La tàctica (2)

Provar d’assemblar-se al PP no ha servit ni al Bloc ni a la sucursal valenciana del PSOE. Assemblar-se al PP només serveix –com ja era evident abans de diumenge– al propi PP. Però fa tota la impressió que ells són els únics que ho saben.

La belle personne

Una pel·lícula corprenedora. Un poètic relat de l’adolescència, entre l’amor i la mort, amb aroma de Truffaut i bellesa tràgica. Christophe Honoré hi adapta una novel·la del XVII –La Princesse de Clèves, de Madame de La Fayette–, la trasllada al París actual i la pobla d’herois romàntics. D’adolescents que viuen a tot o res, que es llancen als sentiments sense xarxa; desorientats, però amb la urgència de qui intueix que tot acabarà al dia següent. Que renuncien a l’amor, si és que aquest amor no ha de ser etern.

Carregada d’elegància en la narració, que flueix sense estridències fins i tot quan allò que s’hi conta és intens: unes llàgrimes que brollen espontànies amb Donizetti. Carregada d’elegància i de bellesa –també– en els personatges: un càsting de bells adolescents escollits, en què destaca la magnètica Léa Seydoux. I embolcallada d’una atmosfera sorprenentment intemporal: potser per tal de fer més evident la intemporalitat de les passions que s’hi mostren. L’adolescència i l’amor: intemporals per definició.

L'eco d'un pet

[...] ara el pobre tastarà per primera vegada un dels sabors menys grats de la vida de l’escriptor, l’espera del judici del lector, la desproporció entre l’interès propi pel que un escriu, un interès expansiu, impacient, omnívor, i el desinterès inicial, i sovint final, dels altres. Encara no sap que esperar que una novel·la, sobretot la primera, tingui ressò és tan ridícul com tirar-se un pet dalt d’una muntanya i parar l’orella per sentir l’eco.

Carles Casajuana, L’últim home que parlava català

El nom, la cosa

Una mateixa notícia plantejada amb dos titulars lleugerament diferents. D’una banda, a la secció de Cultura del Levante d’avui: "Los críticos valencianos premian a Simó, Company y Martínez Marzo". De l’altra, al propi web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana: "S'atorguen els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians".

Cal llegir el text de qualsevol de les dues notícies per tal de comprovar que el segon titular és ambigu; i el primer, directament fals. No he aconseguit trobar les bases d’aquests premis al web de l’AELC, però sembla evident que es tracta d’escriptors valencians premiant escriptors valencians. Fins i tot, que es tracta –potser– d’una associació d’escriptors premiant uns escriptors de l’associació. Que, en principi, no és ni millor ni pitjor que allò que semblaven apuntar els titulars, especialment el del Levante; però és distint, si més no.

Compensatòria

[…] es diu a Itàlia, en un proverbi habitual, que no coneix Venus en la seua perfecta dolçor qui no s’ha gitat amb una coixa. [...] Hauria dit que el moviment irregular de la coixa aportava algun nou plaer a la faena i alguna punta de dolçor als qui ho proven, però acabe d’aprendre que fins i tot la filosofia antiga n’ha pres posició: diu que, en la mesura en què les cames i les cuixes de les coixes no reben, a causa de la seua imperfecció, l’aliment que els és degut, s’esdevé que les parts genitals, que estan al capdamunt, estan més plenes, més nodrides i vigoroses. O bé que, atès que aquest defecte impedeix l’exercici, els qui n’estan afectats dissipen menys les seues forces i arriben més sencers al joc de Venus. Fet que és també la raó per la qual els grecs criticaven les teixidores per ser més calentes que les altres dones: a causa de l’ofici sedentari que tenen, sense gran exercici corporal. Sobre què no podem raonar a aquest preu? De les teixidores en podria dir també que aquest bellugueig que la seua obra els dóna, assegudes així, les desperta i les sol·licita, com el moviment i el tremolament dels cotxes sol·liciten i desperten les dames.

Michel de Montaigne, Assaigs (Llibre Tercer)

¡Sálvese quien pueda!

