30 juliol 2005

Axi con cel c’anan erra la via

Entrevista en l’Avui amb Xavier Folch, director de l’Institut Ramon Llull. Li pregunta Ignasi Aragay per la relació que té l’entitat amb les Illes; ni entrevistador ni entrevistat fan cap al·lusió, tanmateix, a la que té –o no té– amb el País Valencià.
El plat fort, però, ve de Frankfurt, i no són salsitxes. Els arguments són coneguts: potser podem discutir sobre la legitimitat d’una i altra postura, però allò que és innegable és que no són compatibles. Això és: a Frankfurt ha d’anar o Gil de Biedma o Ausiàs March, però no poden anar tots dos. O la cultura catalana és aquella que es fa a Catalunya o és aquella que es fa en català. El senyor director de l’Institut –que no és, potser és convenient recordar-ho, el conseller de cultura de la Generalitat de Catalunya– defensa la primera opció:
Però la cultura catalana al llarg dels segles també s'ha expressat en llengües diferents: Ausiàs March en provençal, Llull en llatí i àrab; els il·lustrats catalans van escriure en castellà quan el país era monolingüe català [...] Hem de defensar com a gent nostra Montalbán, Gil de Biedma o Juan Goytisolo entre els morts, i Mendoza, Marsé, Cercas o Ruiz Zafón entre els actuals.
En escassament un paràgraf hem matat Juan Goytisolo i hem posat Ausiàs March a escriure en provençal. Senzillament genial.

29 juliol 2005

Una cura de repòs

L’estiu és moment de retornar als clàssics. D’assaborir-los sense presa, amb la lentitud pròpia d’aquestes vesprades. Així doncs, amic Castorp, inicie, ara i ací, l’ascensió de la teua muntanya.

La contarem detalladament, amb cura i precisió, perquè, la diversió o l’avorriment d’una història, ¿què potser han depès mai de l’espai i el temps que ocupava? Sense témer el mal regust de la meticulositat, més aviat som del parer que només allò minuciós és realment distret.
Per tant, el narrador no enllestirà pas la història de Hans en un girar d’ulls. No n’hi haurà prou amb els set dies d’una setmana, ni tampoc amb set mesos. És millor que no compti prèviament quant de temps terrenal se li escolarà mentre el té enxarxat. Alabat sia Déu, tampoc no han de ser set anys!
I doncs, comencem.
Thomas Mann, La muntanya màgica

28 juliol 2005

27 juliol 2005

Mesquida, o el temps escrit

Assistesc amb una certa perplexitat a la recuperació de Biel Mesquida per part del món dels blocs catalans. I no perquè considere que no ho mereix –al contrari– sinó per la manera tan curiosa com s’esdevenen de vegades les coses. El ben cert és que allò que va començar amb referències a la seua activitat poètica, o més concretament a la seua activitat com a recitador, ha anat creixent i estenent-se fins que ara, finalment, algú s’ha referit a una novel·la seua: Excelsior o el temps escrit.
Sempre he considerat que Excelsior era una de les millors novel·les catalanes contemporànies; també, una de les més injustament ignorades –lògic, anem tan sobrats de bona literatura, a casa nostra... La vaig llegir per incitació directa de R.B., en l’única conversa que vaig tenir l’oportunitat de compartir-hi abans que deixés un buit d’aquells difícils d’omplir, especialment en una cultura com la nostra: “Mesquida ha escrit la seua gran novel·la”, recorde que em va dir per encetar el tema de manera directa i contundent. Era estiu; juliol, com ara, però de fa deu anys; la novel·la no era encara al carrer, i jo la llegia l’hivern següent: finals de gener, principis de febrer. Estava d’exàmens, però els deixava ben sovint abandonats per devorar-me aquella petita joia.
Hi assistesc amb perplexitat, doncs, però també amb alegria. Crec que és de la més elemental justícia. El dubte, allò que no sóc capaç de valorar, és el paper que ha jugat en aquesta recuperació el fet que el propi Mesquida tinga un bloc, com tampoc quina repercussió tindrà més enllà de les fronteres del –de vegades– massa endogàmic món dels blocs catalans. No només, però sobretot dels catalans. Tampoc no sé si importa massa, però.

25 juliol 2005

Balanç (II)

Tot just quan estava a punt d’abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou.
Mentre queia, va passar-li allò tan conegut de veure d’un cop d’ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona (dit sigui entre nosaltres), de manera que s’empassà l’aigua d’ofegar-se amb una exemplar resignació.

Pere Calders

Aquest d’avui, d’ara mateix, hauria de tenir motius per empassar-se’n litres i litres sense protesta. Exemplarment. Metòdicament. Però no hi ha ni suficients pous ni galledes ni aigua. Que faça el fet, doncs, a còpia de pilotes de golf.

23 juliol 2005

Dues pel·lícules

Dos documentals, actualment en cartell, que hem trobat molt interessants:
L’un, Del roig al blau, de Llorenç Soler, una crònica rigorosa i molt plural dels anys del postfranquisme –la transició, segons la nomenclatura historiogràfica oficial– al País Valencià i, més concretament, a la ciutat de València. Construïda, sobretot, a partir d’entrevistes a molts dels protagonistes directes d’allò que es va anomenar la Batalla de València, potser el més curiós és comprovar la llibertat amb què es manifesten tots els entrevistats –més enllà de l’èxit que representa en ell mateix el fet d’haver aconseguit la participació d’un ventall tan ampli de testimonis. Una llibertat, una comoditat, que provoca determinats comentaris impensables a priori, que potser hauran fet penedir-se’n posteriorment a més d’un, però que agraïm molt com a espectadors. I ho diem per la manera tan fidel com han quedats retratats tots ells, i pel trist paper històric que s’ha adjudicat més d’un.
L’altre, Cineastes contra magnats, de Carles Benpar, una denúncia dels abusos que fan els grans poders econòmics que giren al voltant de la producció d’una pel·lícula sobre el treball artístic del seu autor: el director. Amb una actriu que exerceix de narradora-conductora del film, es mostren exemples de com han quedat mutilades, manipulades o retocades moltes pel·lícules sense l’autorització dels seus autors, normalment per tal d’aconseguir-ne més rèdits econòmics i, gairebé sempre, per a la seua distribució a les televisions. D’una banda, Benpar mostra de manera simultània, dividint la pantalla en dues meitats, com és la versió original de la pel·lícula en qüestió i com ha quedat després de les manipulacions; d’una altra, inclou les declaracions de directors com Federico Fellini, John Huston, Woody Allen o Sidney Pollack sobre les experiències que han hagut de patir en les seues obres. Una atractiva i suggeridora reflexió sobre els drets d’autor, sobre l’art i els artistes, sobre el copyright i aquells que no haurien de deixar de ser mai els vertaders propietaris morals de l’obra.

22 juliol 2005

Cobrar per avorrir-se

I, com que s’avorreixen, es dediquen a escriure als diaris. Article de Jordi Colomina –a què ja ens referírem en un altre moment–, rèplica de Manel Pérez Saldanya i contrarèplica novament de Colomina. Molt divertit, tot plegat. Sembla que l’Acadèmia o corralet aquell que els han muntat perquè es retiren amb bon sou no és el lloc més adequat per tal de fer filologia i per això la fan als diaris. Bé, filologia... És un dir, ja m’enteneu. La fal·lera de Colomina amb l’accent de València és molt curiosa: deu ser el principal problema que té el català al País Valencià, l’assumpte prioritari. O això, o és que Colomina és el que millor ha entés quin paper és el que els tocava en aquesta comèdia escrita per Zaplana i rubricada per Joan Ignasi Pla –sí, aquell que ens havia de salvar el 2007. Els altres, simplement, paren la mà i callen.
El contingut de l’article en qüestió? Fa fins i tot mandra haver de referir-se’n. Si el gran argument és “el principi de la pronunciació local”, la cosa la tens ben fàcil, amic Colomina: escriu simplement Valencia, pronunciant la c com pronunciaries la z de Zaplana; aquesta sí que és la “pronunciació” local. Si més no, la d’un percentatge absolutament majoritari dels habitants de la ciutat. O, si vols fer servir la “pronunciació local” dels habitants que parlem català, tens diverses opcions per anar entretenint-te: jo et propose, per ser la més aproximada, Balensia. Amb aquesta, a més d’estalviar-te el maldecap de l’accent –ja saps, el diftong–, respectes també la “pronunciació local” de la b inicial. Però, si continues avorrint-te, n’hi ha d’altres.
També continuem trobant a faltar que comences els teus articles explicant qui s’oposa a la grafia València, cosa que fins ara no has fet. Jo, modestament, no en conec a ningú digne d’esment; sí que conec, en canvi, una llista ben llarga dels qui s’oposen a la vostra Acadèmia; no sé si, aplicant els teus principis, tindràs en compte “l’opinió dels teus conciutadans” en aquest aspecte. Clar que, el que jo no entenc, amic Colomina, és per què a Múrcia no han tingut la idea de fer una Academia Murciana de la Lengua, i, tot seguit, per què no ha aparegut a la premsa cap lingüista sensat i coherent demanant de canviar la grafia del nom de la capital, d’acord amb el “principi de la pronunciació local”, per Mursia. De segur que tu deus tenir-ne alguna idea.

19 juliol 2005

Del llenguatge (I)

Que els mitjans de comunicació eviten certes paraules que puguen ferir la sensibilitat del receptor, ho comprenc; a mitges, però puc fer l'esforç. Però mai, em negue a fer-ho, podré entendre que es redacte una llei plena d'eufemismes i imprecisions que afecten la seua concreció per tal d'adequar-la als interessos oportuns de torn. La Llei d'Arxius de la "nostra comunitat" es va aprovar el passat 1 de juny, he tingut l'ocasió de fullejar-la un poc i ací en teniu aquest paràgraf referit a no res més que al personal que ha d'atendre els nostres arxius, exemple, una vegada més, d'allò a què ens tenen tan acostumats: parlar per no dir res, o el ja tan conegut parlar per parlar.

Tots els arxius centrals, intermedis i històrics del sistema arxivístic valencià estaran dotats del personal arxiver suficient i amb la qualificació professional adequada, amb el recolzament del personal auxiliar i subaltern necessari.

Professionals adequats, suficients i necessaris del món, uniu-vos!

18 juliol 2005

Marró

La banalitat global, milers i milers de persones movent-se a toc de xiulet, en aquest cas el xiulet d’una companyia de telefonia mòbil. Deu ser la cançó de l’estiu de tota la vida –pel que fa a qualitat musical no hi ha grans canvis– reconvertida d’acord amb els nous temps, i amb un cert vernís de neohippisme de targeta de crèdit. “Eva María se fue”, “Caribe Mix” i, ara, Carlinhos Brown: l’evolució de l’espècie. L’únic misteri, però, està en el temps que tardarà en empassar-se a Carlihos Brown el mateix sistema que l’ha fet esdevenir un fenomen publicitari omnipresent, bombardejat fins a l’avorriment. La bombolla, tanmateix, sempre acaba per esclatar.

15 juliol 2005

Balanç (I)

Sereu escriptors, que és una cosa que sempre queda bé i és digna de portar i de comentar. A l’hora de triar entre castellà o català?: en castellà mai no sereu ningú; en català, en canvi, us idolatraran.

