17 de juliol 2007

Lítost (II)

imatge

Tot i que sembla si més no arriscat pretendre d’atorgar un tret psicològic o de personalitat a tota una nació, no deixen de ser curiosos aquests mites –perquè al capdavall això són, mites, més que no tòpics– que acaben per influir en aquella nació per una mena de suggestió col·lectiva. En el cas de la saudade o del hüzün, per exemple, fins i tot com a poderoses armes de control social. Tres termes, doncs, corresponents a altres tants sentiments íntims que, també en tots tres casos, serien un tret essencial i definitori d’un determinat col·lectiu; i que hem conegut per mitjà de la literatura. Cosa lògica, d’altra banda, en tant que són –en essència– construccions culturals.

La part frívola: si el hüzün ja vam tenir oportunitat de contrastar-lo pels carrers d’Istanbul, i la saudade l’hem poguda sentir en la pròpia pell en moltes ocasions entre Lisboa i Porto, la lítost tindrem ben aviat l’ocasió de confirmar-la o desmentir-la in situ.