La vella dama

Ciutat cruel

Amb Friedrich Dürrenmatt

No s’esborra l’objecte del desig.
Vas lluitar contra ell perquè no et fes
renunciar a res d’allò que ja tenies.

El vas relativitzar perquè no se sumés
a tants records amargs, no desitjats:
violència sobre violència.

No ho vas aconseguir: la vella dama
no oblida els deutes del passat!
Ciutat cruel on acabes morint
ple de desigs viscuts sense assossec.

Feliu Formosa, Centre de brevetat

Autofel·lació

Una pràctica onanista tan antiga com el món, dirigida essencialment a donar aliment a l’ego –i, de passada, al dels amics– sense miraments de cap tipus. O una grollera operació de màrqueting. A la pàgina 68 de la revista Benzina d’aquest mes en tenim el darrer exemple.

Ser el millor, ser un avançat al teu temps, estar destinat a deixar una empremta comparable només a la dels grans noms de la cultura universal... deu ser molt dur. Sobretot, quan ningú més no sembla adonar-se’n.

Tradició

En el fons, ha estat un d’aquells personatges híbrids, que es donen freqüentment a Catalunya, mig poetes, mig homes d’acció, que brillen en un camp amb les resplendors de l’altre, però que en cap dels dos no saben obtenir una collita plena i satisfactòria.

Carles Soldevila, Valentina

Oliveira, Houllebecq i els bàrbars

Ahir, aprofitem que la Filmoteca la projectava per tal de tornar a veure Um Filme Falado, la pel·lícula d’Oliveira que recorre, a partir del fil conductor d’un creuer pel Mediterrani, milers d’anys d’història; en concret, la història –i els fonaments– d’allò que podríem anomenar la nostra civilització. I amb una evident voluntat didàctica que supedita qualsevol altre element del film. Ciutats com Marsella, Nàpols, Atenes o Istanbul són algunes de les parades del vaixell, i l’excusa per parlar –la paraula, com indica el títol, n’és l’eina fonamental– d’història, de mites, de civilitzacions, de cultures.

Poc després d’haver-la vist per primera vegada vaig llegir Plataforma. I des d’aleshores que he retingut la novel·la d’Houllebecq associada indestriablement a la pel·lícula del portugués. De fet, em sembla que el tema de fons de totes dues obres –malgrat que plantejat amb llenguatges narratius radicalment oposats, i posant el focus també en elements distints– és el mateix: que cap civilització no dura per sempre, i que potser la nostra dóna símptomes d’estar a les acaballes.

Les vies per arribar-hi, doncs, són ben diferents; però la conclusió, equivalent. D’una banda, Oliveira ens mostra qui som, d’on venim, i fins a quin punt hem donat l’esquena –en una actitud suïcida, o, si més no, poc intel·ligent– a tot aquest patrimoni essencial. I llavors, de sobte, irromp l’amenaça: un sopar envoltat de luxe al menjador del vaixell i l’anunci de la col·locació de dues bombes per part d’un grup terrorista dalt de la nau. De l’altra, Houllebecq mostra l’opulència, els grans negocis sense escrúpols, però també el tedi decadent d’uns personatges que ja no aspiren a res perquè ho tenen tot. Uns personatges que busquen emocions en el turisme sexual o en sessions de sadomasoquisme. En el fons, però, el plantejament d’Houllebecq no deixa de ser una actualització d’aquella escena –tan pròpia de determinades novel·les o pel·lícules històriques de fa algunes dècades– que mostrava als romans en plena bacanal, dèbils en la seua pròpia riquesa, i passats a degolla in situ pels bàrbars. Novament, doncs, irromp de sobte l’amenaça: el desenllaç de la novel·la es precipita amb el sanguinari atac d’un grup terrorista a una exòtica platja plena de turistes occidentals.

Ben mirat, doncs, la coincidència més explícita es troba en el fet que tots dos autors semblen apuntar cap als que haurien de ser els nostres hipotètics bàrbars. Que tant Oliveira com Houllebecq, doncs, també esperen els bàrbars.

Perplexitats electorals

Un partit polític que ha optat per una determinada estratègia electoral. Una estratègia que defensa malgrat la discrepància d’una part de les pròpies bases, i malgrat que va frontalment en contra dels pilars ideològics més sòlids d’un percentatge –em sembla que majoritari– de l’espectre sociològic on es troben els votants potencials. Una estratègia que defensa des de ja fa uns quants anys, i unes quantes convocatòries electorals, sense haver aconseguit cap èxit visible. I que aspira a la trista meta d’unir tres conjuntures: el desgast –per la pròpia inèrcia política– del partit en el govern, un increment de vots de sectors en principi no afins propiciat per determinades renúncies, i el manteniment –malgrat aquestes mateixes renúncies– d’aquell sector sociològicament més afí per la via de mantenir-se com l’única opció possible –cosa que explica el malestar que els suposa la presència d’altres llistes.

És fins al proper 27 de maig que els queda crèdit? O bé –passe el que passe–continuarem oferint-los un xec en blanc?

Constància

Se’m moren les plantes. O el consol de saber que no ets l’únic:

Mazoni: demà a la nit en directe a l’Octubre (amb Sanjosex).

Balanços

Ahir se’n va cloure la 38a edició, i l’opinió oficial –la del Gremi de Llibrers de València– és positiva tant pel que fa a assistència com a vendes. Alguns llibrers que hi tenien caseta, però, parlen –en veu baixa– de “desastre”. I la nostra sensació com a lectors –i especialment com a lectors en català– respecte de la Fira del Llibre de València és cada any més i més decebedora. Tot i acceptar d’antuvi que una fira del llibre no és, necessàriament, una fira de la literatura.

La 139

Cap de setmana de literatura recuperada. Primer, el Carrer Marsala, en la reedició que en va fer Empúries el 2005. I després, La japonesa, publicada originalment el 1993 i que acaba de reeditar Proa. Com que l’obra de Bauçà es condensa en una seixantena d’intenses pàgines, m’he de quedar amb la novel·la de Coca per tal de copiar-ne el segon paràgraf de la pàgina 139, i seguir així la versió postmoderna de la cadena de tota la vida:

«Un dia seré diferent», em deia a mi mateix, i em quedava paralitzat com si no pogués anar més enllà. Feia l’esforç de continuar pensant i no se m’acudia res més que les mateixes paraules: «Un dia seré diferent». I em quedava com suspès d’un fil, sense respiració, mut amb mi mateix.

Jordi Coca, La japonesa

Foment de la lectura

Si el primer que va dir allò de a les nits llegia sota les mantes, amb l’ajuda d’una llanterna perquè ma mare no... hi cobrés drets d’autor, a hores d’ara seria multimilionari.

Després del Dogma

És difícil valorar quina herència real ha tingut el moviment cinematogràfic Dogma 95. Des del punt de vista comercial, potser l’operació ha situat al mapa el cinema del nord d’Europa, principalment el danés; però, sobretot, ha fet créixer molt la ja prèviament allargada ombra del seu pope, Lars Von Trier –i no tant, és evident, la dels deixebles que hi van participar.

Però és des del punt de vista estrictament fílmic on no trobem una resposta clara. Veient les darreres produccions d’aquests directors, diríem que l’herència ha estat més aviat minsa, més enllà d’un cert vernís, d’una certa estètica que hi ha quedat associada. El jefe de todo esto, per exemple, la pel·lícula més recent de Trier, no va més enllà d’un divertimento menor, que podrien signar molts directors desconeguts, la proposta més agosarada de la qual és una broma totalment gratuïta: rodar amb una càmera que, mitjançant un automatisme, va canviant a l’atzar l’enquadrament del pla.

O Después de la boda, de Sussane Bier, que hem vist aquests dies. Una pel·lícula bastant recomanable i amb molts més aspectes interessants que no la de Trier, però en què qualsevol intenció renovadora és del tot absent. Al contrari, aquella mínima estètica Dogma a què al·ludíem no pot amagar que Después de la boda és un melodrama de tall clàssic, amb una estructura canònica –presentació, conflicte i happy end– que podria haver vingut, per exemple, del cinema comercial nord-americà. Fins i tot ideològicament, ja que el conflicte central del film, que proposa al protagonista una disjuntiva entre els principis més íntims o els lligams sanguinis, es resol a favor d’aquests darrers.