Fill de puta

Als pobles de la Ribera, entre persones que es tenen confiança, és habitual tractar-se de «fill de puta». Si algú us tracta de «fill de puta» —en el bon sentit de l’expressió— i no dieu res, és que hi ha confiança. És una mostra d’amistat i d’estima, com qualsevol altra de les que corren pel món. A més de trencar qualsevol enravenament, indueix a rebaixar les pretensions. Quines pretensions pot tenir un «fill de puta»? La característica de la sociabilitat valenciana és el rebaixament de les pretensions per mitjà de l’humor sarcàstic. Hi ha pobles cerimoniosos i pedants —tots aquells que han tingut una o altra forma d’imperi. Els valencians, per condicionaments històrics —durant segles no hem comptat amb una classe dirigent, amb un elit, identificada amb el país—, no ho som. El don dels castellans —Hola don Pedro. Aquí le presento a don José—, sempre l’hem trobat còmic. El don tendim a aplicar-lo com un dicteri, o com una burla, més que com una mostra de respecte. L’en i la na, recuperats del vocabulari antic, mai no han arrelat entre nosaltres com a fórmula habitual.

Xavier Serra, La tertúlia de Joan Fuster

La mort just darrere de l'esquena

Va notar com al centre del cos se li formava una espècie de tumor, fet d’una por i d’un dolor intensos, que era sens dubte la manifestació d’aquell desig. Era un desig que s’assemblava a la por i al dolor que deu sentir dins el pit algú que té un atac de cor. Un desig que no tenia res a veure amb el desig modest com una piga a la superfície de la rutina quotidiana que representava el contrapunt del somni africà que brillava al punt més alt de la seva consciència, un desig que no s’assemblava en res al desig domèstic que s’esgotava quan penetrava la seva dona un o dos cops per setmana i que s’enfonsava en el fang trist de la fatiga amb un esbufec lasciu i llangorós. El desig que va sentir en aquell moment no podia esgotar-se ni repetint el coit mil vegades, no tenia res a veure amb el tiquet que es dóna després de fer una volta amb un trenet de joguina. Era un desig perillós que només es podia satisfer una vegada, un desig que feia patir perquè en el moment d’arribar al clímax podies tenir la mort just darrere l’esquena nua i suada [...].

Kenzaburô Ôe, Una qüestió personal

Retaule en gris

No podia haver-se triat un títol millor per aquest recull de contes. Retalls de vides aparentment anodines i admirablement dibuixades, cosa que ens permet contemplar la força psicològica dels personatges d’aquests relats, vertaders eixos dels contes. Personatges en què els desitjos, rondinats i viscuts dins del jo més íntim, poc tenen a veure amb la realitat de les seues vides. Uns personatges tan propers que tardaran temps a marxar del meu cap.

LA MENXU FA UN CLIENT

Miratge pur, tot això. Res del que ens envolta no és autèntic; és falsa aquesta llum, falsa la música, falsa la nostra compenetració i fins el whisky juraria que és fals. És falsa la vida sencera, tot, tot és fals. Només la ficció deixa de ser falsedat; allò que creem amb la imaginació pot endur-se’ns i constituir finalment la nostra veritable vida..., per què continuar? [...]

Les meves falsedats poden ser d’amor o d’odi, d’esperança o de desesperació, de poder o de servitud, creadores o dissolvents, de riquesa o de misèria..., és millor que restin com estan, ocultes. En aquest cas, és possible creure en el que més ens vingui de gust. Val més deixar que imperi la ficció, que és l’única bona veritat.

Retaule en gris és un llibre inèdit de Joaquim Amat-Piniella, un descobriment de bona literatura.