Teoria de la relativitat

Sempre és millor poder exclamar Ja era hora!, que no haver de repetir tantes i tantes vegades A què esperen?

Valentina

Dedique una part del cap de setmana a rellegir la novel·la de Carles Soldevila. I, malgrat els anys, la impressió que me’n va quedar de la primera lectura perdura –en essència– intacta. La impressió que Soldevila és un d’aquells exemples de quin podia haver estat el camí de la literatura catalana de no haver estat sotmesa a una obligada quarantena, i a la conseqüent inanició. Perquè Valentina és una obra moderna, que connecta amb els corrents europeus de l’època –el monòleg interior, les influències de Freud i de Gide, el cosmopolitisme– i que presenta, fins i tot en el tema que explica, una clara voluntat de renovació i de trencament. Valentina és valenta, l’etimologia que la protagonista atorga al seu nom, i s’oposa al món que l’envolta; el d’una burgesia carregada d’una hipòcrita doble moral que a la novel·la representa la generació dels seus pares:

Realment aquesta criatura és ben eixerida –va pensar Eusebi–. Si la seva mare pogués prendre la vida amb la mateixa filosofia! Es veu ben bé que la nova generació no s’obstinarà a empresonar-se en una xarxa de prejudicis i de susceptibilitats. Serà extreure de cada moment el seu plaer; improvisar en marxa.

De vegades, però, la història també camina cap enrere.

Càndids

Hi ha qui creu encara avui –o sobretot avui– que no esmentar el mal és tant com aconseguir que deixe d’existir. Els mateixos, i no en són pocs, que estan disposats a considerar la veu crítica –potser per la gosadia de mostrar-los allò que prefereixen d’obviar– l’únic perill real per a la causa del seu optimisme. Un optimisme, doncs, que vist així no deixa de ser una versió més o menys ominosa de la candidesa. O de l’immobilisme més ferotge.

Justament el Càndid de Voltaire és qui inspira –segons que diuen totes les notes de premsa– la darrera pel·lícula del serbi Goran Paskaljevic. En concret, aquell cèlebre principi que explica que l’optimisme consisteix a fer veure que tot va bé encara que tot vaja malament.

A Optimistes, hi ha que ho són per pura i simple candidesa, o per suggestió col·lectiva, o per excés de confiança en ells mateixos; com també n’hi ha d’aquells que, d’una altra manera, no trobarien motius per a llevar-se cada matí. Un aplec de cinc històries que oscil·len entre el patetisme i l’humor negre, i que funcionen –com ja ocorria amb El polvorí i amb Somni d’una nit d’hivern– com a al·legories de la Sèrbia dels darrers anys.

Rival

Inconstància. Perdre’s en les contingències. Aïllar-se –involuntàriament, de manera obligada– dels interessos més íntims. I haver passat pel dia –pels dies– com qui passa per una superfície transparent i inefable.

Ocults

Després d’haver-lo vist tantes vegades als Babel, treballant –crec– al darrere de les màquines de projecció, la sorpresa ha estat trobar-ne aquest matí una fotografia a la contraportada d’El Punt. En una ciutat i en un país com aquest, relativament reduït pel que fa a extensió i on els que intentem de viure en català ens hem acostumat a saber de gairebé tot quant es fa en aquesta llengua, la sorpresa ha estat doble en saber que aquella cara corresponia a la de Santiago Estruch, director de cinema valencià amb una dotzena llarga de treballs realitzats. El darrer –i motiu de la contraportada–, un homenatge al mite per excel·lència del cinema de terror: Bela Lugosi.

A la portada, el reclam d’una altra cara coneguda –aquesta, però, amb un nom associat d’antuvi– em porta a una bona notícia: Òscar ha tret nou disc. I jo faré el possible per escoltar-lo ben aviat; especialment perquè, a diferència del que havia ocorregut amb els altres, a penes si en tinc cap referència prèvia.

Una prova de la pervivència de determinades inèrcies: a casa nostra, fins i tot el treball de gent que coneixes personalment roman ocult als teus ulls.

Enoch Soames

Una narració breu –cinquanta i poques delicioses pàgines– publicada originàriament el 1912 per Max Beerbohm, escriptor i caricaturista anglés, que Borges, Bioy Casares i Silvina Ocampo havien inclòs el 1940 en aquella coneguda Antología de la literatura fantástica. Enoch Soames és, bàsicament, una sàtira al voltant de la vanitat de l’escriptor. Una revisió del mite de Faust que esdevé una caricatura dels autors que habiten l’ambient literari de l’Anglaterra de finals del segle XIX; però també la demostració que algunes coses d’aquest univers ple de vanitats han canviat ben poc en els darrers cent anys.

Cent anys: això és el que demana l’escriptor Enoch Soames al Diable. Poder entrar a la sala de lectura del Museu Britànic el dia 3 de juny de 1997, cent anys justos després del dia que ell viu, per tal de comprovar què en diran les enciclopèdies en el futur. Soames, tan mediocre com vanitós, ven l’ànima al Diable a canvi de saber què dirà d’ell la posteritat, convençut que el temps li donarà la raó, i el seu geni incomprés tindrà la recompensa que no té cap dubte que mereix.

Una escriptura plena de contenció, capaç de reproduir en poques pàgines l’atmosfera dels cenacles literaris, i capaç també de destil·lar una ironia molt subtil. Uns diàlegs que esdevenen imprescindibles per perfilar, en el breu espai d’una narració d’aquestes característiques, la psicologia de Soames i d’alguns dels personatges que l’envolten. I un joc metaliterari que només acaba de veure’s totalment una vegada el lector assistirà a la tornada de Soames de la visita al futur, i que, més enllà de l’element caricaturesc, toca molts dels punts conflictius que envolten la creació literària.

07:35 AM

Camí del metro, sempre a la mateixa hora, de dilluns a divendres, el veig venir amb el seu caminar pesat carregat de vida, carregant la seua vida. Com un rellotge, encara que no té rellotge; el cap baix i la motxilla a l’esquena; en una mà el totxo de periòdics que segurament recull dels repartidors que es fan lloc a la porta del subterrani.

De vegades s’atura a la porta del forn, com demanant permís, o possiblement el desdejuni. Mai el trobe a dins, potser els reparteix periòdics, no ho sé...

Uns metres més endavant, la casa, el vaixell, l’armari... descansen de nit en un carrer de luxe, tot ordenat al replà d’una tenda de moda. Un carro nòmada pel dia, ple de bosses, que en altres ocasions l’he vist manejar pels carrers, arrossegant-se ambdós com en El vell i la mar de Hemingway. Així l’anomenem entre nosaltres: Hemingway, el vell, barba blanca, rasurada, respectat en la seua, m’agrada pensar, soledat desitjada.

Pensar

La qüestió és aquesta: els processos del pensament, siguin conscients o subconscients, i el flux de pensament que corre dins nostre, sigui expressat verbalment o tàcit, en hores de vigília o de son –aquells moviments ràpids dels ulls tan estudiats en dècades recents–, són, en una proporció aclaparadora, difusos, sense propòsit, dispersos, esporàdics i inexplicats. Es mouen, literalment, «en tots els sentits», circumstància que confereix validesa total a la paraula «forassenyat». La seva economia és d’un dispendi i un dèficit monstruosos. Segurament no hi ha cap activitat humana més extravagant que aquesta. Només pensem que pensem durant breus períodes de focalització epistemològica o psicològica. Poc després, la totalitat del pensament, incessantment acumulat, s’esvaeix inadvertit, amorf i desaprofitat. Satura la consciència i presumiblement el subconscient, però s’escola com un fi rajolí d’aigua a través de la terra seca.

GEORGE STEINER, Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament

Mira'm

Deia Claudio Magris en A cegues que el lactant [...] quan té poques setmanes de vida ja no es limita a mirar la mare, vol captar-ne la mirada, que el miri, i així es converteix en ésser humà.

¿Voldrà dir aquesta cita, com va exposar Giovanni Sartori en Homo Videns, que la televisió substitueix a la mainadera abans dels tres anys? Potser ni tant ni tan poc, però el que està clar és que les institucions educatives hauran d’actuar per convertir als joves en éssers humans exposats contínuament al que avui és el rei dels llenguatges: el visual.

Si el que hem de fer és canviar el mitjà o el suport, i ara hem de fer-ho, amb una pantalla per davant, ho farem, però abans hem d’aprendre nosaltres, descobrir noves formes que passen de nou per l’instrument més antic que hem utilitzat mai els humans per construir i reconstruir informació: les fonts, tenir clar quines fonts podem aprofitar dins d’aquest nou mitjà.

No podem, doncs, apartar la vista i bramar tots els nostres prejudicis a la contra. No podem fer-ho ni els pares ni els docents, perquè els xiquets i els adolescent ens estan demanant mirar-los.

Llum crepuscular

Kaurismäki ha aconseguit allò a què tants aspiren: un estil personalíssim, inconfusible, absolutament intransferible i inimitable. Un segell que imprimeix a cada nova pel·lícula i que es fonamenta, bàsicament, en una narració lenta i aparentment asèptica, en una direcció d’actors que sembla buscar la màxima contenció, i en unes històries tràgiques protagonitzades per perdedors a qui la vida maltracta tant i tant que l’espectador acaba per distanciar-se’n i contemplar-ho amb un lleu somriure als llavis.

La víctima propiciatòria de Luces al atardecer és Koistinen, un guarda de seguretat ingenu i solitari que és utilitzat per cometre un atracament als grans magatzems que vigila. Koistinen és la mateixa encarnació de la solitud, del rebuig exercit per la societat cap a aquell que és diferent; és la persona invisible a la barra d’un restaurant de luxe. Koistinen truca a la porta dels altres, els busca, però n’obté el silenci i la indiferència per resposta. Koistinen només parla amb la venedora de la caseta de les salsitxes, més que no amb la intenció que l’escolten, per escoltar-se ell mateix; per creure’s els seus propis somnis, que semblen més reals si com a tal els explica a una altra persona.

Una llum crepuscular, un antiheroi i dos tangos de Gardel: Luces al atardecer és una nova mirada de Kaurismäki a la solitud i la fragilitat.