10 d’octubre 2005

Postal amb mar

Cap de setmana a Dénia. Necessitat de desconnectar durant uns dies, però les celebracions del 9 d’Octubre ajuden bastant a decidir que siga justament aquest cap de setmana i no un altre. Lluny, doncs, del soroll –el real i, sobretot, el metafòric– i de la hipocresia del valencianisme de calendari; i consagrats, bàsicament, a llegir, a caminar, a badar.
Dénia: com deu dir algun eslògan publicitari, entre la mar i la muntanya. En la zona de les Rotes, un dels racons més bells i –desacostumadament– més ben conservats del País Valencià, ens trobem amb dos imparables –paraula que el corrector no em vol passar per bona. En concret, dos imparables valencians que passegen a un ritme que, a simple vista, no sembla gaire diferent del de la resta de la gent. Després, trobada també amb el veí de sota de casa: haver fet un centenar i escaig de quilòmetres per acabar veient-nos resulta més increïble si pensem en les poques ocasions que aquesta situació es produeix a ciutat.
Dinem a El Poblet, el restaurant de Quique Dacosta. Dues taules més enllà Arzak, que es fa acompanyar per un crític gastronòmic que escriu regularment a la premsa valenciana, monopolitza l’atenció dels encarregats del menjador, fins que és el propi Dacosta qui ha d’eixir a saludar-lo: Yo sólo te voy a decir una cosa..., diu Arzak en un to de veu més alt del que seria convenient.

09 d’octubre 2005

Aprendre a escriure

Fa uns dies vaig assistir a una conferència d’Anna Camps sobre la didàctica de l’escriptura en xiquets i adolescents. Em va sobtar una reflexió que ens va fer: sembla que quan som petits podem reflectir perfectament i al peu de la lletra l’organització del contes tradicionals. No només l’estructura, sinó que sabem fins i tot els ingredients narratius necessaris que ha de contenir la història. El problema ve quan hem superat l’etapa dels contes, quan sabem que aquella estructura i aquell contingut no tenen a veure amb la nostra realitat.

En definitiva, és quan intentem començar a escriure el món quan no ixen les paraules i no estem organitzats, ni en forma ni en contingut. Potser aquest siga el motiu de la resistència a escriure, potser també que a alguns aquesta dificultat els faça abandonar l’escriptura, encara que uns altres continuaran intentant-ho i segurament hi haurà els qui seguiran vivint i escrivint del conte.

06 d’octubre 2005

Balança

I en el fons no sé què em produeix més plaer:
fer allò que em ve de gust o comprovar fins a quin punt això us enerva.

04 d’octubre 2005

Banc de proves

Un interessant article d'Antonio Montiel –del col·lectiu Terra Crítica– publicat aquest passat diumenge en Levante-EMV. Una revisió històrica que recorda dades clau de l’aprovació de l’anterior estatut del País Valencià i les compara amb les que s’han produït en l’actualitat. Camins paral·lels per tal d’aconseguir objectius similars. Estatuto triste...

03 d’octubre 2005

Feblesa de caràcter

Telefonen d’una editorial, per tal de consultar-me si podria llegir un original i fer-los-en una valoració. I conteste que sí.
Conteste que sí i ja em prepare mentalment per a la dura prova –no recorde cap excepció, encara que en deu haver, supose. Quantes vegades m’hauré intentat convéncer que aquesta o aquella altra seria l’última vegada que ho acceptava? I, encara que aquests darrers temps n’he baixat la freqüència de manera considerable, per què hi torne, un cop i un altre, sense remei?
Tampoc no busque una resposta especialment profunda: deu ser simple feblesa de caràcter.

02 d’octubre 2005

Els tresors ocults als llibres

Da Vinci
O les conseqüències de les campanyes de foment de la lectura. O una manera de fer més emocionant el treball dels llibreters. O de com les manies no les curen els metges.

[La postal, del bloc PostSecret]

01 d’octubre 2005

Estatut i fal·làcia democràtica

Hi ha una diferència més que òbvia entre tornarà a ser rica i plena i ofrenar noves glòries a Espanya. Òbvia; però, al remat, no és la més preocupant: avui, quan alguns miren amb enveja cap a dalt, encara ens toca parlar de coses tan i tan bàsiques, que qualsevol al·lusió a les altres només pot venir d’algú amb una concepció ben particular de la realitat.
Perquè la diferència, la gran diferència, està en la democràcia: una paraula tan pervertida que gosen de posar-se-la a la boca amb assiduïtat els seus principals dinamiters. A Catalunya, el Parlament està format per cinc forces polítiques. Al País Valencià, per tres. A Catalunya, l’Estatut s’aprova després de dinou mesos de negociació en què han participat tots cinc grups. Al País Valencià, l’estafa l’han orquestrat en uns pocs dies entre dos partits polítics. A Catalunya, s’ha arribat a un acord que han assumit quatre dels cinc partits representats al Parlament. Al País Valencià, són dos a jugar a Juan Palomo. A Catalunya, quan el projecte d’Estatut retorne de l’obligat viatge a Madrid, serà sotmés a l’opinió dels catalans en referèndum. Al País Valencià, no tenim notícia de res de similar.
Per si la broma no era suficientment macabra, el nou –és un dir– Estatut valencià continuarà blindant el bipartidisme gràcies al llistó del 5% que s’aplica, a més, no per circumscripcions, sinó a tot el territori. Democràcia, en diuen.

Des d’ahir, Joan Ignasi Pla i Francisco Camps són –encara– molt més mediocres, molt més miserables.

30 de setembre 2005

Erudició

...es va concedir als pensadors un ou de porcellana amb l'etiqueta erudició, i se'ls va anar tornant, a poc a poc, ineptes per a la vida activa o per a qualsevol contacte amb la vida en general. La literatura va ser tolerada com a matèria d'estudi. I el seu estudi va ser concebut de tal manera que allunyara l'esperit de l'estudiant de la literatura i el dirigira al no-res.

Ezra Pound


29 de setembre 2005

Autors

En el cinema, l’acoloriment per ordinador de pel·lícules clàssiques en blanc i negre o el canvi de format que desfigura la imatge fins a encabir-la en la pantalla de televisió.
En la literatura, ¿l’equivalent deu ser l’adaptació a normes ortogràfiques actuals de textos medievals? ¿La utilització, moltes vegades arbitrària, de signes de puntuació en textos que no en tenien? ¿La inclusió del nom de l’autor o autors en obres que van circular originàriament sense signar de cap manera? ¿Les edicions abreujades i amb reducció del vocabulari a l’espectre limitat d’ús més comú? Ah no!, que això es fa per tal de fomentar la lectura...

28 de setembre 2005

Culpa

Només per acaronar l'àmbit de la culpa.
Ets l'autor de la
Divina Comèdia i,
al mateix temps, d'Auschwitz.

Josep Ballester, L'odi