Em sorprén el plantejament de la darrera pel·lícula de Denys Arcand: per inesperat, per la distància que el separa dels altres dos films que n’havia vist fins ara –Love & Human Remains i Les Invasions Barbares–. Potser, ací més decantat cap a la caricatura que cap a la construcció psicològica dels personatges; menys intens, en conseqüència, que en aquelles dues pel·lícules, però inquietant i suggeridor en qualsevol cas.
Especialment a la primera meitat del film, Arcand planteja una situació amb un context temporal confús: una època que podem relacionar amb la nostra, però al mateix temps despullada de referents i farcida d’elements pertorbadors. Les màscares a la boca per protegir-se d’una amenaça inconcreta, l’estructura burocràtica i la de l’edifici monstruós on aquesta burocràcia es fa efectiva, de ressons kafkians, la correcció política convertida en prohibició de paraules, etc. El contrapunt d’aquest context apocalíptic és un antiheroi quixotesc, que escapa de la grisa mediocritat de la seua vida amb fantasies de triomf personal i d’èxit sexual; i la mordacitat amb què Arcand ridiculitza els succedanis de la vida moderna: el fengshui, els cursos per aprendre a riure o per controlar l’anus, etc.
El resultat és aquesta edat de les tenebres –que n’és la traducció exacta del títol original, en compte d’un inexplicable La edad de la ignorancia– que parla de la desintegració de la cultura occidental, la deshumanització, la infelicitat i els substitutius. Amb la vessant apocalíptica d’El temps del llop de Haneke –amb paral·lelismes evidents en els títols– i la cruel dissecció de la societat contemporània del Happiness de Solondz. I on són també presents alguns dels temes que el director quebequés ja havia abordat en altres ocasions: la decrepitud física, la vellesa, la mort, l’amor i el sexe.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada