La desorientació com un ingredient consubstancial de l’ésser humà contemporani. Un ésser feble, poruc i desubicat, que no sap com encarar les relacions amb els altres, que assisteix astorat a una vida –la seua– que no controla.
Algunes de les millors mostres de l’art actual –entenent art en el sentit més ampli– proven de reflectir aquesta desolació. Jim Jarmusch ho ha fet en Broken Flowers, amb la impagable complicitat d’un actor com Bill Murray, rehabilitat definitivament dels pecats de joventut per esdevenir el rostre perfecte on situar un sentiment d’estranyament universal que ja va mostrar a la perfecció en Lost in translation, de Sofia Coppola.
La particular manera de narrar de Jarmusch, construïda més sobre els silencis que sobre les paraules, més sobre les omissions que sobre les accions, troba tot el sentit en aquesta pel·lícula. Una pel·lícula que explica com un fet inesperat obliga un home ja madur i que aparentment ha triomfat a la vida a refer alguns dels camins del seu passat, a enfrontar-s’hi.
Algunes de les millors mostres de l’art actual –entenent art en el sentit més ampli– proven de reflectir aquesta desolació. Jim Jarmusch ho ha fet en Broken Flowers, amb la impagable complicitat d’un actor com Bill Murray, rehabilitat definitivament dels pecats de joventut per esdevenir el rostre perfecte on situar un sentiment d’estranyament universal que ja va mostrar a la perfecció en Lost in translation, de Sofia Coppola.
La particular manera de narrar de Jarmusch, construïda més sobre els silencis que sobre les paraules, més sobre les omissions que sobre les accions, troba tot el sentit en aquesta pel·lícula. Una pel·lícula que explica com un fet inesperat obliga un home ja madur i que aparentment ha triomfat a la vida a refer alguns dels camins del seu passat, a enfrontar-s’hi.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada