L'illa

Tanta palavra para chegar a ti,
tanta palavra,
sem nenhuma alcançar
entre as ruínas
do delírio a ilha,
sempre mudando
de forma, de lugar, estremecida
chama, preguiçosa
vaga fugidia
do mar de Ulisses cor de vinho.

Eugénio de Andrade, A ilha

Tanta paraula per arribar a tu, / tanta paraula, / sense assolir-ne cap / entre les runes / del deliri l’illa, / sempre canviant / de forma, de lloc, estremida / flama, peresosa / ona fugissera / de la mar d’Ulisses color de vi. [Traducció d’Antoni Xumet Rosselló]

De Nachtwacht

El record nítid de les dues ocasions en què he pogut contemplar de prop el llenç de Rembrandt. I l’oportunitat de recuperar-ne algunes sensacions de la mà de Greenaway i d’un experiment fílmic, un assaig que explora els punts de contacte i les divergències entre cinema i pintura.

Greenaway busca trencar els esquemes massa recurrents del cinema actual, l’escàs marge d’acció d’un llenguatge molt condicionat per la necessitat de ser comercial; el retorn, en definitiva, a un ús més artístic del cinema. I això es tradueix, en aquesta ocasió, en una posada en escena molt teatral, sense a penes exteriors. En uns textos en què el contingut líric depassa el pròpiament narratiu. I en una reivindicació del poder de la imatge per explicar, per suggerir, sense necessitat d’additius.

El film reconstrueix alguns aspectes de la vida de Rembrandt; especialment, la incògnita sobre el ràpid declivi d’un pintor que estava en el cim vital i artístic. I l’obra que hi dóna títol és l’eix central d’un plantejament en què es barreja realitat històrica i conjectura, un misteri que –més que no resoldre’s– va erigint-se davant dels ulls de l’espectador. Una ficció sobre les diferents teories creuades que ha originat la creació del quadre: una conspiració, d’una banda; i en l’altra, la venjança i la provocació de Rembrandt en forma d’obra d’art.

Greenaway és, potser, la definició vivent de la postmodernitat en el món del cinema. Capaç d’un sentit de l’estètica que converteix cada pla en un quadre en potència. D’un joc de llums –i d’ombres, sobretot– que remet directament al pintor flamenc. Però també d’un exhibicionisme formal, d’un barroquisme, que per moments sembla ofegar un contingut que, d’altra banda, s’allarga innecessàriament. I la sensació habitual d’una certa ambigüitat entre profunditat intel·lectual i pura aparença.

Familiar

M’estiro sobre el llit a llegir el diari. En pocs minuts està vist i em deixa els dits bruts de tinta, marcats per una foscor negra de plom. És la suor, em sembla; l’amarga i penosa suor d’uns fulls que han nascut de redactors aprensius i han passat successives cadenes de repartiments, tisores, pròrrogues, ensurts, fins que són estampats en les pesades rotatives. Fregant el dit gros amb l’índex, sentim degotar l’esforç, el fong gairebé imperceptible que revesteix i que allisa els alts i baixos de la nostra consciència. Són diaris sense sobresalts, és el que se’n pot dir, llegint-los. I és el que ells ens diuen a nosaltres, suant. Han estat tan escorreguts, tan rentats per la censura, que embruten les mans.

Aquest, en particular, arriba exhaust. Missatger maltractat però convençut (en articles de fons i notes del dia) del seu valuosíssim paper d’Òrgan d’Informació en les Estructures Nacionals, i ha arribat a Gafeira molt assenyat i amb l’autoritat d’haver omplert les vint-i-quatre pàgines que són de la seva competència. Ha arribat cansat; sense veu, es pot dir. S’obre i avança poc, si no és pels desconfiats lectors d’entre línies. Però, què hi farem, per bé o per mal sempre duu una prometedora secció meteorològica.

José Cardoso Pires, El Delfí

Preferiria no fer-ho

Encara el veig, amb aquella figura pàl·lida i pulcra, llastimosa i respectable, irremeiablement desolada. Era en Bartleby. Vingut d’enlloc, i amb una fama literària associada inevitablement a una frase, gairebé tan coneguda com les paraules inicials del Quixot o de La metamorfosi kafkiana: el lacònic “Preferiria no fer-ho” amb què respon al requeriment d’atendre una feina rutinària. L’únic argument d’un enigmàtic ésser la vida del qual es limitarà, a partir d’aquell moment i progressivament, a no actuar.

Escrit després de Moby Dick, l’altre gran clàssic de Melville, Bartleby és –potser– l’antítesi aparent del capità Ahab.

Hi ha la línia evident que uneix Bartleby amb Kafka. Però també la que arriba a Borges, a l’existencialisme, a la literatura de l’absurd. I a Pessoa, sobretot: perquè si Bartleby afirmava que preferia no fer-ho, Bernardo Soares va elaborar tota una teoria de la inutilitat de qualsevol acció.

És difícil reduir la determinació de Bartleby a un acte de rebel·lia. L’absència de causes explícites o d’una meta aparent, la sensació que ell ha entés alguna gran veritat que nosaltres no som capaços de copsar, i l’extrem de portar la decisió fins a les darreres conseqüències, impliquen molt més que una revolta, que una insubmissió. I, sobretot, suggereixen altres lectures que tenen més a veure amb la condició humana, amb la solitud que hi és inherent, amb l’encaix d’aquesta fràgil realitat en el món.

