Vol extraure-li tot l’alè...

Vol extraure-li tot l’alè i ficar-lo
en una botella a la manera de l’anunci
que envasa l’aire dels Pirineus.

Vol remullar les carícies
que fa quatre mesos s’assecaren
en l’estenedor de fora.

Vol deixar de pensar en un
 “preferiria no fer-ho” perquè
l’esgarra per dins no fer-ho.

D’una maleïda vegada, Bartleby!

Espigolar

Les glaneurs et la glaneuse, la pel·lícula d’Agnès Varda. Una excel·lent transposició al llenguatge cinematogràfic d’allò que en literatura significa el gènere de l’assaig.

Hi ha un tema central més o menys evident: l’activitat d’aquells que espigolen entre les restes que deixen els altres. Però hi ha també la digressió, la divagació cap a temes més o menys circumdants, o que sorgeixen per relacions més conjunturals o anecdòtiques. En l’assaig, en el bon assaig, això és un reflex de la manera com actua el pensament humà, el pensament en procés. En la pel·lícula de Varda, ho és del propi procés de filmació, de les coses que hi apareixen relacionades o per atzar, de la reflexió de l’autora sobre la pel·lícula que fa.

I ací trobem un altre punt de connexió: la presència —bàsica i essencial— d’un Jo discursiu, que exerceix de subjecte la major part del temps; però que, de vegades, també esdevé objecte —aquelles seqüències en què Varda es fa visible, enfoca la seua pell per a parlar del pas del temps, de la vellesa. És aquella combinació que llegim en Montaigne, natural i gairebé indestriable, entre el discurs sobre el bon govern d’una ciutat —per exemple— i el dels dolors que li provoquen les xacres físiques que pateix. I em sembla que és justament aquesta llibertat, l'aparent naturalitat, la que fa tan atractiu aquesta mena de discurs.

El tema em va impressionar la primera vegada que vaig veure la pel·lícula. Però, la realitat és que ara mateix és —potser— més actual encara. Una societat falsament opulenta, que llança quantitats ingents de coses útils, de deixalles aprofitables. I, sobretot, aquells que poden viure només del que els altres rebutgen. Als camps, als mercats, als supermercats, als contenidors de fem. Els que hi espigolen perquè no tenen un altre remei; però també aquells que sí que en tenen, i ho fan per ètica, o per principis. O, fins i tot, per malaltia.

De manera inevitable, hi apareix també el tema secundari del temps, de com tot es veu afectat pel pas del temps: els aliments es fan malbé, els materials s’oxiden o es corquen. Varda filma la seua pell, les petges del temps en la seua pell; els indicadors d’un ésser viu que està en l’última fase de l’existència.

Ben nostre, ben nostrat

L’horabaixa petita, i trista, i entranyable,

d’aquests carrers antics que m’agrada recórrer,

on jo voldria viure i escriure versos grisos,

absolutament grisos, mentre es crema l’espígol

damunt les quatre brases; una taula petita,

damunt d’ella una manta, parets empaperades,

un taulell un poc solt, i creure dolçament

que Campoamor fou un poeta formidable,

que El Ama és un poema com se n’escriuen pocs,

i llegir en veu alta certes rimes de Bécquer

i jaure, i no dormir, pensant només, pensant

que he d’escriure un poema en octaves reals

i no com els poetes del dia, que no solen

rimar perquè és difícil. Jo voldria, jo vull

creure que és necessari escriure tots els versos

ben aconsonantats i obeint certes lleis

i en un valencià ben nostre, ben nostrat,

com diuen, amb un índex enravenat de sobte,

homes que tenen títol de Mestre en Gai Saber,

i dir que no, que això de que el valencià

és català no és cert, que això és trair la Pàtria,

la terra on hom va nàixer i que no, home, que no,

i no clavar-me en bucs, i bé, i anar passant,

fer un any el llibret de versos d’una falla

i aconseguir com siga que el Rat Penat em done

almenys un plat de glòria, i passar-me la vida

aconseguint Violes i Englantines i accèsits.

Un món petit i tendre, positivament tendre,

el gat damunt els peus, el corcó en la cadira,

després el crucigrama, i demà si Déu vol.

Vicent Andrés Estellés, Coral romput