Notes per a un Diccionari

[Literatura]
“El temps no sap que els homes el compten”. Deu saber, però, que també el conten?

***

[Noves tecnologies]
Una merda, vista amb l’ajuda d’una lupa, continua sent una merda. Una merda molt gran, això sí.

***

[Pel·lícula francesa]
El so de les primeres glopades de vi d’una ampolla acabada d’obrir.

On no passa mai res

A propòsit d'un text que publica avui al seu bloc Vicent Partal, m'assabente de l'existència de la web de Buzztracker. I tant el plantejament del text en qüestió com el de la pròpia web susciten immediatament unes quantes reflexions que els contradiuen.
En primer lloc, perquè no són les notícies les que passen, sinó els fets. Les notícies es cobreixen o no es cobreixen, s'expliquen o es silencien, es manipulen, fins i tot es fabriquen o es destrueixen. Però no passen.
Els fets sí que passen, però no necessàriament són notícia. Això depén de diferents factors que no sempre poden controlar-se ni globalitzar-se: que Buzztracker –o la CNN o la Fox o la BBC o...– destaquen un fet, el convertirà automàticament en notícia per a una quantitat de receptors molt elevada; tanmateix, en un poble de pocs milers d'habitants, que un fet esdevinga una notícia pot començar per un determinat toc de campanes que avise de la mort d'un veí, i continuarà amb la posterior transmissió boca-orella.
Només cal fer una ullada al mapa de Buzztracker per tal de comprovar que, d'acord amb la seua proposta, hi ha un percentatge elevadíssim, absolutament majoritari, del planeta on avui NO han passat notícies. I podríem aventurar, sense massa risc d'equivocar-nos, que, de rastrejar les actualitzacions futures d'aquest mapa, ens faríem la idea que en una part molt important del planeta no passa mai res.

És evident, doncs, que estem parlant, com gairebé sempre, d'una globalització molt parcial, etnocèntrica, pensada des de i per a Occident. Que estem parlant, com deia Ferlosio en un magnífic text que ja vam fer servir per tal d'inaugurar aquest bloc, de la prepotència de la comunicació, de la notícia que importa més que el fet en ell mateix. Però, a més, hauríem d’afegir aquest aspecte –definitiu– del punt de vista: de veritat avui no han passat notícies a Canadà, a Sudàfrica, a Austràlia, a Argentina? Què en deuen pensar els habitants d’aquests llocs que tinguen accés al mapa de Buzztracker?

Estranyesa

Divendres a la nit, vaig anar a un concert homenatge a Ovidi Montllor, on el col·lectiu de músics i cantants en valencià, en col·laboració amb Ca Revolta, ens recordaven el que Ovidi havia significat tant per a la música com per a la cultura catalana.

Estranyament no vaig veure a Ca Revolta ni a Francisco Camps, ni a Rita Barberà, ni a cap membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Estranyament dic, perquè tots els que actuaven allí eren del País Valencià i vaja, hem de defensar “lo nostre” no? Encara que molts ni tan sols s’atreveixen a dir amb un nom què és allò “nostre”.
Del que sí que ens avisaren els organitzadors és que si ens passàvem de l’hora de tancament del local possiblement la multa seria important, perquè a Ca Revolta hi ha revolta cada vegada que fan activitats a favor de la cultura.

*****

El diumenge al matí es celebrava a diverses localitats la Trobada d'Escoles en Valencià. Un acte multitudinari on pares, fills, professors i, com acostuma a dir-se, simpatitzants, es trobaven a l’Albereda en un ambient festiu on l'objectiu és la lluita per una escola en valencià. Curiosament, m’assabente que tampoc ací es veuen els nostres representants sinó que, a més a més, cap any el govern valencià ha donat ni un cèntim per a patrocinar aquest acte reivindicatiu del valencià. Curiós, però disminueix la meua estranyesa.

*****

Res m’estranya quan aquest matí llig al periòdic la següent notícia: El Consell utilizará las nuevas licencias para eliminar la señal de TV3 en la Comunidad.

*****

Per més que m’afanye per escoltar als nostres polítics lluitar per la nostra llengua trobe que no els escolte més que un idioma, el castellà. La veritat, això més que estranyar-me m'empipa.

Floricultural

Per cada rosa, centenars d’espines; tantes, que al final acaba esdevenint una autèntica gosadia posar-hi mà.
El 23 d’Abril no compre llibres. Ni llibres ni roses ni, sobretot, capolls. Què voleu, em fa mandra haver de remenar entre tanta espina:

Digueu-me, saberuts, és que sempre estarem augmentant l’embalum, i tan poc l’assortiment? Sempre farem nous llibres com els apotecaris fan noves mixtures, només canviant-les d’ampolla? Sempre estarem teixint i desteixint la mateixa corda? Sempre al mateix camí? Sempre al mateix pas? És el nostre destí per tota l’eternitat, tant els dies de festa com els de cada dia, anar ensenyant les relíquies de la cultura, com els monjos ensenyen les relíquies dels sants, sense fer ni un miracle, ni un de sol?
Laurence Sterne, Vida i opinions de Tristram Shandy

Ni un de sol. I ja, en aquestes altures de la pel·lícula, només un miracle ens podrà salvar de l’allau d’immundícia que ens fan empassar sota els pretextos més altruistes i intel·lectuals.

Divisa

Canviar el judici per la crítica, substituir el parti pris per la independència, deixar la tibiesa, abandonar la delegació, assumir el risc de dir que no, practicar el refús. I, sobretot, fugir de les conseqüències d’un estat d’emergència permanent, de la justificació en la necessitat.

Manifest per l'alliberament de la cultura

Per una cultura lliure:

La generació neuròtica

La impunitat és la pitjor forma de la immunitat. Actuar sabent-se –o creient-se– immune acaba en massa ocasions per significar que s’actua de manera impune. La llista de noms podria ser interminable, des de declarats dictadors i sanguinaris botxins fins a hipotètics garants de la justícia i de la democràcia. Però això és especialment perillós quan és tot un estat que es creu immune, que sent que res ni ningú no pot fer-li mal, que s’atorga el paper de sheriff del món sencer sense més llei que la seua pròpia. Perquè, quan algú els fa veure que avui ningú no és immune, i especialment si ho fa d’una manera brutal i dolorosa, tot el castell de naips cau ràpidament deixant al descobert la fragilitat del sistema de seguretats amb què s’enganyaven. I aleshores, potser, apareix la neurosi, la desconfiança malaltissa, la vigilància obsessiva, la intranquil·litat paranoica; i, en compte d’optar per la reflexió, es triarà la fugida endavant, la demonització de l’altre.

Això és el que es veu a Land of plenty, la darrera pel·lícula de Wim Wenders. Imatges poètiques per a una narració impressionant, plena de simbolismes i de suggeriments, que mostra una societat malalta, que continua podrint-se per dins mentre busca les culpes a fora, víctima d’una suggestió col·lectiva que és, en bona part, volguda i assumida. Encara que també induïda: una escena, ben simptomàtica, ens mostra una dona major al llit, segurament immobilitzada per alguna malaltia, i amb el televisor al davant. Es queixa que fa mesos que té el comandament a distància espatllat, que no pot canviar de cadena, només pujar o baixar el volum; mentre, a la televisió, Bush arenga els seus sobre la situació de guerra en què, segons diu, es troben els EUA.

Cartes marcades

Ja fa anys que m’explicaren una d’aquelles llegendes de les quals és difícil saber fins a quin punt tenen de veritat i fins a quin de pura i simple invenció. La qüestió és que, segons sembla, en alguna caserna militar espanyola hi hauria un banc permanentment arrestat –sí, un banquet de fusta d’aquells per seure-hi– amb el corresponent soldat fent guàrdia ben a la vora. El motiu?: algun comandament militar s’hi havia assegut quan el banc estava acabat de pintar i s’havia empastifat l’uniforme.

He recordat l’anècdota inevitablement aquests dies, a propòsit de la campanya electoral del País Basc, el joc brut que es posa en pràctica tan descaradament i l’escandalosa manera de passar-se per l’entrecuix la tan indispensable com inexistent separació de poders. Una perversitat evident i aterridora: una llei que pot il·legalitzar un partit polític del qual, tanmateix, no se’n poden detenir els membres.

Sal oberta

Tinc a mà un llibre deixat, el tinc ja uns mesos, és de poesia i els llibres de poesia no es deixen, però això no ho sabia el donant. Pots acabar una novel·la que t’haja agradat i deixar-me-la per tal que la llija, poques vegades tinc la necessitat de tornar a llegir una novel·la, per això en quant les llig les retorne.

Un llibre de poesia sí que tinc la necessitat de tornar a ell, és aquest el motiu pel qual no l’he tornat encara. El llibre és Sal Oberta de Maria Mercè Marçal, en la meua opinió una de les millors poeteses en llengua catalana, aquella que va clamar la seua "DIVISA":

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Per anar obrint boca us regale un dels seus poemes, on senzillesa, destresa literària, sabiduria, sensualitat i sensibilitat es donen alhora.

PART I, "Freu", poema XIX

Saps? M’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul
-dues meitats bessones desaparionades-.
La meva llengua com un caracol silent
resegueix, lent, tot l’arbre, de l’arrel a la copa.

Amb l’amor a l’esquena, com una casa closa,
i un bri d’esglai al cap de les antenes,
m’emparro per l’escorça i estimo cada grop,
cada fulla, i el corc que adesiara hi plora.

Saps? M’agrada el teu cul i m’agrada el teu cap.
Un camí-laberint de saliva brillant
lliga els racons que el sol amb tall segur destria.

El paissatge divers de la bola del món
és el teu cos, avui, ofert, com un deliri
de terra, al meu deler de boca viatgera.

Entomologia

La veritable proesa de Gregor Samsa rau en el fet d’haver estat el primer de tots nosaltres d’assumir la seua condició d’escarabat.