Anit, escapada inesperada a Castelló per veure el concert que hi feia Mariza. Inesperada perquè ens en havíem assabentat ahir mateix per la premsa, però encara vam ser a temps de comprar-hi entrades.
Alta, espigada, abillada amb un vestit llarg de diva portuguesa –però no de color negre– la cantant va demostrar que es troba en aquell punt dolç que naix d’haver assimilat tota una tradició i haver-ne fet la seua pròpia i personal lectura. Ho va dir ella mateixa en presentar una cançó, però és un fet evident si s’escolten els tres discos que ha publicat fins el moment: cadascun millor que l’anterior, més lliure, més lluny de les exigències dels puristes. Li agrada insistir en el caràcter mestís de la seua música, i fer-ne paral·lelisme amb el seu propi origen: meitat de Moçambic, meitat de la Mouraria de Lisboa. Li agrada esmentar a la seua àvia negra, però també explicitar el mestratge de clàssics com Carlos do Carmo o Amália Rodrigues.
Mariza és, efectivament, aquestes dues cares; però sobretot n’és una de nova, que ha fet oblidar a alguns dels seus paisans la inevitable associació entre el fado i els tòpics més rebregats de Portugal; entre el fado i el salazarisme, fins i tot. I, en directe, és una artista que creix enormement. La sensació: la de tenir un nus a la gola durant gairebé dues hores.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada