Mentre parlem

Visita, ahir a la vesprada, al Saló Valencià del Llibre. La cinquena edició, en el que és ja el tercer espai diferent; i la impressió per part de tots que després de la primera ubicació que es va triar –el Museu de la Beneficència– mai no s’hi ha tornat a encertar. Enguany, l’obsessió dels responsables de la cosa pública per promoure la Ciutat de les Arts i de les Ciències a còpia de situar-hi esdeveniments –siguen del caire que siguen– ha portat cap allà el Saló. I la sensació és ben trista: un espai gèlid, poques casetes, i una oferta de llibres que, en general, no passa d’allò que podríem anomenar una presència testimonial. Al darrere de les casetes, les cares demanen a crits que allò s’acabe quan abans.
Entre l’escassíssim públic, tres adolescents amb un bolígraf a la mà obrin, un per un, els llibres que s’exposen en uns aparadors allunyats de les casetes; comenten, indignats, la presència de qualsevol referència a Catalunya o al català, i retornen els llibres al seu lloc però amb la coberta mirant cap a dins i girats cap per avall. L’estona que els observem –si més no– no fan servir el bolígraf.
Només en una de les casetes trobem un poc de fons editorial –teòricament, allò que hauria de distingir el Saló d’altres esdeveniments com la Fira del Llibre. Hi compre Mentre parlem, d’Enric Sòria, un llibre que havia llegit –i gaudit– fa molts anys, en un volum que havia tret en préstec de la Biblioteca Pública de València, i que mai no havia trobat després a les llibreries.
Mentre parlem és un dietari –Fragments d’un diari iniciàtic n’és el subtítol– que l’autor va publicar l’any 91, i que recull anotacions fetes entre 1979 i 1984. Recorde, sobretot, la impressió que em va provocar la maduresa que traspuava un joveníssim Sòria que, en començar aquests papers, tenia vint-i-un anys. Un llibre que rellegiré amb gust, i que s’obri amb una cita ben oportuna de Hrabanus Maurus:

Mentre parlem, l’herba alta verdeja,
madura i es marceix, s’esblaimen les violetes,
els lliris s’enfosqueixen i cauen.