El nucli central de la història podria passar per l’argument d’una clàssica pel·lícula d’amor; d’un amor arravatat, incondicional i etern. Podria passar-hi, especialment, si el reduïm a allò de més essencial, a allò que repetiran les sinopsis de les cartelleres cinematogràfiques: Antoine, un home ja madur, viatja fins a Tànger amb l’excusa de supervisar unes obres, però amb la intenció real i secreta de recuperar Cécile, el seu primer i gran amor, a qui no veu des de fa trenta anys. Però Les temps qui changent és una pel·lícula d’André Téchiné, i això és una garantia que, més enllà de l’anècdota que en fa de fil conductor, trobarem la mestria del director francés en l’art de mostrar els conflictes humans.
Efectivament, si en Les roseaux sauvages Téchiné construïa un dels retrats més nítids i honestos de l’adolescència que ha donat el cinema contemporani, ara la seua mirada se centra sobretot –encara que no de manera exclusiva– en la maduresa. La maduresa com un territori on els anhels i les esperances poden difuminar-se fins a quedar soterrats per la quotidianitat més estricta, per la supervivència pura i dura. Com un espai en què, sovint, es fa necessari trobar un punt d’inflexió a tantes inèrcies com s’han anat acumulant al llarg dels anys. Al voltant d’aquesta història principal, però, tota una sèrie de personatges aparentment secundaris, però que no ho són tant: personatges joves tocats pel fracàs prematur, pel desarrelament i la desorientació, que lluiten contra uns dimonis personals que s’evidencien massa grans per a la seua feblesa.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada