La fantasia d’assassinar algú. La possibilitat, com diuen alguns, que aquests assassinats mentals siguen una teràpia per a la nostres castigades psicologies postmodernes, i que justament aquells que no els fan mentalment siguen els candidats més ferms d’acabar fent-los reals. Assassinar el teu cap, el teu contrincant, el teu molest veí, els teus alumnes, l’antic amant de la teua parella. Potser, alguna cosa d’aquestes devia pensar Constantin Costa-Gavras quan va decidir-se a adaptar una novel·la de Donald Westlake per convertir-la en la seua darrera pel·lícula: una obra que juga amb aquesta fantasia fins a portar-la a una realitat amarada d’humor negre i de situacions tan prompte patètiques i desesperades com cruels. Una narració que explica com un executiu de la indústria paperera que acaba de perdre el lloc de treball fa tot allò possible i impossible per aconseguir-ne un de nou: en concret, eliminar –en el sentit literal del terme– els seus possibles competidors en aquella cursa.
La pel·lícula sorprén perquè suposa un canvi de registre de Costa-Gavras, encara que l’objectiu últim no varie ni un mil·límetre: el director deixa de banda la seua habitual mirada explícitament històrica i política de la majoria de les seues grans obres –la dictadura grega en Z, l’etern problema d’Orient Mitjà en Hanna K, el colp d’estat i posterior dictadura de Pinochet a Xile en Missing, o el dubtós paper de la jerarquia catòlica durant el nazisme en Amen, per exemple– per construir una crítica més indirecta, més metafòrica si es vol, que afecta a la societat en conjunt sense apuntar a ningú en concret. Una mirada corrosiva d’una lluita a mort per tal d’aconseguir un treball; d’un sistema econòmic que fa que l’atur no siga ja cosa dels pàries de la societat, sinó de qualsevol. I amb un actor protagonista, José García, simplement genial.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada