Ben nostre, ben nostrat

L’horabaixa petita, i trista, i entranyable,

d’aquests carrers antics que m’agrada recórrer,

on jo voldria viure i escriure versos grisos,

absolutament grisos, mentre es crema l’espígol

damunt les quatre brases; una taula petita,

damunt d’ella una manta, parets empaperades,

un taulell un poc solt, i creure dolçament

que Campoamor fou un poeta formidable,

que El Ama és un poema com se n’escriuen pocs,

i llegir en veu alta certes rimes de Bécquer

i jaure, i no dormir, pensant només, pensant

que he d’escriure un poema en octaves reals

i no com els poetes del dia, que no solen

rimar perquè és difícil. Jo voldria, jo vull

creure que és necessari escriure tots els versos

ben aconsonantats i obeint certes lleis

i en un valencià ben nostre, ben nostrat,

com diuen, amb un índex enravenat de sobte,

homes que tenen títol de Mestre en Gai Saber,

i dir que no, que això de que el valencià

és català no és cert, que això és trair la Pàtria,

la terra on hom va nàixer i que no, home, que no,

i no clavar-me en bucs, i bé, i anar passant,

fer un any el llibret de versos d’una falla

i aconseguir com siga que el Rat Penat em done

almenys un plat de glòria, i passar-me la vida

aconseguint Violes i Englantines i accèsits.

Un món petit i tendre, positivament tendre,

el gat damunt els peus, el corcó en la cadira,

després el crucigrama, i demà si Déu vol.

Vicent Andrés Estellés, Coral romput