15 de juny 2005

Fraga

Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.
Augusto Monterroso

13 de juny 2005

Meme(z)

Ja fa alguns dies que ens va arribar, via Quim Roig, l'encàrrec de fer un "meme". Com que Ana ja ha fet el seu, em toca a mi de fer una llista que no em compromet a defensar més enllà de les properes vint-i-quatre hores:

Alguns àlbums de la meua col·lecció:

Lou Reed – Transformer
Led Zeppelin – Led Zeppelin II
Bach – Variacions Goldberg
Pavement – Slanted and enchanted
The stooges – Fun house
Tom Waits – Frank’s wild years
Maria del Mar Bonet – El·las
David Bowie – Ziggy Stardust
Ovidi Montllor – A Alcoi
P.J. Harvey – Rid of me
Schumann – Concerto pour violoncello et orquestre
Jimy Hendrix Experience – Are you experienced?

El darrer CD que he comprat:

Yo La Tengo – Prisoners of love

L’última cançó que he escoltat abans d’escriure açò:

The Jam – Standards

Algunes de les cançons que escolte molt perquè signifiquen alguna cosa per a mi:

Los Enemigos – "Resucitao"
Moreno + 2 – "Deusa do amor"
Miquel Gil – "Línia de flotació en els llavis"
Dulce Pontes – "Alma guerreira"
Josele Santiago – "Borrico"

El darrer llibre que he llegit:

Josep Iborra, Inflexions

I el que estic llegint ara:

Román Gubern, Patologías de la imagen

Alguns dels molts llibres que m’han marcat d’alguna manera:

Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles
Milan Kundera, La immortalitat
Jose Saramago, L’any de la mort de Ricardo Reis
Ana Istarú, La estación de fiebre
Anselm Turmeda, La disputa de l’ase
Rafael Sánchez Ferlosio, Vendrán más años malos y nos harán más ciegos
Joan Fuster, Nosaltres els valencians
Juan Goytisolo, En los reinos de Taifa
Giovanni Boccaccio, Decameró
Pere Calders, Cròniques de la veritat oculta

Quatre persones a qui passem aquest "meme":

Antoni, Pentesilea, Gonçal, i Jaqme.

11 de juny 2005

Avís a navegants

Deu ser perquè la feina d’acadèmics els deixa massa temps lliure. O perquè no acaben de trobar la manera de justificar el sou milionari que cobren a càrrec del pressupost. Ho ignorem. El ben cert és que cada vegada que donen senyals de vida no sabem què és millor: que continuen amb la seua hipocresia, però calladets, o que claven cullerada en llocs inexplicables i creant confusió on no n’hi ha. La darrera –que no l’última– en aquest article que signava divendres Jordi Colomina. I el signava –ho copie literalment– com a “Catedràtic de Filologia de la Universitat d’Alacant i membre de l’AVL”. Noteu el paral·lelisme: ser catedràtic d’una filologia sense nom i membre d’una acadèmia que és valenciana però de-no-se-sap quina llengua; segur que deu haver alguna explicació més enllà de la simple covardia.
El text, digne del millor surrealisme i amb unes quantes faltes d’ortografia, parteix d’una suposada resistència: emprar el topònim València amb accent obert. Una resistència que en cap moment no documenta, més enllà del panegíric del senyor Adlert –que deu semblar-li digne de tenir en compte. La qüestió filològica, però, és només l’excusa; i la prova, si calia, és que després del totxo –sobretot pensant en quin mitjà l’ha publicat– arriba el paràgraf definitiu:
Si l´Acadèmia Valenciana de la Llengua adoptara la grafia Valéncia, coherent amb la pronunciació unànime regnícola, lluny d´afavorir tendències segregacionistes, enfortiria l´autoestima dels nostres conciutadans envers la pròpia varietat i contribuiria a reforçar el seu prestigi com a institució representativa i garant de la sobirania lingüística dels valencians
La primera part és, clarament, allò que es diu un avís a navegants; la segona, molt més sucosa, tota una declaració d’intencions: primer hem creat l’entitat i, ara, provem de crear-ne la necessitat. Això sí: no podrem dir que no estem advertits.