Des que el dijous al matí vaig llegir la premsa, he fet i refet mentalment mil vegades una anotació que –al remat– no he penjat ací perquè he preferit deixar-la refredar. Però ara ja sé que no la podré escriure sense referir-me als dos protagonistes amb determinats qualificatius, així que he decidit reduir-la a una única frase:

Alfonso Rus continua sent fidel al manual del bon feixista –en segueix totes les recomanacions al peu de la lletra– mentre Jorge Alarte i la sucursal valenciana del PSOE han decidit copiar l’estratègia política del BNV. La realitat sempre supera l’acudit.

N'hi ha tant, d'idiota...

Jo tampoc vaig a classe

Recomanables

Època de llistes. Com que n'he de fer una igualment, he pensat –encara no tinc del tot clar el motiu– de canviar el costum d'altres anys i deixar-me-la anotada. Són novetats en sentit estricte, publicades en un marge de temps relativament breu que va de setembre de l’any passat fins el mes de febrer o març d’enguany:

• Victòria Camps, Creure en l’educació, Edicions 62, Barcelona, 2008.
• Urbà Lozano, Plagis, Bromera, Alzira, 2008.
• Sándor Márai, Dietaris 1984-1989, Empúries - Salamandra, Barcelona, 2008.
• Manuel Moyano, El experimento Wolberg, Menoscuarto, Palencia, 2008.
• Daniel Pennac, Mal d’escola, Empúries, Barcelona, 2008.
• Salman Rushdie, Els fills de la mitjanit, Bromera, Alzira, 2008.
• Salman Rushdie, L’encantadora de Florència, Bromera, Alzira, 2009.
• Silke Scheuermann, La hora entre el perro y el lobo, Siruela, Madrid, 2008.
• W. G. Sebald, Los anillos de Saturno, Anagrama, Barcelona, 2008.
• Màrius Serra, Quiet, Empúries, Barcelona, 2008.
• Enrique Vila-Matas, Dietario voluble, Anagrama, Barcelona, 2008.
• Lluís Vilarrasa, Pares i fills, Proa, Barcelona, 2009.
• Slavoj Žižek, Violència, Empúries, Barcelona, 2009.

L'oferta

Un dels aspectes més alarmants: els profunds dèficits democràtics de la societat valenciana, i l’absència absoluta de debat –o si més no d’uns mínims tocs d’atenció– al respecte. El somnífer deu ser tan potent, que ni la invisible oposició política ni la desorganitzada societat civil mostren cap reacció als estímuls constants que, en qualsevol altra societat que es diga democràtica, no passarien inadvertits.

El darrer d’aquests estímuls: el Conseller d’Educació –el nefast Font de Mora– presenta in extremis un document per provar de neutralitzar la vaga convocada per al proper 28 d’abril, com ja va aconseguir –amb un esforç mínim de la seua part– el passat mes de desembre. Segons Vilaweb,

Entre els tretze punts de què consta el document que ha presentat avui el conseller d'Educació, hi ha el compromís d'acatar la sentència del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià (TSJPV) sobre l'ordre d'impartir Ciutadania.

Que un membre d’un govern elegit en les urnes presente com a proposta per a encetar una hipotètica negociació el fet d’acatar una sentència del TSJ és gravíssim. Però a mi em preocupa infinitament més que, més de quaranta-vuit hores després, ningú no n’haja dit res ni l’haja obligat a dimitir. Ni tan sols els membres de la plataforma a qui anava dirigida aquesta oferta tan magnànima.

Dic

Recorde el lloc perfectament. Com si fóra un delicte i mig amagada, vaig copiar entre d’altres aquest poema atrapat en una llibreria i en un llibre i en una pàgina i ara... en un cos, el meu, quin si no.

No em puc desprendre

de la meua vida

que indefectiblement em conté

dins d’aquest jo irreversible.

Barrera sempre present

davant dels ulls del cos

del pensament, dic que enderrocar

no puc sense morir-me.

Veure i sentir

sense parar

dins d’aquest cos

que no he escollit.

¿Què fer d’aquest jo indestructible

que se m’aferra,

aquest jo sempre el mateix

que m’impedeix ser l’altre?

Monserrat Abelló, Al cor de les paraules: obra poètica 1963-2002.