13 juliol 2005

InfoTv

L’inici –encara molt en precari, no sabem si mig en proves– de les emissions d’aquesta nova televisió. D’entrada, és clar, un cert sentiment d’il·lusió. Potser, hauríem d’afegir allò de quin remei. Però caldrà ser molt exigents: nosaltres; però, sobretot, ells. No hi ha prou que siga un mitjà de comunicació fet íntegrament en català: com a espectadors, esperem un producte de qualitat; ens hem cansat d’aquella idea tan arrelada a casa nostra de l’obligació per no sabem quina causa. Ha estat l’error de molts durant dècades; del Bloc, per exemple, que no ha tingut cap dubte que anava a ser el receptor d’uns vots per ser l’únic –pensaven– representant d’una sensibilitat nacional concreta; que s’ha cregut amb dret d’indignar-se quan aquells hipotètics vots no s’han materialitzat.
Per això, d’aquestes primeres setmanes, hi ha coses que encara grinyolen. Abans d’ahir, per exemple, el presentador de l’informatiu –i director de l’emissora– Juli Esteve es referia a Teresa Fernández de la Vega com a “vicepresidenta del Govern”. Anit, Artur Balaguer presentava a Silvestre Vilaplana com un escriptor “en llengua valenciana”.
No, no hi ha prou de ser un mitjà de comunicació íntegrament en català. Encara és aviat, però exemples previs no els en falten, de la manera com han acabat tants altres projectes il·lusionadors. Com El Punt, per exemple, un full parroquial infumable; escrit, això sí, en valencià.

12 juliol 2005

Jelinek i l'art

Elfriede Jelinek, autora de La Pianista, el llibre que el cineasta Michael Haneke va convertir en una de les seues millors pel·lícules, i una de les poques dones guanyadores del Nobel de literatura (2004). La seua escriptura desvela una aparent fredor, acompanyada d’una història molt ben dissenyada, amb unes pautes de confecció envejables tant pel que fa a crear expectació com interés, no només per allò que conta sinó per la manera de contar-ho. Frases curtes però carregades d’intensitat per tal de narrar les històries perverses de ciutadans normals; unes històries que conflueixen i tenen la seua conseqüència última en la del personatge principal, Erika, la professora de piano.

La concepció d’art de la autora, potser de la seua manera de fer art, queda reflectida en aquest fragment:

Segons la seua opinió, només l'art té una existència més duradora. Erika en té cura, el poda, el lliga a una guia, el desbrossa i finalment el cull. Però, qui sap tot el que s'ha perdut o ha estat emmudit injustament? Cada dia mor una peça musical, una novel·la o un poema perquè ja no té raó d'existir en el nostre temps. I el que semblava etern ha perit, ja ningú no ho coneix. Fins i tot quan havia merescut continuar existint.

10 juliol 2005

Claude el discret

Potser haja estat un dels Nobel de literatura més anònims. I dimecres passat va morir silenciosament a París. Claude Simon apareixia els darrers anys com un discret cavaller rural, dedicat a la feina de viticultor al casal familiar de Salses. Com un escriptor gairebé retirat, en part víctima del descrèdit que afecta els autors de l’últim gran moviment literari francés: el noveau roman. En aquest sentit, la concessió del premi Nobel de Literatura el 1985 es feia quan l’autor ja no comptava entre els noms estel·lars del món intel·lectual francés, i ni tan sols el guardó havia aconseguit de canviar la tendència.
Però amb l’aparició el 2001 d’El tramvia, la seua última novel·la, Simon tornava a demostrar, als vuitanta-vuit anys, que era un dels autors contemporanis més interessants; que, efectivament, les seues novel·les no eren fàcils, en el sentit que ho seria una narració lineal i ensopida; i que es tractava d’un autor exigent, que arriscava en una aventura que reprenia constantment –com Proust– les experiències biogràfiques.
Recórrer els records, no com qui descobreix les pròpies intimitats als ulls dels altres, sinó per construir-los des de l’escriptura, per treballar la memòria i donar-li forma fins a inventar-ne tot un univers. Simon escriu i rescriu la seua memòria, que no és –per tant– l’ingredient, sinó el producte de la ficció, allò que alguns han anomenat l’autoficció. Un record autobiogràfic que s’oculta sota un finíssim tel que el lector ha d’anar penetrant, sota un cel de núvols prims que, al final, acaba deixant veure la plenitud del sol.

