M’agradaria tenir l’optimisme que demostra Vicent Partal en alguns dels textos del seu bloc; optimisme, en concret, respecte de la realitat social valenciana. Només cal llegir-ne el darrer per veure què vull dir: una sensació –que em fa enveja, perquè no compartesc en absolut– que les coses comencen a canviar, i per a millor.
Fa uns dies, per exemple, es referia a la manifestació que va haver dissabte passat a València ciutat, a partir de la fotografia que en publicava El País, i amb un esperançat “No hi ha més cera que la [que] crema”; i potser és cert que no hi havia anat massa gent, però això canvia poca cosa. De fet, feia ben poc que se n’havia convocat una altra del mateix signe, i ningú –ni els més activistes– està disposat a eixir al carrer amb tanta assiduïtat. Però sobretot, perquè hi ha coses que no cal passejar en una pancarta: perquè després d’anys i panys de treball constant, obsessiu, omnipresent, han acabat per calar en la societat amb una normalitat esfereïdora.
Fa uns dies, per exemple, es referia a la manifestació que va haver dissabte passat a València ciutat, a partir de la fotografia que en publicava El País, i amb un esperançat “No hi ha més cera que la [que] crema”; i potser és cert que no hi havia anat massa gent, però això canvia poca cosa. De fet, feia ben poc que se n’havia convocat una altra del mateix signe, i ningú –ni els més activistes– està disposat a eixir al carrer amb tanta assiduïtat. Però sobretot, perquè hi ha coses que no cal passejar en una pancarta: perquè després d’anys i panys de treball constant, obsessiu, omnipresent, han acabat per calar en la societat amb una normalitat esfereïdora.
Aquest matí mateix n’he tingut un exemple de primera mà. Havia de comprar uns llibres, i he triat la llibreria Abacus. Agafe la cistella –buscava una vintena de volums, aproximadament– i em travesse la tenda d’extrem a extrem; ja fa alguns mesos que Abacus va canviar la seua distribució, passant els llibres en català de l’entrada de la tenda a la zona de més al fons, de manera que difícilment ningú que no vaja buscant aquesta secció concreta no els trobaria. Intente abstraure’m d’aquest fet i comence a omplir la cistella amb els primers títols que vaig localitzant, fins que un d’ells se’m resisteix especialment.
És en aquell moment quan, en alçar la vista per situar-me en les prestatgeries, observe que també han canviat la manera com aquestes s’ordenen dins de la pròpia secció: Llibres d’autors catalans, primer, i Llibres d’autors valencians, després. Cride a una dependenta i li pregunte on tenen els autors mallorquins, “estan amb els autors catalans”, em respon, “amb els catalans? Però si són mallorquins...”, li torne a insistir, “ja, però la política valenciana...”, diu, sense massa convicció, “política? Però açò no és una llibreria?”. Arribats en aquell moment, la dependenta ja ha marxat, alçant els muscles. Enfadat, he tingut encara la paciència d’anar buidant la cistella llibre per llibre, retornant-los al seu lloc d’origen. I me n’he anat a Tres i Quatre.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada