07 de gener 2006

Aterratge

Desfem maletes, mentre escoltem un disc que hem comprat a la Baixa. Massa sobtada, aquesta tornada a la realitat: un avió, la velocitat dels avions, té alguna cosa de perversa, alguna cosa de brutal.

01 de gener 2006

Compte enrere (i III)

Desejo,
Voltar,
Voltar a ti,
Desejo-te encontrar;

Des que es va materialitzar la possibilitat de tornar-hi una vegada més, els dies han estat descomptant lentament el desig de tornar a viure uns carrers que ja em conec de memòria; de retornar a l’altra ciutat, tota una península en línia recta. Lisboa d’or on el temps no camina [...] / A la ciutat on vas aprendre a dir tristesa / hi havia desig capturat com un ocell dins un sac, / un ocell que de tant en tant / es desperta i fa batre les ales. L’ocell, doncs, s’ha despertat, i demà marxe cap a Lisboa: Ó macio Tejo ancestral e mudo. / Pequena verdade onde o céu se reflecte! / Ó mágoa revisitada, Lisboa de outrora de hoje!

Vielas de Alfama
Ruas de Lisboa antiga
Não há fado que não diga
Coisas do vosso passado
Vielas de Alfama
Beijadas pelo luar
Quem me dera lá morar
P’ra viver junto do fado
(Els préstecs són, respectivament, de Madredeus, de Begonya Mezquita, d’Álvaro de Campos i de Mariza).

30 de desembre 2005

Necrologia

Pixar damunt de determinats cadàvers no només no és condemnable, sinó que caldria fer-ne prescripció: recomanar-ho vivament per qüestió de salut social. El veritable problema, però, és que hi ha tants que prefereixen de fer-hi l’amor...

28 de desembre 2005

Telons (II)

En aquests dies més desvagats, més ociosos, li ha tocat el torn –entre altres– a El teló, de Milan Kundera. Un assaig sobre la novel·la i les característiques que la fan –segons l’autor txec– un gènere a banda, específic, dins del món de la literatura.
S’hi refereix Kundera a allò que ell anomena la moral de l’essencial, que hauria d’oposar-se a la tendència cada vegada més estesa de publicar, d’un autor mínimament important, fins i tot les notes manuscrites de la llista de la compra –els estudiosos, especialment aquells que poblen els departaments universitaris, necessiten matèria per continuar justificant determinades coses.
Enmig d’aquesta reflexió, però, trobe formulada de manera contundent una idea que no només compartesc, sinó que mantinc quasi obsessivament:
Perquè l’obra no és pas tot el que un novel·lista ha escrit: cartes, quaderns, diaris, articles. L’obra és el resultat d’un llarg treball sobre un projecte estètic.
Encara aniré més lluny: l’obra és el que el novel·lista aprovarà a l’hora del balanç. Perquè la vida és curta, la lectura és llarga i la literatura s’està suïcidant a causa d’una proliferació insensata. ¡Començant per ell mateix, cada novel·lista hauria d’eliminar tot el que és secundari, preconitzar per a ell i per als altres la
moral de l’essencial!
Ars longa vita brevis, una vegada més; i la literatura que s’està suïcidant –unes més que no altres– per una proliferació insensata. Una allau en què col·laboren de grat autors, editors i estudiosos de bisturí i calaixos classificadors:
Però no hi ha només els autors, els centenars, els milers d’autors, hi ha els investigadors, els exèrcits d’investigadors que, guiats per una moral oposada, acumulen tot el que poden trobar per abraçar la Totalitat, objectiu suprem. La Totalitat, o sigui també una muntanya d’esborranys, de paràgrafs ratllats, de capítols rebutjats per l’autor però publicats pels investigadors en edicions anomenades “crítiques”, sota el nom pèrfid de “variants”, que vol dir, si és que les paraules tenen encara un sentit, que tot el que l’autor va escriure val igual, està igualment aprovat per ell.
La moral de l’essencial ha cedit el lloc a la
moral de l’arxiu. (L’ideal de l’arxiu: la dolça igualtat que regna en una immensa fosa comuna.)
I, si volem fugir d’aquesta fosa comuna, haurem d’abandonar –ja mateix– aquella idea gens innocent d’una literatura democràtica. Exigència, doncs. Meritocràcia.

