembre 2005
...bon poetitzador serà
-Si eliminamos –decía Juan de Mairena- de cuanto pretende ser la poesía todo lo que no es poesía, obtendremos como residuo la poesía pura, la pura poesía que buscamos. ¿Está esto claro?
La clase ni caso. Sin duda.
-Pero, para eliminar de la poesía lo que no es poesía, hay que saber lo que no es poesía; y para saber lo que no es poesía, hay que saber lo que es poesía.
Antonio Machado, Juan de Mairena.
etiquetes:
Literatura,
Retalls
07 de desembre 2005
Mercaderia
No sé si és només una impressió, o veritablement les editorials tenen cada dia menys vergonya a l’hora d’escriure les contracobertes dels seus llibres.
Barrots daurats, “una novel·la commovedora”...
etiquetes:
Literatura
05 de desembre 2005
Suite núm. 6 BWV 1012
En Saraband hi ha la mort: una mort implícita, invisible però molt present. I també hi ha Bach. En Les intermitències de la mort hi ha Bach; i també hi ha, òbviament, la mort: una mort explícita, més visible del que és políticament correcte. Saramago hi torna a fer trontollar allò intocable, allò sagrat. Saramago hi torna a capgirar el tabú:
L’endemà no es va morir ningú. Aquest fet, en tant que absolutament contrari a les normes de la vida, va causar en els esperits una pertorbació enorme, efecte de tot en tot justificat, només cal que recordem que no hi havia notícia als quaranta volums de la història universal, ni tan sols un cas que servís d’exemple, d’haver tingut mai lloc un fenomen semblant, que transcorregués un dia complet, amb totes les seves pròdigues vint-i-quatre hores, entre les diürnes i les nocturnes, les matutines i les vespertines, sense haver-hi hagut ni una defunció per malaltia, ni una caiguda mortal, ni un suïcidi reeixit, res, allò que se’n diu resJosé Saramago, Les intermitències de la mort
etiquetes:
Cinema,
Literatura
04 de desembre 2005
Dogma
En anar a veure Saraband, la darrera meravella d’Ingmar Bergman, llegim unes reflexions del director suec a propòsit del seu punt de vista ideològic, polític i artístic. Diu Bergman:
I pense que, potser, no deu haver cap altre camí coherent d’evolució ideològica; i que l’altre, que sovinteja en les nostres societats actuals, en l’extrem no seria sinó una perversió: joves despersonalitzats i manipulats, i vells pujats a la trona arengant els incauts amb els seus dogmes.
La meua visió de la vida consisteix a no tenir-ne una visió predeterminada. Com que ha sigut excessivament dogmàtica, la meua visió de la vida ha anat diluint-se gradualment. Ja no en tinc.
I pense que, potser, no deu haver cap altre camí coherent d’evolució ideològica; i que l’altre, que sovinteja en les nostres societats actuals, en l’extrem no seria sinó una perversió: joves despersonalitzats i manipulats, i vells pujats a la trona arengant els incauts amb els seus dogmes.

