10 d’abril 2006

Drets lingüístics

La setmana passada, gairebé al mateix temps que es coneixia la sentència redundant del Tribunal Supremo –redundant no perquè convertesca en sentència allò que és evidència, sinó perquè ve a sumar-se a una desena d’anteriors que deien, en allò fonamental, el mateix– es presentava a València la Guia pràctica dels drets lingüístics al País Valencià, que han preparat Alfons i Francesc Esteve.

Avui mateix me l’han feta arribar a casa, i una primera ullada mostra –com de costum– una feina ben feta, d’una utilitat pràctica i immediata. I no només en allò que ja esperava: una sistematització ben accessible a l’ús quotidià dels nostres drets en tant que parlants d’una llengua oficial al territori que habitem. Sinó també, i sobretot, en allò que té de dissolvent de determinats mites negatius. Ras i curt: malgrat els molts entrebancs de tot tipus que tenim per exercir amb normalitat de catalanoparlants a casa nostra, la llei ens atorga molts més drets que no pensàvem –i, en conseqüència, molts més dels que fem servir.