L'adversari

La notícia d’ahir –d’avui també, si fem cas dels mitjans escrits– és el cas d’Enric Marco. Una mentida sostinguda durant trenta anys de vida pública. Ara, sembla, la qüestió s’ha centrat en una mena de debat obert sobre el nostre dret a indignar-nos o si aquesta actitud és o no comprensible. El fet, però, és que a tots ens ha cridat l’atenció el cas, i és que aquest tipus de personalitats –que els psiquiatres coneixen bé, i potser caldria no oblidar-ho abans de llançar-nos a l’arena d’un debat injust per improcedent– sempre resulten atractives. Potser perquè simplement representen la mostra extrema d’un tret que tots portem a dins.
Marco m'ha recordat un altre cas famós, acabat d’una manera molt més tràgica: el 9 de gener de 1993, Jean-Claude Roman va matar la seua dona, els dos fills menuts, el pares i el gos que aquests tenien. Després, va prendre una quantitat considerable de barbitúrics caducats i va calar foc a la casa familiar on vivien a Prévessin, una petita localitat francesa a prop de la frontera amb Suïssa. Però els bombers van aconseguir rescatar-lo encara amb vida, i després d’un temps en coma es va recuperar. En qüestió d’hores, els investigadors del cas descobriren estupefactes l’enorme farsa que Romand havia anat teixint al seu voltant: durant gairebé vint anys, havia aconseguit passar davant de tothom per un home d’èxit, doctor resident als millors hospitals de París, prestigiós investigador de l’OMS, amic de científics i polítics famosos, amb un nivell de vida envejable, marit exemplar i millor pare de família. En un moment, però, tot havia caigut com un gran castell de naips i l’impostor quedava al descobert.
El cas va ser recollit per l’escriptor francés Emmanuel Carrére en L’adversari, una novel·la –publicada en català per Anagrama-Empúries– del tot recomanable. La reconstrucció minuciosa d’una vida turmentada. Un camí cap enrere, fins al moment mateix de l’inici d’un procés pel qual una mentida va a poc a poc apoderant-se d’un home més aviat gris i poruc fins a ocupar-lo per complet i anul·lar la seua autèntica personalitat. La intenció és mostrar la separació existent entre la imatge que donem de nosaltres mateixos davant de la resta i allò que realment som; una separació de la qual Jean-Claude Romand no seria més que un cas extrem. També Enric Marco.

La llengua d'Edip

Un món dividit –intuïm més que no sabem a partir de la informació que en tenim– en dues parts: dins i fora. Occident i les zones del planeta que controla en una sort d’estructura neocolonial, d’una banda; i la resta del món, d’una altra. Tanmateix, s’hi mostra una contradicció flagrant: la zona opulenta com a víctima de la pròpia por, de les pròpies mesures de seguretat, de les pròpies innovacions tecnològiques; l’altra, amb mostres evidents de pobresa, però com un lloc lliure i en contacte directe amb la vida. És el món de Code 46, la interessant darrera pel·lícula de Michael Winterbottom, un relat amb tints de ciència ficció que explica una història d’amor impossible. De fet, més que no de ciència ficció a l’ús, es tracta d’una narració ben clàssica –en certa manera, una revisió del mite d’Edip– ambientada en un futur indeterminat, però que intuïm no massa allunyat del nostre temps.

Per tal de fixar aquest temps de l’acció, Winterbottom ha apostat per predir com seran algunes coses de la nostra vida en el futur; i, mentre podem donar per factibles totes les altres, hi ha un element que crida l’atenció justament per tot el contrari: el llenguatge. Podria haver optat per fer parlar els seus personatges en anglés, i ningú no se n’hauria estranyat, però ha triat una curiosa llengua que –potser– volia que entenguérem com una mena de koiné, però que no és més que anglés amb algun exotisme per tal d’acolorir el discurs. Anglés al cent per cent en quant a estructura, i pel que fa també al noranta-cinc per cent del lèxic; mentre que la resta és repartit de manera desigual –i per aquest ordre– entre el castellà, el francés i l’italià.
La predicció sempre és un exercici arriscat, però el llenguatge és de les coses més imprevisibles sobre la terra. Per què l’italià i no, per exemple, l’alemany –la llengua amb més parlants a Europa? Per què no una estructura lingüística més econòmica, més aproximada al llenguatge d’ordinadors, mòbils, etc.? I una pregunta que està molt de moda darrerament –quina importància tindrà en un futur pròxim el creixement econòmic de la Xina– i que ara podríem reformular per a l’ocasió: per què oblidem tan sovint que el xinés és la llengua amb més parlants del món?

Fugues subversives

El diumenge de matí la ciutat dorm o pren el sol, els seus habitants s'amaguen a les seues cases, sota un para-sol, fugen o simplement juguen a ajuntar-se tots al mateix lloc. Curiosament, aquest lloc diumenges de matí no sol ser un museu. No vull dir amb això que pense que no es visiten; per cert, crec que no es visiten sovint.

La Universitat de València recull una exposició col·lectiva d'art contemporani: fotografies, vídeos, escultures, suggeridores, incomprensibles, curioses, crítiques... com l'art en sí. L'exposició, Fugues Subversives: reflexions híbrides sobre les identitats, estava encapçalada pel següent text:

Les narracions nacionals globals o col·lectives, es fan especialment accessibles a través de la pròpia història familiar, simplement preguntant-nos per què ens casem i amb qui, per què vam perdre contacte amb determinats parents i amb altres no. Podem prendre com a punt de partida, per exemple, investigar sobre el lloc on vivim o on vam créixer. Qui hi va viure abans? Quins canvis s'hi han fet o hi han fet? Quan es va construir la teua casa? Què ens diuen els arxius municipals? Com encaixa tot això en la història local? S'ha revalorat o s'ha devaluat? Per què? Quan s'hi va traslladar la teua família? D'on venia i per què s'hi va mudar? Quina gent habitava el territori originàriament? La teua família recorda la seua història en aquella zona o en alguna altra? Els teus parents hi viuen prop? Què hi ha canviat des de la teua joventut? Per què? Quina relació té l'interior de la teua casa amb l'exterior? Com reflecteix l'estil i la decoració la formació cultural de la teua família i el seu lloc de procedència? Té garatge? Gespa? Jardí? La vegetació és local o importada? Hi ha prou aigua per a mantenir-la? Hi ha animals? I des d'un punt de vista més general. Estàs satisfet amb el present? Si no ho estàs, enyores el passat o sospires el futur? I així successivament.

LUCY R. LIPPARD

Successivament ...

Problema d'arqueologia

Ara que P s’ha decidit a muntar paradeta per tal d’abocar-hi les seues obsessions, les seues manies i quimeres; per tal d’exhibir-hi les seues fòbies i fílies, ara –pensa P– potser desapareixeran les llibretes de notes i els dietaris de paper.
O no, no és això ben bé el que deixarà de fer-se servir, tan útil encara per tal d’anotar in situ aquell efluvi que li ha sobtat en un lloc qualsevol, o aquella vergonya que no compartirà amb ningú. Potser –pensa P– el que sí que ens trobarem a partir d’ara seran les portes dels vàters públics més netes.

Un bloc és –i ara P sí que ho veu clar– la porta d’un vàter, del seu vàter: amb dret a l’emanació corporal i al posterior joc de rèplica i contrarèplica de qui hi entrarà i ho llegirà.

A V L

[La factura d'un diccionari]

La criatura naixerà morta.

O del risc de tenir uns progenitors tan i tan vells.

El vietnamita, el mongol i el català

De la segona novel·la de l’autor de Balzac i la petita modista xinesa, aquesta perla imprescindible:

Mentre escric aquestes paraules, ¿saps què em ve al cap i s’apodera de mi? La recança, no pas d’haver après aquest idioma [el francés], sinó de no saber-ne d’altres, més difícils, que encara entengui menys gent. El vietnamita, per exemple. Vaig començar a estudiar aquesta llengua, amb sis tons i una gramàtica plena de confusions i subtileses. Imagina, si t’enviés cartes en vietnamita, encara que el jutge Di estigués disposat a pagar molt bé un traductor, li seria del tot impossible de trobar-ne un, ni tan sols a la universitat de Sichuan. O algun altre idioma encara més cabalístic, el català. ¿Qui pot desxifrar una carta en català, en aquesta província de cent cinquanta milions d’habitants? ¿Saps què m’agradaria fer? Aprendre llengües conegudes pel seu esoterisme, el tibetà, el mongol, el llatí, el grec, l’hebreu, el sànscrit, els jeroglífics egipcis. Voldria penetrar en aquests santuaris tancats, agenollar-me amb tres bastonets d’encens encesos i resar per tu i per mi en aquestes llengües del sant entre els sants.

(Dai Sijie, El complex de Di, Edicions 62, Barcelona, 2005)

I no sé què m’ha impressionat més, si el tema cabalístic o allò últim de la llengua del sant entre els sants. En qualsevol cas, tota una lliçó del que de veritat significa el punt de vista.

Notes per a un Diccionari

[Literatura]
“El temps no sap que els homes el compten”. Deu saber, però, que també el conten?

***

[Noves tecnologies]
Una merda, vista amb l’ajuda d’una lupa, continua sent una merda. Una merda molt gran, això sí.

***

[Pel·lícula francesa]
El so de les primeres glopades de vi d’una ampolla acabada d’obrir.

