30 de gener 2006

On són ara?

Fa uns anys, un company de treball em demanava seriosament que l’ensenyés a plorar, que de vegades voldria, però que no sabia com fer-ho. No vaig tenir una resposta o una tècnica precisa per fer-lo plorar, és clar. Només em va sorprendre la seua sol·licitud. Comprarem un manual, no et preocupes, li vaig dir.

Fa uns dies, algú, amb cara de cansament, em mirava i es queixava perquè volia plorar com abans per a poder consolar-se, només per notar que l’ànima no li pesava tant, no sabia quina era la raó per la qual no podia fer-ho. Jo ja ho havia advertit, mai plorava.

Sovint em torna la imatge al cap. És curiós, tenim medicaments que ens roben la capacitat de plorar, però no la melangia. Ja no em serveix, doncs, aquella frase que en anys de la meua adolescència vaig llegir en el quadern d’una amiga i que, en aquell temps, tant em va agradar: La melangia és com llepar un gran caramel de llàgrimes.

On són ara?