conclusió f. Acció de concloure; l'efecte. | Solució definitiva, terme, fi. || Acabament melòdic, rítmic, harmònic, d'un fragment o d'una peça musical. [...]
I, al remat, pot ser que bona part del misteri es limite –únicament– al fet de discernir quan el punt que tanca un paràgraf –un paràgraf qualsevol, un paràgraf com aquest– ha de ser un punt i apart i quan un punt final.
No rebaixar-se mai a fer conferències, perquè no creguin que tenim opinions, o que ens rebaixem fins al públic per parlar-hi. Si vol, que ens llegeixi.
A més el conferenciant sembla un actor –criatura que el bon artista menysprea, mosso de cantonada de l’Art.
Fernando Pessoa, Llibre del desassossec
Timothy Treadwell va anar cada any, des de 1989 fins 2003, al Parc Nacional de Katmai, en Alaska. Hi acampava a l’inici de la primavera, i en marxava a la tardor, quan començava l’època d’hibernació. Durant aquest període de temps, vivia entre els abundants ossos Grizzly de la zona, sense cap tipus de protecció, sense cap arma, i completament sol o amb l’ajuda esporàdica d’una companya: els observava, els protegia –segons que deia ell mateix– i, a partir d’un determinat moment, va començar a gravar hores i hores dels seus moviments. L’octubre de 2003, les restes de Treadwell i les d’Amie Huguenard –que l’havia acompanyat en aquella expedició– van ser trobades prop del lloc on acampaven, amb símptomes d’haver estat atacats i devorats per un dels ossos.
El prolífic material deixat per Treadwell –més de cent hores de vídeo, entre les quals es troba, fins i tot, l’àudio del moment de la mort– és l’atractiu punt de partida de Grizzly Man. Werner Herzog hi ha construït una nova i personal aproximació a un dels temes habituals de la seua filmografia: els límits de la bogeria; una anàlisi psicològica d’un personatge situat al marge de la societat, si no directament enfrontat. La selecció i l’ordenació del material inicial, les entrevistes amb persones que hi van estar vinculades i les reflexions en off del propi director basteixen una obra d’autor, molt allunyada del documental a l’ús; una mena d’assaig cinematogràfic, que parteix d’una tesi inicial argumentada amb imatges majoritàriament –i paradoxalment– filmades per un altre. No són els ossos, doncs, ni la natura, l’objectiu principal d’Herzog: és el propi Treadwell, a qui progressivament ens mostrarà com una persona desequilibrada, mancada, que fa dels Grizzly –fins a l’obsessió– l’única raó de la seua existència; un personatge histriònic, narcisista –l’espectador dubta sovint si aquell que veu a la pantalla no deu ser un actor– que va creure que podia formar part d’un món que no li corresponia per tal de fugir d’un altre que no entenia.
Dies de readaptació, de canvi de costums i de rutines, de variacions horàries. Les lectures hi prenen un paper destacat, repartit entre aquelles que vaig tancant i aquelles altres que esperen –algunes des de fa mesos– justament aquests dies per ser encetades. Lectures i, com cada estiu, algunes sucoses relectures com la que ja tinc entre mans: un text que, a més del plaer de retrobar un autor estimat, m’ha de fer un servei molt més directe i pràctic:
En mi primera visita a Estambul, hace aproximadamente veinte años, lo que más llamó mi atención y en seguida me atrajo fue la portentosa impresión de fuerza animal que desprende: una vitalidad salvaje, omnívora, desbordante que sobrecoge al viajero en cuanto pone los pies en ella; caótico frenesí de hormigueo –de hormigas sujetas a una enigmática resolución de su destino– que únicamente he hallado en otra metrópoli a la vez imperial y tercermundista: la Nueva York bastarda, meteca de los guetos puertorriqueño y negro que poco a poco destiñe sobre la cives blanca y dulcemente la contamina.
Juan Goytisolo, “La ciudad palimpsesto”
(Aproximaciones a Gaudí en Capadocia)
Quan ja començàvem a tenir seriosos dubtes de la seua continuïtat, ens arriba a casa el darrer número de la revista Lletres Valencianes que publica la Conselleria de Cultura, Educació i Esport. Des d’octubre o novembre passat que no n’havíem tingut notícia, i aquests mesos sembla que els han aprofitat per tal d’introduir-hi alguns canvis. Un, en concret: la presència –entre la llista de director, coordinadora, col·laboradors, etc.– d’un epígraf de Supervisió lingüística que apareix adjudicat a una Àrea de política lingüística.
Diu el DIEC, que supervisar és “Sotmetre a examen (alguna cosa, una activitat) per comprovar-ne la correcció”. I, efectivament, un primer cop d’ull demostra que s’han sotmés a examen els textos dels col·laboradors: només cal comparar el model lingüístic que hi signen alguns d’ells –sense saber-ho, molt probablement– no només amb el que han emprat en altres números de la mateixa revista, sinó també –escriptors com són alguns d’ells– en les obres que tenen publicades. El problema és que no se n’ha comprovat la correcció, sinó la uniformitat; no s’hi han corregit errors, sinó que s’han adaptat els textos a les directrius de l’AVL. A simple vista, i des d’un criteri exclusivament lingüístic, són canvis de poca entitat; les neuròtiques i miserables obsessions habituals dels acadèmics i d’aquells que els donen suport: demostratius, incoatius, algun exemple aïllat de lèxic… Però el criteri exclusivament lingüístic no existeix, i sí uns comissaris dedicats a la tisora, a l’empobriment i a esmenar la prosa –entre d’altres– d’alguns autors de qui haurien justament d’agafar model.
A propòsit de Cent dies del mil·leni, encara, he buscat –i he trobat– una anotació de novembre de 2001. La recupere:
Que acumular diners ha perdut la seua eròtica des que s’han inventat les targetes de crèdit i la nova economia és el tema de conversa de sobretaula entre dos senyor rics –que aquests, malgrat que l’economia siga nova, segueixen sent els mateixos– i l’autor del dietari on ha quedat recollit. Un autor amb la barra suficient per escriure-ho costat amb costat del retrat condemnatori de l’home que exhibeix a la barra del bar el caràcter ofensiu, la ignorància i el poc sentit de l’humor de qui ha convertit la seua vida en saber-ho tot sobre el Barça a l’hora de l’esmorzar en una cafeteria de Lesseps (Sic).
Més enllà de les habituals paraules del president del jurat i de l’autor que acompanyen les cròniques periodístiques al respecte, no tinc cap notícia sobre La gran rutina, la novel·la amb què Valentí Puig ha guanyat el Premi Sant Joan. I, tanmateix, estic segur que la llegiré. Puig és dels pocs escriptors en què l'aversió que em provoca el personatge públic no m’allunya de l’obra. Al contrari, em sembla que un país que aspira a la normalitat no hauria de permetre’s el luxe de prescindir d’algunes de les seues aportacions. El silenci gairebé absolut amb què ha passat L’os de Cuvier, per exemple, –un assaig valent sobre el present i l’hipotètic futur de la cultura catalana– és una prova més que, en general, a qui hauria d’entrar al debat ja li està bé de gestionar la seua petita part de misèria. I això, malgrat que en llibres com l’esmentat o com en els dietaris, l’orgull de classe –tota una exhibició d’una exacerbada i un tant impostada consciència de classe– acabe per ser la prioritat, fins al punt de no ocultar que bona part de les idees s’hi subordinen:
el meu ideal de vida era el vieux garçon que pot perdre hores a la cambra de bany, quan es lleva gairebé a migdia, i la deixa amb tots els miralls entelats i un rastre aromàtic de sals i lavanda. Fa l’aperitiu amb els amics de sempre, dempeus a la barra d’un bar d’hotel amb llustrabotes i premsa estrangera. Després, alça el braç majestàtic, i un taxi el porta a un dels seus restaurants habituals. Hi entra a les dues trenta i en surt passades les sis de la tarda, de cap a la sesta...
(de Cent dies del mil·leni)
