Sóc jo, que parlo als joves

Alguna petició?

SEXTINA REIVINDICATIVA

Amor, ja que m'has dit que et digui què
vull, t'ho diré ben clar: contra l'horari,
el meu desig reivindica el lleure
total, i tu i el teu desig per paga,
pujar parets d'amor pet tot ofici
i pintar de diumenge la setmana.

Ja ho sé! Tot no pot ser caps de setmana
i postes de sol. Sí, ja ho sé. I què!
Deixa'm clamar, adolescent d'ofici,
per la mort violenta de l'horari
per mà d'amor. El meu desig, cap paga
no vol, si posa duanes al lleure.

Vol construir amb els maons del lleure
un recer que alliberi la setmana
de deutes amb raons de seny i paga.
D'utopies possibles sap el què
millor que tu i que jo i que l'horari
que fon a la primavera amb ginys d'ofici.

Veus? Sense benefici i sense ofici
que no sigui mudar treballs en lleure,
el meu desig marca el seu propi horari
a l'escorça del foc: una setmana
sense confins que oblidi el com i el què
i en els topants fressats no trobi paga.

Amor, ja ho sé que ens cal una altra paga
per viure! I que ens agrada el nostre ofici...,
i estimar d'altra gent. Però, saps què?,
el meu desig reivindica el lleure
total i consagrar-te per setmana
tant de temps que no em cap en cap horari.

Da-li! Ja entenc que em parlis de l'horari
i que els teus ulls em besin com a paga
i senyal del que em deus d'una setmana
eterna sense tu..., que el teu ofici
et segresti, voraç...: no em dóna lleure,
però, el desig demanant-me per què,

amor, per què ens escapça el vol l'horari,
confina el lleure i, per ben poca paga,
amo d'ofici, ens roba la setmana?

Maria Mercè Marçal, La germana, l’estrangera.

Focalització interna

El secret de la supervivència és una imaginació deficient. La incapacitat dels mortals per imaginar les coses com veritablement són és allò que els permet de viure, ja que una ullada momentània, sense obstacles, de la totalitat del sofriment del món els anihilaria a l'instant, com una alenada del gas més letal.

John Banville, Els infinits, Bromera

Uf

En la majoria dels casos, a més, veure’ls disfressats de fantasma no deixa de ser una redundància.

Preàmbul

L’individu sent que no està a l’altura d’aquest continu bombardeig d’estímuls i missatges, que no l’enriqueixen, sinó que el destaroten. [...] Sent, sobretot, que aquesta contínua agressió de la provisionalitat i de la instantaneïtat el fa viure sempre en un món no essencial, en espera que, després de la frenètica seqüència d’inessencialitats absorvents, comenci la veritable vida. D’aquesta manera, l’individu es troba vivint sempre i només “entre”, “mentrestant”, davant de la vida, abans de la vida, com si la vida sempre hagués de començar i com si allò que està passant —o sigui tota l’existència— no fos sinó alguna cosa preparatòria, provisional i no essencial, en espera d’alguna cosa que no arriba.

Claudio Magris, Alfabets. Assaigs de literatura, Edicions de 1984

La por... no sols darrere de la porta

En una de les portes del bany de dones de la FNAC, les usuàries havien anant posant les seues pors, segurament inspirades per l’opressió que inspira el cau en si mateix. Una d’aquestes pors em va sobtar i no vaig poder-me estar de fotografiar-la.

Des de llavors comencen els meus dies

M’has dit que vols saber la meua edat.

Jo visc només des del dia que et vaig
temptar els pits i les cuixes al cine
—el Metropol: ho recorde ben bé—
i vaig sentir, agraïda, una mà
que vacil·lant també em cercava el cau.

Des de llavors comencen els meus dies.
Tu deus saber quina és la meua edat.

T’estime molt. Sense tu no sé viure
ni sé què fer amb aquest tros de carn
a l’engonal, que de sobte se’m dreça
iradament, imperativament.

V. Andrés Estellés, Les acaballes de Catul

Segona època

Continuar, malgrat tot provem de continuar. Contra ells i, en part, també un poc contra nosaltres, contra segons quines temptacions. És 1 de setembre: jo ja m’entenc.

Cada dia que passa admiro més els conservadors, els qui mantenen allò que ells consideren que és bo, i tinc en menys, en molt menys, els qui fan de la improvisació una genialitat i de la ruptura un leitmotiv grotesc que els acompanya tota la vida. Fundar, inaugurar, posar en marxa, projectar és molt fàcil. El que és veritablement difícil és continuar.

Xuan Bello, La neu i altres complements circumstancials

Saber que allò veritablement difícil és continuar, no sentir —malgrat tot— la necessitat de trencar amb res ni de reinventar-me.

yunamieeerda

L'última nit

La última noche. Les narracions breus de James Salter són artefactes aparentment senzills, tranquils, però d’una precisió corprenedora. Amb la contenció típica dels relats que oculten més del que expliquen, en què els silencis s’intueixen carregats de significat. I amb un lirisme melangiós que sembla provenir de la sensació de fracàs.

Fracàs, oportunitats perdudes, secrets inconfessables, zones d’ombra. Com si els personatges desorientats de Salter, després d'haver travessat anys i anys de vida, haguessen arribat finalment a entendre mínimament de què va el joc; i el desencís en fóra la conseqüència inevitable.