On no passa mai res

A propòsit d'un text que publica avui al seu bloc Vicent Partal, m'assabente de l'existència de la web de Buzztracker. I tant el plantejament del text en qüestió com el de la pròpia web susciten immediatament unes quantes reflexions que els contradiuen.
En primer lloc, perquè no són les notícies les que passen, sinó els fets. Les notícies es cobreixen o no es cobreixen, s'expliquen o es silencien, es manipulen, fins i tot es fabriquen o es destrueixen. Però no passen.
Els fets sí que passen, però no necessàriament són notícia. Això depén de diferents factors que no sempre poden controlar-se ni globalitzar-se: que Buzztracker –o la CNN o la Fox o la BBC o...– destaquen un fet, el convertirà automàticament en notícia per a una quantitat de receptors molt elevada; tanmateix, en un poble de pocs milers d'habitants, que un fet esdevinga una notícia pot començar per un determinat toc de campanes que avise de la mort d'un veí, i continuarà amb la posterior transmissió boca-orella.
Només cal fer una ullada al mapa de Buzztracker per tal de comprovar que, d'acord amb la seua proposta, hi ha un percentatge elevadíssim, absolutament majoritari, del planeta on avui NO han passat notícies. I podríem aventurar, sense massa risc d'equivocar-nos, que, de rastrejar les actualitzacions futures d'aquest mapa, ens faríem la idea que en una part molt important del planeta no passa mai res.

És evident, doncs, que estem parlant, com gairebé sempre, d'una globalització molt parcial, etnocèntrica, pensada des de i per a Occident. Que estem parlant, com deia Ferlosio en un magnífic text que ja vam fer servir per tal d'inaugurar aquest bloc, de la prepotència de la comunicació, de la notícia que importa més que el fet en ell mateix. Però, a més, hauríem d’afegir aquest aspecte –definitiu– del punt de vista: de veritat avui no han passat notícies a Canadà, a Sudàfrica, a Austràlia, a Argentina? Què en deuen pensar els habitants d’aquests llocs que tinguen accés al mapa de Buzztracker?

Estranyesa

Divendres a la nit, vaig anar a un concert homenatge a Ovidi Montllor, on el col·lectiu de músics i cantants en valencià, en col·laboració amb Ca Revolta, ens recordaven el que Ovidi havia significat tant per a la música com per a la cultura catalana.

Estranyament no vaig veure a Ca Revolta ni a Francisco Camps, ni a Rita Barberà, ni a cap membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Estranyament dic, perquè tots els que actuaven allí eren del País Valencià i vaja, hem de defensar “lo nostre” no? Encara que molts ni tan sols s’atreveixen a dir amb un nom què és allò “nostre”.
Del que sí que ens avisaren els organitzadors és que si ens passàvem de l’hora de tancament del local possiblement la multa seria important, perquè a Ca Revolta hi ha revolta cada vegada que fan activitats a favor de la cultura.

*****

El diumenge al matí es celebrava a diverses localitats la Trobada d'Escoles en Valencià. Un acte multitudinari on pares, fills, professors i, com acostuma a dir-se, simpatitzants, es trobaven a l’Albereda en un ambient festiu on l'objectiu és la lluita per una escola en valencià. Curiosament, m’assabente que tampoc ací es veuen els nostres representants sinó que, a més a més, cap any el govern valencià ha donat ni un cèntim per a patrocinar aquest acte reivindicatiu del valencià. Curiós, però disminueix la meua estranyesa.

*****

Res m’estranya quan aquest matí llig al periòdic la següent notícia: El Consell utilizará las nuevas licencias para eliminar la señal de TV3 en la Comunidad.

*****

Per més que m’afanye per escoltar als nostres polítics lluitar per la nostra llengua trobe que no els escolte més que un idioma, el castellà. La veritat, això més que estranyar-me m'empipa.

Floricultural

Per cada rosa, centenars d’espines; tantes, que al final acaba esdevenint una autèntica gosadia posar-hi mà.
El 23 d’Abril no compre llibres. Ni llibres ni roses ni, sobretot, capolls. Què voleu, em fa mandra haver de remenar entre tanta espina:

Digueu-me, saberuts, és que sempre estarem augmentant l’embalum, i tan poc l’assortiment? Sempre farem nous llibres com els apotecaris fan noves mixtures, només canviant-les d’ampolla? Sempre estarem teixint i desteixint la mateixa corda? Sempre al mateix camí? Sempre al mateix pas? És el nostre destí per tota l’eternitat, tant els dies de festa com els de cada dia, anar ensenyant les relíquies de la cultura, com els monjos ensenyen les relíquies dels sants, sense fer ni un miracle, ni un de sol?
Laurence Sterne, Vida i opinions de Tristram Shandy

Ni un de sol. I ja, en aquestes altures de la pel·lícula, només un miracle ens podrà salvar de l’allau d’immundícia que ens fan empassar sota els pretextos més altruistes i intel·lectuals.