Estocolm

Si en un futur més o menys proper, algú s’encara amb la inevitable tasca de perfilar una anàlisi seriosa, amb cara i ulls, i des de totes les vessants en joc, dels anys de govern de la dreta a casa nostra –Generalitat, Diputacions, ajuntaments de les grans ciutats i d’algunes de les més significatives d’entre les mitjanes– haurà de detenir-se de manera especial en el treball de control i de manipulació de l’opinió pública. En l’èxit rotund d’aquest control i d’aquesta manipulació.

Qui ho faça, a més, s’haurà de referir a un fet pràcticament inèdit fins al moment, potser a causa d’un problema de perspectiva, o qui sap si fruit –justament– d’aquell mateix èxit: una mena de síndrome d’Estocolm política, que ha conduït a un espectre amplíssim del ventall ideològic valencià a considerar que el model de gestió imposat pel PP és el model que vol la societat valenciana, el que hi dóna allò que aquesta demanda. Una creença que podria explicar, segurament, moltes de les accions –i de les omissions, sobretot– de l’erràtica i fantasmagòrica oposició política de tots aquests anys.