27 de desembre 2005

Telons (I)

Ars longa vita brevis: una de les proves més directes que tinc de la coneguda sentència clàssica deu ser la quantitat de llibres arribats per diferents mitjans que acumule al llarg de l’any, amb la certesa que una part important –sobretot els que vénen sense haver estat demanats– difícilment podré ni tan sols fullejar-los. I això no sempre em reca: la majoria són llibres que podem situar en aquella raça que Calvino va anomenar els Llibres Ja Llegits Sense Ni Tan Sols Necessitat d’Obrir-los En Tant Que Pertanyents A La Categoria Del Ja Llegit Abans I Tot D’Haver Estat Escrit.

No em passa el mateix, però, amb una altra categoria: la dels Llibres Que He Adquirit Per Voluntat Pròpia, Aquells Que Vull Llegir Pel Motiu Que Siga, Però Que Hauran d’Esperar Un Moment Més Propici. Uns llibres que no puc treure’m del cap fins que no he llegit, que no puc deixar de mirar amb una certa mala consciència cada vegada que passe a prop del lloc on esperen –expectants– el seu torn. Un torn que tradicionalment arriba, entre altres moments de l’any, en aquests dies més desvagats, més ociosos.

26 de desembre 2005

Tu i jo

imatge
Continuem parlant de la solitud, de la dificultat de relacionar-nos amb els altres, de la incomunicació –paradoxalment, en l’era de les comunicacions–, de la distància que separa els somnis de les realitats, de la necessitat de sentir-nos estimats. I continuem fent-ho perquè és un tema molt present en les vides de tots i cadascun de nosaltres; de manera més o menys conscient, però present. Continuem parlant-ne i continuem fent art a partir d’aquest material. De fet, això és –també– l’art: construir sobre les runes, crear bellesa de les mancances, de les carències.
Me and you and everyone we know parla de totes aquestes coses, i ho fa amb una aparent facilitat; a partir d’una estètica tan naïf que fins i tot pot arribar a irritar per moments. I, tanmateix, sense grans escarafalls tècnics, sense cap cosa especialment innovadora en una estructura narrativa que es basa en el sempre rendible joc de vides creuades, Miranda July –que n’és la directora, guionista i actriu principal– aconsegueix de transmetre la immensa malenconia d’uns personatges que estan sols, i busquen afecte d’una manera sovint estèril. Personatges quotidians, de diferents generacions i condicions socials, atrapats tots en una mateixa necessitat, i que criden desesperadament per l’atenció dels altres. El problema –l’encert de July– és que ens sentim tan i tan retratats...

25 de desembre 2005

Inèrcies

No sé qui deia que un no pot fer sempre el que vol –de fet, no ho pot fer gairebé mai– però, si més no, sí que pot optar per no fer allò que no vol. Probablement, en moltes ocasions, aquesta és l’única victòria que ens està permesa; i aquests dies en són un bon exemple.
Repassant anotacions antigues, trobe aquesta de Ferlosio que vaig copiar un vint-i-cinc de desembre de fa quatre anys:
Cuando la acción se ha vuelto inercia y rutina, ya sólo la omisión es resistencia, deliberación y libertad.
I en això estem.

22 de desembre 2005

Despertar

Imatge

El més conegut potser sí; però el teu cas, amic Gregor, no és únic. Al capdavall, esdevenir una bestiola fastigosa mai no ha tingut cap mèrit.

19 de desembre 2005

El puny

Las verdades de perogrullo, que a la mano cerrada llamaba puño
En una curiosa entrevista en InfoTv, Manel Pérez Saldaña diu –a propòsit d’allò que anomenen la Gramàtica Valenciana– “que no aporta res de nou”.

17 de desembre 2005

Compte enrere (II)

imatge
El tret més característic dels portuguesos és la saudade tant com el dels valencians és el meninfotisme i el pensat-i-fet: si vols que algú no faça soroll, fes-li creure que el silenci és part consubstancial de la seua personalitat.