10 de juny 2005

Malestars

Al MuVIM, visite l’exposició al voltant d’El descrèdit de la realitat, de Joan Fuster. A una paret, en gran, em crida l’atenció un text que no coneixia: el fragment d’una carta, datada a Sueca el 9 d’abril de 1955 i dirigida a Agustí Bartra, en què Fuster li expressa un cert malestar. En llegir-lo, no puc evitar de copiar-lo sencer allà mateix:
En part en té la culpa el fet d’haver-me ficat una mica massa a dins d’això que diuen vida literària del país. Jo era, abans, un bon senyor que vivia tranquil·lament al seu poble, que de tant en tant escrivia algun poema, i que llegia els llibres que li agradaven de llegir. Ara, a desgrat de no ésser cap vedette de les lletres nacionals, i per una pila de raons estranyíssimes, em veig obligat a sortir de casa, a escriure coses de compromís i a llegir –i comentar!– llibres que no m’interessen gaire. També això té els seus avantatges, és clar, però enyore bastant la calma i la disponibilitat d’abans.
I l’anote perquè, salvant totes les distàncies –enormes– em recorda inevitablement alguna cosa que jo hauria escrit algun temps enrere. Arribe a casa i localitze el text en qüestió. Efectivament, si la situació no és la mateixa, el malestar sí que es pot associar; i la sorpresa és que fa quatre anys que ho vaig escriure i, en el millor dels casos, no he fet més que començar a posar-hi remei. Quatre anys després, però.
Encara que no és exactament el mateix, el text de Fuster em connecta també amb un altre que he llegit més recentment, aquest aforisme –irònic, però amarg– de les Inflexions de Josep Iborra:
Com aquell que va estudiar brillantment la carrera de piano, però es dedicà, per guanyar-se la vida, a afinar-los.
Inflexions, haurem de dir ben aviat alguna cosa sobre aquest llibre extraordinari. Ara, però, hi ha un meme que s’hi espera.

08 de juny 2005

Narratologia

Al Discurs sobre la dignitat de l’home, Pico della Mirandola recorda com Moisés i Timeu donaven com a motiu de la creació de l’home la necessitat del creador que hi hagués algú que admiràs el món: "acabada l’obra, l’artífex desitjava que hi hagués algú que apreciàs la raó de tan gran obra, que n’estimàs la bellesa, que n’admiràs la grandesa".
El primer cas de megalomania, o de l’ego excessiu d’un artista, havia de ser, òbviament, el del demiürg totpoderós. També, el primer exemple de la construcció d’un lector model.

04 de juny 2005

Intel·lectuals i nespres

Suplement “Quadern” (el raconet setmanal d’El País per als exòtics que llegim en català) del 2 de juny. La columna habitual de Joan Francesc Mira, aquesta vegada sota el títol –simptomàtic– de “Nispros i llibres”. L’hagués pogut titular perfectament “Del sexe dels àngels”; i no ho diem nosaltres, que ho diu ell mateix en les darreres línies:
No és poca cosa o, almenys, és prou per no haver de parlar de l’estatut d’autonomia (ja l’he llegit sencer: tan fluix d’idees bàsiques com de gramàtica elemental) ni del referèndum a França: veure feliços els polítics valencians no sé de què és símptoma, veure com exulta LePen, sí que ho sé.
Amollar aquestes dues frases per tancar una columna que hem omplert a còpia de divagacions d’interés dubtós sobre les nespres. Fa gràcia. Sobretot per la manera de liquidar els temes, o per la facilitat amb què dos i dos –per a alguns que s’agraden d’anomenar-se intel·lectuals– fan sempre quatre.
Votar no en el referèndum europeu, per a aquests intel·lectuals nominals, és –sempre– símptoma inequívoc i unidireccional; ja ho va dir algú també poc abans que es votés a Espanya: si LePen feia campanya pel no és que havíem de votar sí. Gran argument. Tan gran com aquell altre que hi va focalitzar tota la campanya: votar no a una proposta concreta de Constitució Europea equival a votar no a Europa.
Com que som frívols, poc intel·lectuals i, sobretot, molt inconsistents, ens hem alegrat del no francés. I de l’holandés. O Europa està plena de lepenistes o és que els comptes... Però parlem de nespres, que és molt més fàcil. Al capdavall, és el que fem sempre, no?

03 de juny 2005

Cicle

Despertar-se sense

fer-ho, anar amb els ulls

oberts però sense veure, veure sense

mirar-te els ulls, ulls de son, son que em dorm.

Ja em dorm...


02 de juny 2005

Deep throat

El resum no està disponible. Fes clic en aquest enllaç per veure la publicació.

01 de juny 2005

Crònica negra

Quan era infant, P volia saber què hi havia a dins de les seues joguines, què tenien aquells ninots a la panxa. P hagués volgut obrir-los, però els materials de què estaven fets i els pares li ho impedien.
Fins que ho va aconseguir amb aquell cavall enorme de plàstic: des d’aquell dia, P no ha tornat a aprendre res de tan important.