30 novembre 2005

Identitat

Del llibre de text Valencià. Llengua i literatura. 3r ESO, d'Edicions Bromera:
El llatí vulgar [...] en el transcurs dels segles donà lloc a les llengües romàniques, una de les quals es la nostra. (pàg. 25)

Ramon Llull va escriure més de dues-centes obres, redactades, en la nostra llengua i, a més, en llatí, àrab i occità. (pàg. 28)

El primer text que es conserva en la nostra llengua data del final del segle XII. Són les Homilies d’Organyà. (pàg. 69)

A l’antiga Corona d’Aragó convivien dues llengües, la nostra i l’aragonés. (pàg. 69)

La Cancelleria Reial, doncs, va actuar com a element unificador i cohesiu de la nostra llengua. (pàg. 91)

[Ausiàs March] Abandona, per tant, la utilització de l’occità en la poesia i l’escriu exclusivament en la nostra llengua. (pàg. 94)
I etcètera.

Avui, el Tribunal Superior de Justícia ha permés a la Universitat de València dir que la terra és esfèrica.

29 novembre 2005

Dos mil sis-cents anys

En concret, de l’origen de la ciència a l’Antiga Grècia: el moment que algú decideix d’explicar-se el món sense recórrer a elements sobrenaturals, sense recórrer a les supersticions ni als mites. Sense la religió.

Avui, però, uns i altres opten per una ben interessada amnèsia.

28 novembre 2005

Poesia i llibres prescindibles

Quinze poetes valencians del segle XX és un d’aquells llibres totalment prescindibles que s'editen assíduament. Una antologia, publicada fa pocs mesos per l’editorial Brosquil, que no aporta absolutament res de nou ni des del punt de vista crític, ni acadèmic, ni de la història de la literatura; ni tan sols des de la vessant de recuperar obres difícilment accessibles –que no és el cas. Tant la introducció com la tria són obra de Ferran Carbó, professor de literatura catalana a la Universitat de València: pel que fa a la primera, un breu refregit –en una prosa un tant caòtica– d’informacions sobre la poesia valenciana en català del segle XX i sobre la bibliografia dels antologats tan bàsica i redundant que es pot trobar en molts llibres ja preexistents al mercat; pel que fa a la segona, tan discutible i subjectiva com qualsevol altra, però amb l’afegit de ser una mostra més del capelletisme que practica amb entusiasme una part de l’acadèmia que nia a les universitats.
Fullejant-la aquests dies, pensava en la manera com hem donat per inevitables algunes coses que no necessàriament ho han de ser. Perquè un, que té tendència a ser malpensat, acaba d’entendre una publicació d’aquest tipus quan comprova que va acompanyada de les preceptives (i rendibles) “propostes didàctiques”. Fullejant-la, també, recordava un professor universitari que entre els poetes catalans més representatius del XX incloïa a Carles Salvador, però no a Estellés ni a Espriu ni a Ferrater; amb una concepció de la lírica que es limitava a esquarterar les produccions dels autors en “etapes, fases i moments”; que avaluava una seixantena o setantena d’exàmens de la matèria en vint-i-quatre hores. Un professor que, de tant en tant, publica llibres totalment prescindibles.

25 novembre 2005

Originals

Llegim a Vilaweb que el premi Documenta d’enguany ha quedat desert. Notícies extraordinàries, en el sentit més literal de la paraula: perquè premi de literatura catalana i desert semblen dues categories que mai no poden coincidir; i no perquè mai no s’hi donen les condicions –més aviat al contrari– sinó perquè hi ha tota una xarxa viciada d’interessos –editorials, sí; però no només– que fan aquesta situació tan i tan inusual. Coneixent alguns dels arguments que s’han donat al respecte, no podem evitar un lleuger somriure: diuen els responsables del premi que cap obra presentada “tenia prou força, sang, to, estil, ànima”; mentre el jurat, de la seua banda, diu de forma unànime que “cap de les obres presentades tenia una veu narrativa pròpia i ha trobat una manca d’originalitat general”.
El somriure: perquè en més d’una ocasió hem patit la situació d’haver de premiar el menys dolent dels originals que s’havien presentat a un premi, d’acord amb les indicacions d’un editor que –potser de manera legítima– no vol deixar de publicar-lo. Un editor, doncs, que no pensa en termes de qualitat, segurament que ni tan sols de literatura, sinó d’una altra cosa de ben diferent. Per això, la notícia és extraordinària també en l’altre sentit de la paraula, i la volem llegir més sovint: o això, o la literatura catalana deixarà definitivament –el procés ja fa temps que va començar– de tenir força, sang, to estil, ànima, veus narratives pròpies i originalitat.
El somriure: perquè avui mateix –coincidències– m’arriba a casa el número 16 de la revista Lletres Valencianes, i entre les ressenyes trobe –no sense un cert astorament– que s’ha publicat una novel·la que, en original, havíem tingut entre mans en diverses ocasions en tant que aspirant a diferents premis. Una novel·la, per cert, que trau al carrer una editorial valenciana que ho publica tot. Tot. I com més gran s’ha anat fent aquest tot, més impossible ha esdevingut de trobar-hi res que pague la pena.

24 novembre 2005

Compte enrere

Alfama
Des d’ahir, els dies descompten.

Un compte enrere per tornar, una vegada més, a l’altra ciutat. Una ciutat que, com aquesta, també mira a la mar, però en direcció oposada: la imatge que ens tornaria l’espill que ens haurien posat a l’esquena. I, com qualsevol imatge reflectida en un espill, semblant però oposada, igual però contrària. Aquella ciutat, tota una península en línia recta. L’altra ciutat.

Pujar fins a Santa Caterina i tocar Adamàstor, només per no oblidar allò que no vull ser. Pujar també les escales de Sant Crispí i reconéixer-me en el gos que hi vagareja.

I la flaire de sardina en l’aire. I el blau i el gris.

22 novembre 2005

Monarquia

Sofía, barruntándose que Monsieur Jiug era poco versado en cosas españolas, se encarnizaba malignamente en hacer de Inés de Castro, Juana la Loca o la Ilustre Fregona, acabando por afearse en lo posible, torciendo la cara, embobando la expresión, para animar un personaje inidentificable que resultó ser, en medio de las protestas de los demás, "cualquier infante de Borbón".

Alejo Carpentier, El siglo de las luces

21 novembre 2005

Mentre parlem

Visita, ahir a la vesprada, al Saló Valencià del Llibre. La cinquena edició, en el que és ja el tercer espai diferent; i la impressió per part de tots que després de la primera ubicació que es va triar –el Museu de la Beneficència– mai no s’hi ha tornat a encertar. Enguany, l’obsessió dels responsables de la cosa pública per promoure la Ciutat de les Arts i de les Ciències a còpia de situar-hi esdeveniments –siguen del caire que siguen– ha portat cap allà el Saló. I la sensació és ben trista: un espai gèlid, poques casetes, i una oferta de llibres que, en general, no passa d’allò que podríem anomenar una presència testimonial. Al darrere de les casetes, les cares demanen a crits que allò s’acabe quan abans.
Entre l’escassíssim públic, tres adolescents amb un bolígraf a la mà obrin, un per un, els llibres que s’exposen en uns aparadors allunyats de les casetes; comenten, indignats, la presència de qualsevol referència a Catalunya o al català, i retornen els llibres al seu lloc però amb la coberta mirant cap a dins i girats cap per avall. L’estona que els observem –si més no– no fan servir el bolígraf.
Només en una de les casetes trobem un poc de fons editorial –teòricament, allò que hauria de distingir el Saló d’altres esdeveniments com la Fira del Llibre. Hi compre Mentre parlem, d’Enric Sòria, un llibre que havia llegit –i gaudit– fa molts anys, en un volum que havia tret en préstec de la Biblioteca Pública de València, i que mai no havia trobat després a les llibreries.
Mentre parlem és un dietari –Fragments d’un diari iniciàtic n’és el subtítol– que l’autor va publicar l’any 91, i que recull anotacions fetes entre 1979 i 1984. Recorde, sobretot, la impressió que em va provocar la maduresa que traspuava un joveníssim Sòria que, en començar aquests papers, tenia vint-i-un anys. Un llibre que rellegiré amb gust, i que s’obri amb una cita ben oportuna de Hrabanus Maurus:

Mentre parlem, l’herba alta verdeja,
madura i es marceix, s’esblaimen les violetes,
els lliris s’enfosqueixen i cauen.

17 novembre 2005

Arcadia

Cartell de la pel·lícula
La fantasia d’assassinar algú. La possibilitat, com diuen alguns, que aquests assassinats mentals siguen una teràpia per a la nostres castigades psicologies postmodernes, i que justament aquells que no els fan mentalment siguen els candidats més ferms d’acabar fent-los reals. Assassinar el teu cap, el teu contrincant, el teu molest veí, els teus alumnes, l’antic amant de la teua parella. Potser, alguna cosa d’aquestes devia pensar Constantin Costa-Gavras quan va decidir-se a adaptar una novel·la de Donald Westlake per convertir-la en la seua darrera pel·lícula: una obra que juga amb aquesta fantasia fins a portar-la a una realitat amarada d’humor negre i de situacions tan prompte patètiques i desesperades com cruels. Una narració que explica com un executiu de la indústria paperera que acaba de perdre el lloc de treball fa tot allò possible i impossible per aconseguir-ne un de nou: en concret, eliminar –en el sentit literal del terme– els seus possibles competidors en aquella cursa.

La pel·lícula sorprén perquè suposa un canvi de registre de Costa-Gavras, encara que l’objectiu últim no varie ni un mil·límetre: el director deixa de banda la seua habitual mirada explícitament històrica i política de la majoria de les seues grans obres –la dictadura grega en Z, l’etern problema d’Orient Mitjà en Hanna K, el colp d’estat i posterior dictadura de Pinochet a Xile en Missing, o el dubtós paper de la jerarquia catòlica durant el nazisme en Amen, per exemple– per construir una crítica més indirecta, més metafòrica si es vol, que afecta a la societat en conjunt sense apuntar a ningú en concret. Una mirada corrosiva d’una lluita a mort per tal d’aconseguir un treball; d’un sistema econòmic que fa que l’atur no siga ja cosa dels pàries de la societat, sinó de qualsevol. I amb un actor protagonista, José García, simplement genial.

16 novembre 2005

Refugi

Com puc buscar de refugiar-me en un indret consolador, si és també allà on he viscut l'inconfessable?
Feliu Formosa, El somriure de l'atzar

14 novembre 2005

Plaer i atzar

Un petit acte, una anècdota segurament insignificant per a d’altres, però que esdevé tota una cerimònia si aquell que la fa està disposat a considerar-la-hi. Tot just ara em dispose a executar-ne una de ben simple, però que em produeix un moment de plaer assegurat que he esperat tot el dia.
Acostumat a llegir sovint per encàrrec, cosa que no només vol dir llegir llibres que no he triat sinó –pitjor encara– llegir-los amb una seguretat bastant premonitòria de les moltes possibilitats que tenen de no interessar-me gaire, encetar una lectura com El somriure de l’atzar –el segon lliurament dels diaris de Feliu Formosa– és un moment únic, d’aquells minúsculs moments únics que tots maldem per multiplicar, perquè diuen que d’aquest producte eixiria alguna cosa pareguda a la felicitat.
També en la lectura, el somriure de l’atzar es dóna en ocasions ben excepcionals i escasses. La resta, faves comptades.

13 novembre 2005

Avís

la por si l’aprofites
es torna cerimònia

D’un poema d’Enric Casassas
(de ser possible, en la veu de Miquel Gil).

12 novembre 2005

Això

M’agradaria tenir l’optimisme que demostra Vicent Partal en alguns dels textos del seu bloc; optimisme, en concret, respecte de la realitat social valenciana. Només cal llegir-ne el darrer per veure què vull dir: una sensació –que em fa enveja, perquè no compartesc en absolut– que les coses comencen a canviar, i per a millor.
Fa uns dies, per exemple, es referia a la manifestació que va haver dissabte passat a València ciutat, a partir de la fotografia que en publicava El País, i amb un esperançat “No hi ha més cera que la [que] crema”; i potser és cert que no hi havia anat massa gent, però això canvia poca cosa. De fet, feia ben poc que se n’havia convocat una altra del mateix signe, i ningú –ni els més activistes– està disposat a eixir al carrer amb tanta assiduïtat. Però sobretot, perquè hi ha coses que no cal passejar en una pancarta: perquè després d’anys i panys de treball constant, obsessiu, omnipresent, han acabat per calar en la societat amb una normalitat esfereïdora.
Aquest matí mateix n’he tingut un exemple de primera mà. Havia de comprar uns llibres, i he triat la llibreria Abacus. Agafe la cistella –buscava una vintena de volums, aproximadament– i em travesse la tenda d’extrem a extrem; ja fa alguns mesos que Abacus va canviar la seua distribució, passant els llibres en català de l’entrada de la tenda a la zona de més al fons, de manera que difícilment ningú que no vaja buscant aquesta secció concreta no els trobaria. Intente abstraure’m d’aquest fet i comence a omplir la cistella amb els primers títols que vaig localitzant, fins que un d’ells se’m resisteix especialment.
És en aquell moment quan, en alçar la vista per situar-me en les prestatgeries, observe que també han canviat la manera com aquestes s’ordenen dins de la pròpia secció: Llibres d’autors catalans, primer, i Llibres d’autors valencians, després. Cride a una dependenta i li pregunte on tenen els autors mallorquins, “estan amb els autors catalans”, em respon, “amb els catalans? Però si són mallorquins...”, li torne a insistir, “ja, però la política valenciana...”, diu, sense massa convicció, “política? Però açò no és una llibreria?”. Arribats en aquell moment, la dependenta ja ha marxat, alçant els muscles. Enfadat, he tingut encara la paciència d’anar buidant la cistella llibre per llibre, retornant-los al seu lloc d’origen. I me n’he anat a Tres i Quatre.

11 novembre 2005

Espurna

ENTONACIÓ

Són tants els canvis que noto
quant al que sento i al que veig,
que si em recordo de tragèdies
personals encenc un cigarret
i surto del poema.

Davant de la manifesta impossibilitat d’esdevenir tortuga –després de dies d’intentar-ho, arribe a la conclusió que només n’he pres la lentitud– necessitava una espurna, la mica justa d’alè que posés de nou en marxa la maquinària. I la trobe en Brossa, a qui retorne a partir d'aquests dos poemes que posen paraules d'altri a una decisió personal.

Les causes de la meva aversió...

No continuïs. Fes-ho per mi.
Em sents Brossa? No saps
el que em pot costar aquest
poema.

La tria, de fet, ja és tota una declaració d’intencions. Un autèntic propòsit d’esmena.

07 novembre 2005

La metamorfosi de la metamorfosi

Un Gregor Samsa adult,
o la vertiginosa velocitat d’esdevenir tortuga.

06 novembre 2005

Antídot

Fa uns dies, llegint l’original d’una novel·la, vaig tenir la viva sensació que la manera d’expressar-se d’aquells personatges m’era molt i molt coneguda.
La narració era ambientada en època medieval, i evidenciava un treball de documentació previ que no és gens habitual en aquest tipus de textos que patim de tant en tant. Paradoxalment, però, aquell treball de documentació –o, si més no, la manera com s’hi havia fet servir– era el principal escull d’una narració tediosa i soporífera, convertida en una exhibició de dades històriques més o menys erudites posades, com per dissimular, en boca dels personatges.
I llavors ho vaig tenir clar: aquells personatges eren, ni més ni menys, com aquells altres de dibuixos animats que superposen a alguns vídeos didàctics, amb l’únic objectiu de fer-ne de conductors, de narradors; amb l’única intenció de donar una imatge a l’habitual veu en off que transmet la informació.
En acabar el treball amb un text d’aquestes característiques, hi busque un antídot. O millor, no un antídot, sinó l’antídot; i em pose a rellegir-lo amb una certa avidesa:

Quan alguna vegada havia sentit: aquesta persona és de suro, no sabia què volien dir. Per mi, el suro era un tap. Si no entrava a l’ampolla, després d’haver-la destapada, l’aprimava amb un ganivet com si fes punta a un llapis. I el suro grinyolava. I costava de tallar perquè no era ni dur ni tou. I a l’últim vaig entendre què volien dir quan deien que aquesta persona és de suro... perquè de suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu.
Mercè Rodoreda, La plaça del diamant

05 novembre 2005

El descrèdit de la realitat

Descrèdit. Aquesta és la idea que em queda després de llegir “Medios de comunicación en crisis”, article d’Ignacio Ramonet que dóna nom a un monogràfic de la sèrie El punto de vista de Le Monde Diplomatique de setembre passat.

Descrèdit per confusió: què m’ofereix un periòdic? Mercaderia o informació?
MERCADERIA: tenim DVDs, música, col·leccions d’instruments musicals, de puzzles de la Mare de Déu, àmfores del Mediterrani i enciclopèdies, entre altres.
INFORMACIÓ: pàgina de notícies, junt a una pàgina a tot color de les rebaixes més temptadores; pàgina d’opinió, al costat d’una pàgina sobre el viatge dels teus somnis; pàgina de cultura, tall sobtat i inserim la secció més atapeïda, serveis i contactes, i com qui no vol la cosa, ací va bé un catàleg sobre la tenda de decoració de moda.

Descrèdit en les manipulacions: fet que ha ocasionat que s’haja accelerat el fenomen bloc: muchos lectores prefieren la subjetividad y la parcialidad asumidas de los bloggers a la falsa objetividad y a la imparcialidad hipócrita de la gran prensa.

Descrèdit en l’origen: la alianza cada vez más estrecha entre los medios de comunicación y los poderes económicos y políticos, han causado un daño terrible a la credibilidad de la prensa.

Descrèdit, és veritat; d’exemples en tenim i és el mateix Ramonet qui en un article publicat a Le Monde Diplomatique, però aquest de gener, ens ho mostra: El grupo Socpresse, que publica unos 70 títulos, entre ellos Le Figaro, L'Express, L'Expansion y decenas de diarios regionales, fue comprado a su vez por un fabricante de armas, Serge Dassault. Y se sabe que otro industrial del armamento, Arnaud Lagardère, es dueño del grupo Hachette. La nota a peu de pàgina informa: Hachette Filipacchi Médias, filial de Lagardère Media, es el primer editor de revistas del mundo, con 245 títulos en 36 países. Ver el dossier sobre "la concentración de los medios en Francia" en el sitio del Observatorio francés de los medios: www.observatoire-medias.info. En el seno del grupo Le Monde SA -accionista principal (51%) de Le Monde Diplomatique SA- el grupo Lagardère es accionista (10%) de Midi Libre, de la imprenta de Le Monde y de Le Monde interactif.

03 novembre 2005

Alejandro, el Conseller

En concret, Alejandro Font de Mora, Conseller de Cultura, Educació i Esport del Govern Valencià, que avui t’has entestat a fer-te present en diferents moments del meu dia.
Primer, perquè he rebut una carta des de la teua Conselleria amb un fantàstic paperet doblegat en acordió i tancat amb unes tapes de cartó lluent i cridaner. No, no era un plànol del metro, sinó un tot de gràfics i percentatges pel davant i pel darrere a propòsit d’una enquesta sobre “Coneixement i ús social del valencià”. Una enquesta, per cert, que diu el que tots –excepte tu, pel que sembla– ja sabíem: que el valencià continua en un retrocés de velocitat uniformement accelerada.
Segon, perquè en obrir El País, i anar a buscar el Quadern –que com que tu no ho deus saber ja t’explique jo que és l’únic raconet en tota la setmana que podem llegir en valencià en aquest diari tan progre– em trobe un article que tu signes: “La botella mig plena, naturalment”, l’has titulat. Una vegada recuperat de la sorpresa de veure que t’havies molestat en buscar algú que te l’escrigués en valencià, l’he llegit atentament: ja saps, un no té l’ocasió tots els dies –ni una vegada l’any tampoc– de llegir al Conseller de Cultura i Educació del Govern Valencià en valencià. De fet, aquest ha sigut l’únic motiu que m’ha fet llegir-lo perquè, i ja em disculparàs, si les teues paraules sobre cultura i educació en general tenen menys crèdit que les malmeses arques de la Generalitat, les que pugues escriure a propòsit de la llengua no en tenen cap. Vaja, que és com quan els vostres amics de la Conferencia Episcopal es posen a parlar del matrimoni: ells que sabran, no trobes?
Així i tot, després de llegir allò de “la botella”, no puc deixar de comentar-te’n alguna frase:
“Cal, per tant, que els especialistes es dediquen a estudiar de manera seriosa tots els canvis i que després analitzen la situació del valencià”. Alejandro, que els especialistes ja ho fan, això. Només hauries d'escoltar-los de tant en tant i et seria molt profitós.
“És molt fàcil comparar les xifres percentuals i llançar la proclama que cau l’ús del valencià, que el valencià entra en una agonia pròxima a la ranera (en castellà el estertor) a què es referia un periodista fa uns dies”. Alejandro, que el Conseller de Cultura no sàpiga què és la ranera no vol dir que als altres ens passe el mateix.
“Comptat i debatut, mentres uns s’encaboten a veure la botella mig buida, els altres ens dediquem a omplir-la a poc a poc”. Alejandro, que omplir-la de forats no compta, home!

En fi, Alejandro, que ja fa temps que sabem en què estava pensant el Molt Honorable el dia que va posar un forense de professió com tu a ocupar-se d’aquests assumptes.

02 novembre 2005

Tasques pendents

Establir una tipologia, tan detallada i exhaustiva com siga possible, de la covardia.

01 novembre 2005

Perduts al paradís

Cartell de la pel·lícula
La desorientació com un ingredient consubstancial de l’ésser humà contemporani. Un ésser feble, poruc i desubicat, que no sap com encarar les relacions amb els altres, que assisteix astorat a una vida –la seua– que no controla.
Algunes de les millors mostres de l’art actual –entenent art en el sentit més ampli– proven de reflectir aquesta desolació. Jim Jarmusch ho ha fet en Broken Flowers, amb la impagable complicitat d’un actor com Bill Murray, rehabilitat definitivament dels pecats de joventut per esdevenir el rostre perfecte on situar un sentiment d’estranyament universal que ja va mostrar a la perfecció en Lost in translation, de Sofia Coppola.
La particular manera de narrar de Jarmusch, construïda més sobre els silencis que sobre les paraules, més sobre les omissions que sobre les accions, troba tot el sentit en aquesta pel·lícula. Una pel·lícula que explica com un fet inesperat obliga un home ja madur i que aparentment ha triomfat a la vida a refer alguns dels camins del seu passat, a enfrontar-s’hi.