Llegim avui en premsa que el Psoe valencià protesta davant de l’espanyol per les fotografies emprades en una campanya de publicitat preelectoral. I no ens sorprén: diumenge poguérem veure-les sobre unes tanques en una de les grans vies d’entrada i eixida de la ciutat, i pensàrem que –potser– havien estat fetes per rivals polítics. Amb un Joan Ignasi Pla que sembla acabat d’eixir d’algun sarcòfag recuperat de temps molt –però molt– llunyans, acompanyat en algunes altres per una senyora que deu ser Carme Alborch, però que s’assembla extraordinàriament a una coneguda noble espanyola. Tot plegat, una excel·lent caricatura del material polític de què disposem, i de les possibilitats reals de canvi en les eleccions del proper mes de maig.
La qüestió és que, a tres mesos escassos de distància, continuem esperant de conéixer alguna proposta interessant, agosarada, engrescadora. Alguna proposta concreta, més enllà de les paraules buides i intercanviables de costum. En canvi, l’estratègia sembla ser la mateixa de sempre: mantenir-se a l’ombra per evitar al màxim el desgast, i esperar –simplement– que la fruita caiga per maduració pròpia. Deu ser per això també que ara –potser més que mai– ens demanen el vot en negatiu: per fer fora els altres, per dir Adéu als altres, perquè són un partit imprescindible per al canvi. Un canvi que, entés així, només seria segur pel que fa a les sigles, però no diu res –o gairebé res– d’allò que seria distint –essencialment distint– a partir del dia següent de les eleccions.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada