Antídot

Fa uns dies, llegint l’original d’una novel·la, vaig tenir la viva sensació que la manera d’expressar-se d’aquells personatges m’era molt i molt coneguda.

La narració era ambientada en època medieval, i evidenciava un treball de documentació previ que no és gens habitual en aquest tipus de textos que patim de tant en tant. Paradoxalment, però, aquell treball de documentació –o, si més no, la manera com s’hi havia fet servir– era el principal escull d’una narració tediosa i soporífera, convertida en una exhibició de dades històriques més o menys erudites posades, com per dissimular, en boca dels personatges.
I llavors ho vaig tenir clar: aquells personatges eren, ni més ni menys, com aquells altres de dibuixos animats que superposen a alguns vídeos didàctics, amb l’únic objectiu de fer-ne de conductors, de narradors; amb l’única intenció de donar una imatge a l’habitual veu en off que transmet la informació.
En acabar el treball amb un text d’aquestes característiques, hi busque un antídot. O millor, no un antídot, sinó l’antídot; i em pose a rellegir-lo amb una certa avidesa:

Quan alguna vegada havia sentit: aquesta persona és de suro, no sabia què volien dir. Per mi, el suro era un tap. Si no entrava a l’ampolla, després d’haver-la destapada, l’aprimava amb un ganivet com si fes punta a un llapis. I el suro grinyolava. I costava de tallar perquè no era ni dur ni tou. I a l’últim vaig entendre què volien dir quan deien que aquesta persona és de suro... perquè de suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu.

Mercè Rodoreda, La plaça del diamant