08 de novembre 2010

Focalització interna

El secret de la supervivència és una imaginació deficient. La incapacitat dels mortals per imaginar les coses com veritablement són és allò que els permet de viure, ja que una ullada momentània, sense obstacles, de la totalitat del sofriment del món els anihilaria a l'instant, com una alenada del gas més letal.

John Banville, Els infinits, Bromera

01 de novembre 2010

Uf

En la majoria dels casos, a més, veure’ls disfressats de fantasma no deixa de ser una redundància.

23 d’octubre 2010

Preàmbul

L’individu sent que no està a l’altura d’aquest continu bombardeig d’estímuls i missatges, que no l’enriqueixen, sinó que el destaroten. [...] Sent, sobretot, que aquesta contínua agressió de la provisionalitat i de la instantaneïtat el fa viure sempre en un món no essencial, en espera que, després de la frenètica seqüència d’inessencialitats absorvents, comenci la veritable vida. D’aquesta manera, l’individu es troba vivint sempre i només “entre”, “mentrestant”, davant de la vida, abans de la vida, com si la vida sempre hagués de començar i com si allò que està passant —o sigui tota l’existència— no fos sinó alguna cosa preparatòria, provisional i no essencial, en espera d’alguna cosa que no arriba.

Claudio Magris, Alfabets. Assaigs de literatura, Edicions de 1984

23 de setembre 2010

La por... no sols darrere de la porta

En una de les portes del bany de dones de la FNAC, les usuàries havien anant posant les seues pors, segurament inspirades per l’opressió que inspira el cau en si mateix. Una d’aquestes pors em va sobtar i no vaig poder-me estar de fotografiar-la.

04 de setembre 2010

Des de llavors comencen els meus dies

M’has dit que vols saber la meua edat.

Jo visc només des del dia que et vaig
temptar els pits i les cuixes al cine
—el Metropol: ho recorde ben bé—
i vaig sentir, agraïda, una mà
que vacil·lant també em cercava el cau.

Des de llavors comencen els meus dies.
Tu deus saber quina és la meua edat.

T’estime molt. Sense tu no sé viure
ni sé què fer amb aquest tros de carn
a l’engonal, que de sobte se’m dreça
iradament, imperativament.


V. Andrés Estellés, Les acaballes de Catul

01 de setembre 2010

Segona època

Continuar, malgrat tot provem de continuar. Contra ells i, en part, també un poc contra nosaltres, contra segons quines temptacions. És 1 de setembre: jo ja m’entenc.

Cada dia que passa admiro més els conservadors, els qui mantenen allò que ells consideren que és bo, i tinc en menys, en molt menys, els qui fan de la improvisació una genialitat i de la ruptura un leitmotiv grotesc que els acompanya tota la vida. Fundar, inaugurar, posar en marxa, projectar és molt fàcil. El que és veritablement difícil és continuar.

Xuan Bello, La neu i altres complements circumstancials

Saber que allò veritablement difícil és continuar, no sentir —malgrat tot— la necessitat de trencar amb res ni de reinventar-me.

13 de maig 2010

L'última nit

imatge

La última noche. Les narracions breus de James Salter són artefactes aparentment senzills, tranquils, però d’una precisió corprenedora. Amb la contenció típica dels relats que oculten més del que expliquen, en què els silencis s’intueixen carregats de significat. I amb un lirisme melangiós que sembla provenir de la sensació de fracàs.

Fracàs, oportunitats perdudes, secrets inconfessables, zones d’ombra. Com si els personatges desorientats de Salter, després d'haver travessat anys i anys de vida, haguessen arribat finalment a entendre mínimament de què va el joc; i el desencís en fóra la conseqüència inevitable.