28 febrer 2007

Per a una efemèride...

...amb voluntat de perdurar

et llegiré, entre els llavis,
l’última paraula.
no sé qui la dirà.
però sé que junts
conjugarem
el verb impossible.

Anna Montero, Serenitat de cercles

26 febrer 2007

La carícia de Déu

imatge

Ahir, a la sala Micalet, podem veure finalment l’extraordinària La carícia de Déu. Finalment, perquè ja ho havíem intentat sense èxit quan va ser estrenada. I avui, encara sota els efectes d’una profunda commoció que ens aclapara per partida doble.

Primer, perquè aquesta obra de Francesca Zanni i Paolo de Vita no només està pensada per remoure consciències, sinó que ho aconsegueix de manera ben efectiva, com un colp directe a l’estómac. Segon, pel treball impressionant –una vegada més– de Pep Ricart, l’únic actor sobre l’escenari, donant vida al general Romeo Dallaire i arraulint-nos a tots a les butaques amb una història escruixidora. El genocidi d’aproximadament un milió de persones a Ruanda als anys noranta, i la calculada passivitat d’un Occident en què noms com Miterrand o el propi Butros Gali –en aquell moment, màxim responsable de l’ONU– tenien interessos econòmics a la zona, relacionats amb el tràfic d’armes.

24 febrer 2007

Redempció

imatge

En essència, Das Leben der Anderen és la història d’un espectador. Un espectador que acaba sent atrapat per allò que ha estat observant amb tal intensitat que ha perdut contacte amb qualsevol altra vida possible, perquè és allò que ha esdevingut la seua pròpia vida. Com davant d’algunes obres d’art, com en escoltar una determinada música –la sonata per a piano que és interpretada en un moment de la pel·lícula–, com en la relació que s’estableix entre el lector i la literatura –a la pel·lícula, les paraules de Brecht, per exemple.

En el fons, una vegada més, hi ha la tesi del poder redemptor de l’art, ací personificada en un gris informador de la STASI: tan ingènua com necessària, per qui no és capaç de viure sense esperança.

23 febrer 2007

Miopies

Coincidien a la premsa d’ahir, en dos mitjans diferents, sengles articles tan interessants com imprescindibles, i amb un mateix tema de fons. Un tema que qualsevol dia –i més ens val que siga més prompte que tard– caldrà abordar en profunditat i des dels tres punts de vista que hi participen. El tema: la pertinença de valencians i illencs a la cultura catalana; o, més aviat, la poca fe que demostren alguns pròcers –de Catalunya estant– en aquest espai comú, i l’alarmant desconeixement i desinterés cap a tot allò que –en català– ocorre més enllà de les fronteres estrictes de la Catalunya estricta.

En el primer, a l'Avui, Joan Elies Adell denuncia de manera ben pertinent una progressiva valencianització de la societat catalana, cosa de la qual –afegiríem nosaltres– hem tingut abundants símptomes els darrers mesos, i no només des de la vessant cultural.

En el segon, a la versió valenciana –i només valenciana– del Quadern d’El País, Vicent Alonso s’hi referia a propòsit de la recent publicació d’una obra de Patrícia Gabancho. L’article –titulat Un vici solitari– no és disponible a internet, però paga la pena transcriure’n un fragment de l’inici:

És una autèntica llàstima que el darrer llibre de Patrícia Gabancho (El preu de ser catalans, Meteora, 2007) dedique solament dues línies al cas valencià: “I al País Valencià, tres quarts del mateix: perduda la capital, València, perduda la partida. És qüestió de temps”. I s’ha acabat! És una autèntica llàstima, sí. Però també un atreviment per al qual no tinc adjectiu a mà. Ací, Gabancho recorda literalment aquell Bofill de La independència i la realitat per a qui valencians i illencs érem una mena de llast que ha de llançar-se per la borda si és que, en el cas de Bofill si més no, es vol impulsar la via sobiranista. Per a Gabancho, sembla que també som un llast, de manera que, en un llibre que és un diagnòstic lúcid i atractiu de la cultura catalana, els valencians ja no mereixem més que un parell de línies.

22 febrer 2007

El mal de Zeni

imatge


Aquests dies retorne a Trabal. Potser, amb una certa sensació que el record d’aquell Vals tenia una millor aroma que aquesta lectura actual. O, potser, tot no siga sinó una qüestió de context. En qualsevol cas, com en totes les relectures, hi apareixen perles que havien passat, prèviament, més desapercebudes –i en això, segurament, també influeix decisivament el context:


I Raya veié afirmar-se la seva temença: Zeni fruiria més a l’hora d’escriure aquell dietari que no pas quan estigués amb ella. Ja el veia comportant-se en tot sota la misteriosa influència d’un full aprofitable, original, sucós, prometedor de deliquis sentimentals més que no pas actuant sota necessitat imperiosa d’obtenir d’ella una abraçada ben forta. Si ella li besés els llavis, ja preveia que l’efecte fóra no pas un gaudi inefable d’aquell instant, sinó un goig amb els ulls tancats pensant Zeni en les ratlles que n’escriuria més tard.

Francesc Trabal, Vals

15 febrer 2007

Una Barcelona

imatge

[Llegint La gran rutina]

Pocs autors contemporanis en català han mostrat més interés –i d’una manera més conscient, més programàtica, si es vol– que Valentí Puig de fixar negre sobre blanc una imatge de Barcelona. Una imatge concreta i subjectiva, clar, que és en ella mateixa una opinió, l’expressió d’una pregona incomoditat, i un intent de compensar-ne la versió oficial –i també, segurament, l’oficiosa.

Fa un parell de setmanes, David Castillo es referia al trasllat de Puig a Madrid com una opció realista.

13 febrer 2007

Estocolm

Si en un futur més o menys proper, algú s’encara amb la inevitable tasca de perfilar una anàlisi seriosa, amb cara i ulls, i des de totes les vessants en joc, dels anys de govern de la dreta a casa nostra –Generalitat, Diputacions, ajuntaments de les grans ciutats i d’algunes de les més significatives d’entre les mitjanes– haurà de detenir-se de manera especial en el treball de control i de manipulació de l’opinió pública. En l’èxit rotund d’aquest control i d’aquesta manipulació.

Qui ho faça, a més, s’haurà de referir a un fet pràcticament inèdit fins al moment, potser a causa d’un problema de perspectiva, o qui sap si fruit –justament– d’aquell mateix èxit: una mena de síndrome d’Estocolm política, que ha conduït a un espectre amplíssim del ventall ideològic valencià a considerar que el model de gestió imposat pel PP és el model que vol la societat valenciana, el que hi dóna allò que aquesta demanda. Una creença que podria explicar, segurament, moltes de les accions –i de les omissions, sobretot– de l’erràtica i fantasmagòrica oposició política de tots aquests anys.

12 febrer 2007

Normes i pressions

Hom no parla seguint la llei sinó seguint les normes. En els grans magatzems de Montréal on pràcticament tothom en parla només anglés (la retolació exterior és en francés) no s’hi aplica la llei sinó la norma. Si em resistisc a la pressió del mercat i continue la conversa en francés, notaré una pressió uniformitzadora, a la qual em convé cedir si no em vull complicar la vida. Perquè la pressió uniformitzadora no m’empeny cap a la llengua anglesa (a això seria relativament fàcil d’oposar-s’hi), sinó cap a una terra de ningú, una actitud moderna de “comunicació”, pràctica, econòmica, etc. Arreu on la llengua “no té cap importància” l’anglés s’acaba imposant. S’ha dit que la manera moderna de fer les coses acaba guanyant perquè s’abandona globalment allò que simbolitza alguna cosa. Per descomptat em queda l’opció d’anar-me’n del cau anglés, ficar-me en un altre lloc o invocar la Charte [la llei lingüística], cridar el parlament, brandar una bandera. En tots dos casos, la meua venjança reconeix implícitament la impotència de la llei davant la norma.

Jean Larose

11 febrer 2007

Herència

imatge

Diu Miquel de Palol, en una interessant –i extensa– entrevista que li fa Jordi Llavina al darrer número de Benzina, que a la literatura catalana

Hi ha dues línies gairebé tradicionals, que uns i altres hem anat heretant, i que tenen més de cent anys. La línia més noucentista, aquesta mena de dreta literària, benpensant i conservadora; i d'altra banda, la línia més arrauxada dels modernistes.

I, segons com, no deixa de ser una sort. Especialment si l'altra opció no passara de ser una repetició ad nauseam –i tan inoperant com funesta des del punt de vista literari– de la Renaixença valenciana. Una Renaixença que, ja en origen, a penes si va anar més enllà del simulacre i de la imitació maldestra.

08 febrer 2007

La cautelosa modèstia implícita

Perspectives, suggerències i subratllats que encaminen el meu lector a preocupar-se d’allò que a mi m’ha preocupat i –és clar– com a mi m’ha preocupat. D’aquesta mena d’escrits, jo i els meus amics en diem ‘assaigs’, i em pense que no fem mal a ningú si en això hi ha alguna extralimitació de lèxic. Precisament, el que més m’atrau de l’assaig és la cautelosa modèstia implícita en el seu nom: assajar significa provar, intentar, sense més compromís que el bon propòsit i el bon sentit.

Joan Fuster, Indagacions possibles

06 febrer 2007

Horitzó

Llegim avui en premsa que el Psoe valencià protesta davant de l’espanyol per les fotografies emprades en una campanya de publicitat preelectoral. I no ens sorprén: diumenge poguérem veure-les sobre unes tanques en una de les grans vies d’entrada i eixida de la ciutat, i pensàrem que –potser– havien estat fetes per rivals polítics. Amb un Joan Ignasi Pla que sembla acabat d’eixir d’algun sarcòfag recuperat de temps molt –però molt– llunyans, acompanyat en algunes altres per una senyora que deu ser Carme Alborch, però que s’assembla extraordinàriament a una coneguda noble espanyola. Tot plegat, una excel·lent caricatura del material polític de què disposem, i de les possibilitats reals de canvi en les eleccions del proper mes de maig.

La qüestió és que, a tres mesos escassos de distància, continuem esperant de conéixer alguna proposta interessant, agosarada, engrescadora. Alguna proposta concreta, més enllà de les paraules buides i intercanviables de costum. En canvi, l’estratègia sembla ser la mateixa de sempre: mantenir-se a l’ombra per evitar al màxim el desgast, i esperar –simplement– que la fruita caiga per maduració pròpia. Deu ser per això també que ara –potser més que mai– ens demanen el vot en negatiu: per fer fora els altres, per dir Adéu als altres, perquè són un partit imprescindible per al canvi. Un canvi que, entés així, només seria segur pel que fa a les sigles, però no diu res –o gairebé res– d’allò que seria distint –essencialment distint– a partir del dia següent de les eleccions.