Preàmbul

L’individu sent que no està a l’altura d’aquest continu bombardeig d’estímuls i missatges, que no l’enriqueixen, sinó que el destaroten. [...] Sent, sobretot, que aquesta contínua agressió de la provisionalitat i de la instantaneïtat el fa viure sempre en un món no essencial, en espera que, després de la frenètica seqüència d’inessencialitats absorvents, comenci la veritable vida. D’aquesta manera, l’individu es troba vivint sempre i només “entre”, “mentrestant”, davant de la vida, abans de la vida, com si la vida sempre hagués de començar i com si allò que està passant —o sigui tota l’existència— no fos sinó alguna cosa preparatòria, provisional i no essencial, en espera d’alguna cosa que no arriba.

Claudio Magris, Alfabets. Assaigs de literatura, Edicions de 1984

La por... no sols darrere de la porta

En una de les portes del bany de dones de la FNAC, les usuàries havien anant posant les seues pors, segurament inspirades per l’opressió que inspira el cau en si mateix. Una d’aquestes pors em va sobtar i no vaig poder-me estar de fotografiar-la.

Des de llavors comencen els meus dies

M’has dit que vols saber la meua edat.

Jo visc només des del dia que et vaig
temptar els pits i les cuixes al cine
—el Metropol: ho recorde ben bé—
i vaig sentir, agraïda, una mà
que vacil·lant també em cercava el cau.

Des de llavors comencen els meus dies.
Tu deus saber quina és la meua edat.

T’estime molt. Sense tu no sé viure
ni sé què fer amb aquest tros de carn
a l’engonal, que de sobte se’m dreça
iradament, imperativament.

V. Andrés Estellés, Les acaballes de Catul

Segona època

Continuar, malgrat tot provem de continuar. Contra ells i, en part, també un poc contra nosaltres, contra segons quines temptacions. És 1 de setembre: jo ja m’entenc.

Cada dia que passa admiro més els conservadors, els qui mantenen allò que ells consideren que és bo, i tinc en menys, en molt menys, els qui fan de la improvisació una genialitat i de la ruptura un leitmotiv grotesc que els acompanya tota la vida. Fundar, inaugurar, posar en marxa, projectar és molt fàcil. El que és veritablement difícil és continuar.

Xuan Bello, La neu i altres complements circumstancials

Saber que allò veritablement difícil és continuar, no sentir —malgrat tot— la necessitat de trencar amb res ni de reinventar-me.

yunamieeerda

L'última nit

La última noche. Les narracions breus de James Salter són artefactes aparentment senzills, tranquils, però d’una precisió corprenedora. Amb la contenció típica dels relats que oculten més del que expliquen, en què els silencis s’intueixen carregats de significat. I amb un lirisme melangiós que sembla provenir de la sensació de fracàs.

Fracàs, oportunitats perdudes, secrets inconfessables, zones d’ombra. Com si els personatges desorientats de Salter, després d'haver travessat anys i anys de vida, haguessen arribat finalment a entendre mínimament de què va el joc; i el desencís en fóra la conseqüència inevitable.

Auca

Crossword

New York Times, maig-2008

Com els amants

Por eso, la novela delata a quien la escribe, se vuelve incluso contra él, lo denuncia. No sólo la novela, cualquier forma de escritura es un policía riguroso al que difícilmente se le escapa ningún indicio: incluso me atrevería a escribir que la literatura —como los amantes— acostumbra a vengarse de quien no se arriesga a llegar hasta el límite; una escritura a medias es una mentira que el interrogador detecta. Escribir no es sólo cuestión de engrasar el oficio. La técnica tiene un peso relativo.

Rafael Chirbes, Por cuenta propia

Matem els dimarts i els divendres

Anit, Tirant de Cançó: nou concerts simultanis en altres tants punts del país, des de Vinaròs fins a Elx. Una idea brillant, perquè t’obliga a triar i t’evita la temptació de veure’n —posem per cas— dos o tres en divendres successius.

I triem; fem un càlcul de probabilitats i un poc més de cent quilòmetres, i ens allarguem a trobar-nos amb el nostre Astre particular. Viatge (intercomarcal) a Montserrat amb parada a la Plaça d’Espanya d’Alcoi. Com diu ell mateix en un moment de l’actuació, és la tercera vegada que actua al País Valencià en els quinze anys que porta en solitari. Prèviament, ja ens havia semblat que aquest podia ser un bon criteri per a la tria. Malauradament.

La M., que ens fa d’amfitriona, ens regala el disc d’Hugo Mas, i ens porta a sopar —sense premeditació— al mateix lloc on ho fan els musicians, com diu —en perfecte valencià d’Alcoi— el cambrer que ens atén. Després, concert apoteòsic de l’Astre —no n’esperàvem pas menys— tot i que la incomoditat de les butaques del Teatre Principal coarta les efusions del públic assistent, retut als peus d’un “més que acceptable conjunt musical”, i de les seues cançons per a intel·lectuals, aristòcrates i clero en general.