Anit, a la Filmoteca, tornem a veure la deliciosa À bout de souffle, un homenatge molt particular de Jean-Luc Godard al cinema negre clàssic –de fet, la pel·lícula s’inicia amb una dedicatòria explícita a Monograme Pictures, una desconeguda productora de pel·lícules de sèrie B.
En tornar-la a veure, ni el carisma de Jean-Paul Belmondo provant d’imitar Bogart –amb aquell dit passant constantment per damunt dels llavis– ni l’expressió angelical de Jean Seberg –convertida en una icona dels seixanta– perden un bri de la seua impactant força. Com tampoc deixa de sorprendre l’economia de mitjans que fa servir Godard: l’aparença volgudament tosca, la realització aparentment descurada, imperfecta –els transeünts que miren obertament a l’objectiu durant les escenes de carrer; les transicions brusques, sense cap concessió ni al preciosisme de les formes ni al sentimentalisme del contingut. I, sobretot, el fet que, malgrat això, la pel·lícula compte amb uns plànols tan intensos que han passat a formar part de la iconografia de la història del cinema contemporani. Patricia venent el New York Herald Tribune pels Champs Elysées, o Michel corrent malferit per les llambordes d'un carrer de París, per exemple.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada