Un model

El balanç cada any és esfereïdor; i, tanmateix, cada any supera l’anterior:

8.140 tones de residus.
1.058 papereres cremades, arrancades o trencades.
182 contenidors amb desperfectes.
237.240 euros de despesa en la neteja i la reposició de mobiliari urbà i de parcs i jardins.

Això, segons la versió oficial de l’Ajuntament de València que publica avui El País, i que no contempla la perpètua contaminació acústica i lumínica, el caos circulatori, la impunitat dels terroristes del petard... ni els diners que –cada any– ens hem de gastar obligatòriament aquells que simplement volem evitar de formar part d’aquest món. Visca València.

Set-cents seixanta motius

Aquest matí, un company –un gat vell del comunisme més ortodox– m’ha recomanat de llegir un article de la premsa que parlava d’una pretesa reconciliació entre l’esquerra i les falles. A propòsit de l’article, el company en qüestió ha recuperat aquella antiga tesi –que ell subscriu– que diu que l’esquerra i la intel·lectualitat valenciana van dimitir de tot allò que representava aquesta festa i deixaren en safata a la dreta un dels pocs àmbits de la societat valenciana que sí que estan vertebrats, i molt ben vertebrats –no debades, les falles han servit durant dècades de corretja de transmissió d’una ideologia molt determinada.

Ell ha assenyalat com a culpables a una hipotètica gauche divine, i la qüestió és que jo no només dubte que existesca res a València que puga portar per nom el sintagma que resulta d’unir aquest dos mots: dubte, fins i tot, que hi existesca res que puga ser anomenat amb cap dels dos per separat. En definitiva, però, en aquest tema, com en tants d’altres que afecten els valencians, som encara a les beceroles: la suposada reconciliació, en cas de ser certa, no deixa de ser una prova més de com d’inofensives i de domesticades que són les falles actuals en el contingut; mentre que, en la forma, no deixen de créixer en impunitat i en la generació de caos gratuït. En qualsevol cas, es tracta d’una qüestió de prioritats; i jo tinc set-cents seixanta motius per no quedar-me a posar en pràctica cap teoria. Bé, en realitat, set-cents seixanta-un.

Tret

Haver escrit alguna cosa que et deixa com un fusell disparat, encara sacsejat i fumejant, buidat enterament de tu, on no sols has descarregat tot allò que saps de tu mateix, sinó allò que sospites i suposes, i els sobresalts, els fantasmes, l’inconscient, haver-ho fet amb prolongada fatiga i tensió, amb cautela de dies i tremolors i sobtats descobriments i fracassos i entumir-se de tota la vida sobre aquest punt –advertir que tot açò és igual que res si un senyal humà, una paraula, una presència no l’acull, el caldeja– i morir de fred –parlar al desert– estar sol nit i dia com un mort.

Cesare Pavese

Há Uma Música do Povo

Anit, escapada inesperada a Castelló per veure el concert que hi feia Mariza. Inesperada perquè ens en havíem assabentat ahir mateix per la premsa, però encara vam ser a temps de comprar-hi entrades.

Alta, espigada, abillada amb un vestit llarg de diva portuguesa –però no de color negre– la cantant va demostrar que es troba en aquell punt dolç que naix d’haver assimilat tota una tradició i haver-ne fet la seua pròpia i personal lectura. Ho va dir ella mateixa en presentar una cançó, però és un fet evident si s’escolten els tres discos que ha publicat fins el moment: cadascun millor que l’anterior, més lliure, més lluny de les exigències dels puristes. Li agrada insistir en el caràcter mestís de la seua música, i fer-ne paral·lelisme amb el seu propi origen: meitat de Moçambic, meitat de la Mouraria de Lisboa. Li agrada esmentar a la seua àvia negra, però també explicitar el mestratge de clàssics com Carlos do Carmo o Amália Rodrigues.

Mariza és, efectivament, aquestes dues cares; però sobretot n’és una de nova, que ha fet oblidar a alguns dels seus paisans la inevitable associació entre el fado i els tòpics més rebregats de Portugal; entre el fado i el salazarisme, fins i tot. I, en directe, és una artista que creix enormement. La sensació: la de tenir un nus a la gola durant gairebé dues hores.

L'amic

Quan va morir Etienne de La Boétie, el seu amic Michel de Montaigne va rebre la seua biblioteca. La vida és ondulant, i potser sense la mort prematura de La Boétie, sense aquella martellada que va representar per a Montaigne la desaparició inesperada del company d’estudis, potser dic, mai no hauríem tingut els Assaigs. Perquè, com explica Jean Starobinski en el seu suggeridor Montaigne en mouvement, aquella herència i aquell colpidor descobriment de la mort foren l’inici del retir de l’humanista, el principi de les seues reclusions en la famosa torre del castell. Montaigne construiria els Assaigs no sols des de la premissa del Que sais-je?, no sols des del postulat del Je suis moi-même la matière de mon livre, sinó també com a homenatge a l’amic exemplar (“l’ami le plus doux, le plus cher et le plus intime”). Igual que Lucreci va escriure el seu poema cosmogònic sobre la natura en tribut a l’amic perdut, Montaigne va centrar la seua mirada de magistrat sobre l’home, l’única cosa que coneixia bastant bé. [...]

Martí Domínguez (d’un article publicat ahir a El País)

Apunt (3)

El temps escrit. L’experiència literaturitzada. El producte de la quotidianitat filtrada. Nulla dies sine linea? No: treball –subtil– de formigues.

Indici

Se’n va parlar fa uns anys, i molt: aquella tendència de la literatura catalana cap a la novel·la històrica. No era, però, un fet exclusiu ni de la novel·lística ni –gosaria de dir– de la literatura; i respondria, més aviat, a una situació sociològica més àmplia: real o suposada, implícita o explícita, comprovable a partir d’elements objectius o únicament el fruit d’una suggestió col·lectiva. General i generalitzada, en qualsevol cas.

De la mateixa manera, doncs, –i sense la perspectiva imprescindible– m’és impossible no llegir en clau de símptoma una part important de les novel·les més actuals d’autors valencians –la més recent de les quals, publicada a penes fa tres mesos a partir d’un prestigiós premi, és la meua lectura d’aquests dies. Encara que amb diferències qualitatives considerables –abismals, en algun cas– és evident, tanmateix, la presència d’unes constants d’una recurrència ja excessiva. Neocostumisme? No ho sé; si més no, pressa de fixar un decorat que amenaça d’ensorrar-se.

Indecisions

Hi ha persones que no saben prendre cap resolució sense haver consultat abans amb el coixí. Està molt bé; però pot haver-hi casos en què es corre el risc de ser fet presoner, amb la roba de llit i tot.

Georg-Cristoph Lichtenberg, Aforismes.

Redundància

Ha mort i li han dedicat un minut de silenci. Després de dedicar-li’n tota una vida, ja no els en quedava més.

Sus señorías (se) aburren

1 marzo	12:13	Telefónica SA, España
1 marzo	13:09	Telefónica SA, España
1 marzo	13:50	Congreso de los Diputados, Madrid, España
1 marzo	13:51	Telefónica SA, España
1 marzo	13:52	Telefónica SA, España
1 marzo	13:54	Telefónica SA, España
1 marzo	14:00	Telefónica SA, España
1 marzo	14:09	Telefónica SA, España
1 marzo	14:19	Telefónica SA, España
1 marzo	15:18	ONO, España

(Procedència: Webstats4u.com)