07 juliol 2005

Esperant els bàrbars

London Underground
Corria el rumor que les tribus bàrbares s'estaven armant; l'Imperi havia de prendre mesures preventives perquè era clar que hi hauria guerra.
D'aquesta inquietud, personalment no n'he vist res. Pel meu compte he observat que un cop a cada generació, sens falta, hi ha un episodi d'histèria en relació amb els bàrbars. No hi ha cap dona que visqui al llarg de la frontera que no hagi somiat que una mà fosca de bàrbar puja de sota el llit i li agafa el turmell, cap home que no s'hagi espantat tot sol amb visions dels bàrbars fent barrila a casa seva, trencant els plats, calant foc a les cortines, violant les seves filles. Aquests somnis són la conseqüència d'un excés de benestar. Que m'ensenyin un exèrcit bàrbar i m'ho creure.
J. M. Coetzee, Esperant els bàrbars

06 juliol 2005

Exigència

Uns, acostumats a tenir un espai propi d’opinió que mai no era rebatuda. A d’altres, simplement, ja els està bé amb el bocí del pastís que els ha tocat en sort. Absència total i absoluta de debat, d’un veritable debat, i no de polèmiques de pa sucat amb oli al voltant de qualsevol paperot parit per quatre amics que com a únic mèrit exhibeixen una certa capacitat d’ordenar unes quantes frases de manera coherent. Mediocritat a cabassos. I aquells, les vedettes, les patums, que no han entés –no han volgut entendre– el que significa la responsabilitat social.
I tan necessitats com estem d’esperit crític, d’exigència, d’ambició, de refutació... seria un suïcidi no aprofitar les noves opcions de comunicació al nostre abast.

04 juliol 2005

Una cançó

Parlar de matins freds, amb la que està caient, potser resulte un poc cínic. Però hi ha cançons que no podem evitar d'escoltar amb certa assiduïtat:
Qué triste despertar / En las mañanas frías / Sin poder hallar / Tus manos en las mías. / Contemplar mi balcón / Sin sol / Y sentirme morir / De amor / Con tristeza y ausencia / En mis noches sombrías / Implorando clemencia / Con las manos vacías.
Qué triste despertar / Y verse siempre solo / Con esta soledad / Donde se acaba todo.
Y ponerme a gritar / Que el amor es mentira / Y nos deja al final / Con las manos vacías.
Josele Santiago cantant, posseït per tots els dimonis de Tom Waits i del carajillo, aquesta tremenda cançó de Chavela Vargas. Caldria ser de suro per no tremolar. Literalment.

02 juliol 2005

La tinta invisible

En les famílies, cadascun dels fills té la seua història de taula, aquella que les mares sempre repeteixen quan ix l’ocasió de tenir un oient nou o en moments de records vells.
En el meu cas, les històries del meu germà Miguel podrien omplir un llibre sencer. Sovint, recorde aquesta que de vegades he escoltat o llegit, reproduïda en pel·lícules o llibres. A Léolo, per exemple, el germà del protagonista porta a l’orientador escolar un full en blanc on se suposa que hi ha dibuixat un conill blanc a la neu. La diferència és que la de Miguel és certa, supose que, com en les narracions orals, engrandida de sobretaula a sobretaula.
La mestra de Miguel va demanar a la classe que li feren un invent. El meu germà, després de passar-se tota la vesprada jugant, va aparéixer al dia següent a l’aula amb un parell de fulls en blanc, explicant a la mestra que el seu invent era la tinta invisible.
Allò que sempre m’ha inquietat és què devia haver escrit amb aquella tinta.