Els nostres estius comencen amb els dimonis de Massalfassar i acaben en el FRA, mentrestant hem gaudit plenament d'aquest estiu que acaba. Hui és el veritable Cap d’Any i no el que marca el calendari. I en els últims dies, una cançó: Neix el món dintre l’ull, de Mishima.
Estic tranquil·la, tranquil·la.
Ho hem vist moltes vegades respecte –sobretot– de la burgesia francesa –pense ara mateix per exemple en Chabrol, que n’és un mestre– i resulta que també era possible de fer-ho mirant cap a la burgesia catalana. Tres dies amb la família és una molt recomanable opera prima. Una pel·lícula de temps lent i de mirada atenta al detall, que indaga en els rituals, els rols adquirits, les relacions i les hipocresies d’una família de la burgesia gironina. I amb el fil conductor d’un personatge en formació que observa, que és dolorosament conscient de les misèries dels que l’envolten, i acaba –al final d’aquests tres dies– per sentir el dolor de la consciència de les pròpies.
Imagina’t, algú es precipita deliberadament cap a la perdició i el pots salvar: el salvaries? Imagina’t una operació i un pacient que pren drogues que són incompatibles amb l’anestèsia, però li fa vergonya prendre-les i no vol dir-ho a l’anestesista: parlaries tu amb l’anestesista? Imagina’t un procés judicial i un acusat que serà condemnat si no revela que és esquerrà i, per tant, no pot haver comès el crim que es va perpetrar amb una mà dreta, però l’acusat s’avergonyeix de ser esquerrà: informaries el jutge del que fa al cas? Imagina’t que és homosexual i que, com a tal, no pot ser l’autor del crim, però s’avergonyeix de ser homosexual. No es tracta que ningú no s’ha d’avergonyir de ser esquerrà o homosexual: imagina’t simplement que l’acusat se n’avergonyeix.
Bernhard Schlink, El lector
Segurament aquesta és la pregunta que ronda el llibre, on interrogants com aquests es fan palesos tant en el lector protagonista com en nosaltres que llegim el seu relat.
Ens descriu ací Michael Berg no només la història viscuda per ell, sinó també la de la seua generació. Una generació que es debatria entre la vergonya cap als pares per no actuar sobre els compatriotes adscrits al Tercer Reich, per haver preferit fer-se els cecs en comprovar l’horror que havien fet patir i la no acceptació d’aquest fills de carregar en les seues esquenes una culpa col·lectiva sense fer res per a pal·liar-la.
Un bell i senzill relat ple de respecte i d’amor, aquest últim una mica edulcorat; això he trobat en El lector. I a més, una evidència: a les guerres hi ha més innocents que els que moren víctimes de l’atrocitat, els que lluiten, tant és el costat: vençuts o vencedors, sense saber molt bé el perquè, quasi igual de nombrosos que els primers.
Fa una setmana que vaig veure El cant dels ocells, i continue arrossegant la sensació d’haver perdut el temps de la manera més absurda que recorde recentment. Producte –de ben segur– de la meua incapacitat manifesta de copsar la sensibilitat artística. Perquè no hi he sabut trobar res. I res és molt.
Provar d’assemblar-se al PP no ha servit ni al Bloc ni a la sucursal valenciana del PSOE. Assemblar-se al PP només serveix –com ja era evident abans de diumenge– al propi PP. Però fa tota la impressió que ells són els únics que ho saben.
Una pel·lícula corprenedora. Un poètic relat de l’adolescència, entre l’amor i la mort, amb aroma de Truffaut i bellesa tràgica. Christophe Honoré hi adapta una novel·la del XVII –La Princesse de Clèves, de Madame de La Fayette–, la trasllada al París actual i la pobla d’herois romàntics. D’adolescents que viuen a tot o res, que es llancen als sentiments sense xarxa; desorientats, però amb la urgència de qui intueix que tot acabarà al dia següent. Que renuncien a l’amor, si és que aquest amor no ha de ser etern.
Carregada d’elegància en la narració, que flueix sense estridències fins i tot quan allò que s’hi conta és intens: unes llàgrimes que brollen espontànies amb Donizetti. Carregada d’elegància i de bellesa –també– en els personatges: un càsting de bells adolescents escollits, en què destaca la magnètica Léa Seydoux. I embolcallada d’una atmosfera sorprenentment intemporal: potser per tal de fer més evident la intemporalitat de les passions que s’hi mostren. L’adolescència i l’amor: intemporals per definició.
[...] ara el pobre tastarà per primera vegada un dels sabors menys grats de la vida de l’escriptor, l’espera del judici del lector, la desproporció entre l’interès propi pel que un escriu, un interès expansiu, impacient, omnívor, i el desinterès inicial, i sovint final, dels altres. Encara no sap que esperar que una novel·la, sobretot la primera, tingui ressò és tan ridícul com tirar-se un pet dalt d’una muntanya i parar l’orella per sentir l’eco.
Carles Casajuana, L’últim home que parlava català
Una mateixa notícia plantejada amb dos titulars lleugerament diferents. D’una banda, a la secció de Cultura del Levante d’avui: "Los críticos valencianos premian a Simó, Company y Martínez Marzo". De l’altra, al propi web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana: "S'atorguen els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians".
Cal llegir el text de qualsevol de les dues notícies per tal de comprovar que el segon titular és ambigu; i el primer, directament fals. No he aconseguit trobar les bases d’aquests premis al web de l’AELC, però sembla evident que es tracta d’escriptors valencians premiant escriptors valencians. Fins i tot, que es tracta –potser– d’una associació d’escriptors premiant uns escriptors de l’associació. Que, en principi, no és ni millor ni pitjor que allò que semblaven apuntar els titulars, especialment el del Levante; però és distint, si més no.
[…] es diu a Itàlia, en un proverbi habitual, que no coneix Venus en la seua perfecta dolçor qui no s’ha gitat amb una coixa. [...] Hauria dit que el moviment irregular de la coixa aportava algun nou plaer a la faena i alguna punta de dolçor als qui ho proven, però acabe d’aprendre que fins i tot la filosofia antiga n’ha pres posició: diu que, en la mesura en què les cames i les cuixes de les coixes no reben, a causa de la seua imperfecció, l’aliment que els és degut, s’esdevé que les parts genitals, que estan al capdamunt, estan més plenes, més nodrides i vigoroses. O bé que, atès que aquest defecte impedeix l’exercici, els qui n’estan afectats dissipen menys les seues forces i arriben més sencers al joc de Venus. Fet que és també la raó per la qual els grecs criticaven les teixidores per ser més calentes que les altres dones: a causa de l’ofici sedentari que tenen, sense gran exercici corporal. Sobre què no podem raonar a aquest preu? De les teixidores en podria dir també que aquest bellugueig que la seua obra els dóna, assegudes així, les desperta i les sol·licita, com el moviment i el tremolament dels cotxes sol·liciten i desperten les dames.
Michel de Montaigne, Assaigs (Llibre Tercer)
Des que el dijous al matí vaig llegir la premsa, he fet i refet mentalment mil vegades una anotació que –al remat– no he penjat ací perquè he preferit deixar-la refredar. Però ara ja sé que no la podré escriure sense referir-me als dos protagonistes amb determinats qualificatius, així que he decidit reduir-la a una única frase:
Alfonso Rus continua sent fidel al manual del bon feixista –en segueix totes les recomanacions al peu de la lletra– mentre Jorge Alarte i la sucursal valenciana del PSOE han decidit copiar l’estratègia política del BNV. La realitat sempre supera l’acudit.
N'hi ha tant, d'idiota...
