Puresa

La paradoxa històrica, tantes vegades repetida, que converteix –a la llarga– els revolucionaris en conservadors –controladors, carcellers– d’un ordre que ells mateixos encarnen. Aquests dies hi pense sovint, a propòsit d’un centre d’ensenyament privat concret: de proposta arriscada i valenta d’innovació pedagògica, a vigies d’una sèrie de comportaments que s’han anat estrafent amb el temps per quedar reduïts a tics buits de contingut. Quan no a paranoiques fórmules de control i d’alliçonament ideològic dels treballadors.

Una acció d’aquest tipus –una acció revolucionària, vull dir– requereix, en certa forma, un salt al buit, la valentia de fer el pas sense saber on va a recolzar el peu. Per això, segurament, quan s’és conscient d’aquest buit, l’atac esdevé defensa; l’acció, reacció; i s’alcen els murs per tal de mantenir-ne la puresa, fins que el propi tancament ho acaba per podrir.

Bush, Nova Orleans i blocs

Via Divas & Contrabaixos, un bloc portugués que fa algunes setmanes que llegesc amb certa assiduïtat. Aquest, al seu torn, pren la fotografia d'un altre, en aquest cas canadenc, Fatrobot, que la publica acompanyada de la llegenda “photo courtesy TheEmperfect”.

Aprofite, evidentment, per fer una ullada en aquests dos blocs: Fatrobot és especialment freak i irreverent; però també molt útil si vols, per exemple, aprendre a ballar disco. Gràcies a la radioblog que hi té allotjada, mentre llig torne a escoltar, després de molt de temps, “Hanging On The Telephone” (Blondie), “Blue Hotel” (Chris Isaak), “The Mercy Seat” (Nick Cave) o “Surfin’ Bird” (The Trashmen). TheEmperfect, en canvi, es presenta amb aquestes paraules: I'm the bitch your dad warned you about. Ho tindrem en compte

Rodar i crear

Si he de trobar un llibre de la infància que haja recordat intensament en la vida adulta i al qual he tornat moltes vegades, sense dubte és Contes per telèfon, de Gianni Rodari. Ara en rellegesc uns altres sobre la forma de treballar, crear i portar a terme els exercicis de fantasia. M'ha inquietat la lectura de la següent definició del terme CREATIVITAT:

Creativitat és sinònim de pensament divergent, és a dir, capaç de trencar contínuament els esquemes de l'experiència. És creativa una ment que sempre treballa, sempre pregunta, i descobreix problemes on la resta troba respostes satisfactòries; està a gust en les situacions en què altres només intueixen perills; és capaç de judicis autònoms i independents (també respecte al pare, al professor i a la societat); rebutja les codificacions i remanipula objectes i conceptes sense deixar-se inhibir pel conformisme.

Me pregunte si conec cap creador...

... [continue pensant] ... [però de segur que el trobe] ...
... [pel que diu Pere més avall, tampoc ell pot ajudar-me] ...

Un tibio derrame de blanda emoción

En una de les anotacions de La lentitud del mar, Enric Sòria reprodueix unes paraules que hauria escrit Gabriel Ferrater amb motiu de la mort de Carles Riba.

Segons Ferrater, el públic rector de la literatura catalana “la quiere y la mima, pero a condición de que no sea muy auténticamente literatura, de que sea un tibio derrame de blanda emoción de grupo en formas vagas, y no expresión nítida de un modo de ser inventivo. Se soborna al escritor pidiéndole que sea mediocre”.

Gairebé cinquanta anys després de l’escrit de Ferrater, i dotze de l’anotació de Sòria, no sé si cal que ens preguntem si la cosa ha canviat gaire. La tebior i la mediocritat són ja qüestions programàtiques, i aquell que es mou no ix a la foto.

Fragments

Fa uns dies, la notícia de l’inici de les emissions de IB3 (la televisió pública balear), on llegíem, entre altres coses:

També hi ha una important franja de programació infantil, doblada en totes les modalitats de català de les Illes.

I ara aquesta altra al voltant de la commemoració de l’11 de Setembre, que diu:

Entre les activitats programades es destaca la lectura d'un poema de Vicent Andrés Estellés en cinc accents de diferents racons del país.

Per acabar-ho d’aclarir un poc més endavant:

Cinc persones de Girona, Manresa, Tortosa, Lleida i l'Aran llegiran el text d'Estellés, un fragment del Llibre de les Meravelles.

Després, encara tindran la temptació de buscar-hi culpables fora.

Käthe Kollwitz

Fixat a la memòria, l’estiu que ara comença d’acabar està vinculat inevitablement amb aquest nom.
A Berlín, hem tingut l’ocasió de veure –de viure– ben de prop l’obra de Käthe Kollwitz (1867-1945), pintora i escultora que va patir de primera mà les dues Grans Guerres del segle XX, on va perdre, respectivament, un fill i un nét. Les seues obres són dures, volgudament dures, directes a l’estómac. Amb la voluntat explícita d’influir en les consciències dels seus contemporanis en dos moments històrics en què devia ser ben difícil creure-hi. A partir d’un dibuix senzill, de línies molt simples, representa sobretot les classes obreres, les fa visibles, en mostra el sofriment. I la mort, molt present en els seus gravats, relacionada ben sovint amb la idea de la maternitat: un dels motius que hi recull amb certa recurrència mostra unides de manera brutal les figures d’una mare, del fill i de la mort.

Cronista dels desafavorits. Antibel·licista activa. I un rostre que transmet fermesa, voluntat, coratge; mostrat –potser com una manera de donar la cara– en nombrosos autoretrats.

Cefalea

Vigila les reverències: acabaran per fer-te malbé les banyes.

Donar fondària a la mirada

Té molta raó Jünger quan diu que la virtut d'un diari és que penja petits llums dins la fosca del passat; altrament, el passat es fa opac molt de pressa. [...] Anem perdent les claus de nosaltres mateixos. A fi de comptes, ens movem en el buit, no hi ha cap altra manera.
Un diari no ho aboleix, això. Però, com a vestigi, té qualitats més poderoses, més il·luminadores, que qualsevol altre document -potser amb excepció d'algunes cartes i certs plans de treball- que ens puguem llegar a nosaltres mateixos. Un diari és un repertori de mapes per a resseguir els camins que hem oblidat perquè ens han fet mentre els féiem.
Cadascú és el millor historiador del seu diari. El coneixement que n'extraiem reactiva la pròpia tradició, la fa tornar matèria viva i útil. La virtut de la llum és donar fondària a la mirada.

Enric Sòria, La lentitud del mar

Pleonasme

Bon any

La tradició cristiana que ha marcat el nostre calendari ha fet que el Cap d’Any es celebre l’últim dia de desembre i no l’últim dia del mes d’agost, que és el que sembla que dicta el calendari laboral.

Canviem doncs els lluminosos de Bon Nadal juntament amb els de Rebaixes i posem el de Tornada al Col·le (millor dit Vuelta al Cole) al costat dels de Descomptes en llibres de text, que van des del 5% aparentment permés per la llei, fins al 25% dels grans magatzems.

Canviem el sarau de gent en busca de regals, pel de gent a la recerca dels diferents estris de papereria, roba esportiva i calçat nou per als xiquets.

Diem adéu al nostre color daurat de l’estiu i celebrem la tornada del color a la pell, si no ens el fa canviar veure algunes velles cares agres en el treball o comprovar la buidor de la nostra butxaca.

Jo, per si de cas, vaig a brindar pel proper any i vaig a dir adéu a aquest que, encara que diferesca del calendari, és realment ací on comença.