[Bartleby recuperat, una vegada més. Ara, en un àlbum il·lustrat magistralment per Javier Zabala, i amb la traducció de Miquel Desclot.]

Generació

Com a societat, com a país, sovintegen darrerament les morts que semblen morir-se dues vegades. I la segona és la constatació que no hi ha relleu.

Sociolingüística aplicada

Mi padre es de Castellón, mi madre de Tarragona; y, para no liarnos, en mi casa hablábamos todos en castellano.

Apotegma adjudicat –segons que sembla– al castellonenc Juan Costa, possible candidat a presidir el PP espanyol.

El discret encant de la burgesia

Hi deu haver pocs directors als quals estiga disposat a passar allò que sí que li passe a Claude Chabrol. I ho escric després d’haver vist la darrera pel·lícula que se n’ha estrenat a casa nostra, La fille coupée en deux; després d’haver vist Chabrol per enèsima vegada. Clar, que allò que en uns altres seria la demostració evident de poca destresa narrativa, en Chabrol és justament el contrari: l’ingredient imprescindible per tal de contar la seua història. Una única història, per cert, sempre la mateixa; de la qual –a l’estil d’una peça musical– cada nou film no és sinó una variació del tema principal.

Una repetició, doncs –nascuda d’unes determinades obsessions omnipresents en la seua obra– que és una d’aquelles coses que només poden permetre’s alguns autors, posseïdors d’un discurs ben personal i de la llibertat per abordar-lo sense complexos. I l’obsessió de Chabrol és la burgesia, els tics de la burgesia, i el joc hipòcrita entre aparença i realitat, la doble moral, el cinisme i la feblesa d’una estructura d’aparença imponent que el director busca de somoure en molts dels seus treballs.

Per això, a La fille coupée en deux hi ha, novament, aquell plantejament sempre un punt exagerat, un cert excés de teatralitat en la posada en escena, i uns personatges que busquen més la caricatura del rol que els han assignat que no construir una aproximació a una persona de carn i os. Però també hi ha, novament, l’ús de tots aquests instruments per deixar en evidència uns comportaments caracteritzats, justament, per la teatralitat, per la impostura, pels rituals i per la representació del paper preestablert. Un Chabrol que va fent més i més profunda la seua dissecció de la burgesia francesa. I, simptomàticament, un Chabrol més acostat a Buñuel que mai: el Buñuel de Belle de jour o de Le charme discret de la burgeoisie, dos films que ens semblen ben presents en aquesta proposta.

El Gran Animal

De vegades em passejo pels carrers amb l’exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que passen. La cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!

Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia –de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls, se n’ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d’aventura, d’imponderable.

Josep Pla, El quadern gris

Premsa, literatura i societat

Pocs termòmetres tan eficaços per tal de comprovar la salut col·lectiva d’una societat com la seua premsa. I la nostra, una autèntica compilació dels pitjors símptomes possibles. D’una banda, pels propis mitjans: inofensius, acomodats, gregaris i porucs en els plantejaments, majoritàriament. D’una altra, per la pròpia societat: anestesiada i incapacitada per tal de respondre als escassos impulsos rellevants, i convertir-los en motiu de debat públic i col·lectiu. Això és: unes poques excepcions que passen absolutament desapercebudes, per més greu que siga allò que s’hi explica.

L’exemple, en aquest cas, no és dels més cridaners; però el tema de què tractava em va portar a fixar-me especialment en un breu que publicava la Cartelera Turia fa vuit dies. Una cita de l’escriptor valencià Joan Dolç que havia reproduït un columnista de l’ABC, al qual qualifiquen de "irredento anticatalanista contemporáneo de Viriato":

Aquí se hace una literatura preceptiva, artificiosa, tramposa, capada y edulcorada, elaborada por una industria cultural para lectores sumisos, gargarizándoles la fonética, expurgándoles el léxico, imponiéndoles una lengua estándar, unánime, la de ¡todas las Universidades y todos los científicos del mundo! –dónde hay unanimidad no hay criterio– con la ayuda financiera de la Dirección del Libro, que revive el inquisitorial Índice de libros prohibidos. Alguno mío. De lo cual me honro.

Ignore en quin context hauria escrit això Dolç –tot i que sí que he llegit l’article de l’ABC on es citava– però l’afirmació és discutible. Literalment discutible, vull dir: en el sentit exacte que té la paraula. Però res, com de costum; silenci absolut i anar fent.

Codi

Per més que hi pense, em costa molt d’imaginar cap àmbit on trobar-me a mi mateix més obsedit per la forma que no pel contingut. Només un: internet, el codi, la programació; i així i tot, encara només a temporades. Temporades com aquesta d’ara mateix, en què l’aparença externa de manca d’activitat és símptoma d’un altre tipus d’activitat més discreta.

I no, clar; la cosa no és tan simple com una qüestió únicament de forma. Perquè hi és també la vessant creativa de construir a partir d’una pàgina en blanc. La del problema lògic constant que cal resoldre. I en el meu cas, sobretot, la immersió en un llenguatge estranger del qual només sóc un maldestre autodidacta. Una altra forma d’assaig.