Per això, l’arribada d’aquesta púrria de diaris gratuïts és tan dramàtica i perillosa, perquè ens uniformitza, ens projecta directament a la massa. Aquests diaris es caracteritzen precisament per la manca d’estil propi; tant se val que es diga Metro, 20 minutos, ADN, Qué! o Micalet, en tots aquests la informació es presenta en forma de comunicat de premsa, amb una absència de bons columnistes i amb una evident carència de línia editorial. Són diaris que no busquen incidir especialment sobre el lector, és senzillament publicitat encoberta, sovint de caire institucional.
En molts sentits, la premsa gratuïta representa l’atac més important a la pluralitat de la informació. Els mitjans –les empreses– haurien de resistir-se a participar d’aquest negoci que, a ben curt termini, els afectarà molt greument.
Martí Domínguez, “L’estil i la premsa” (publicat avui en El País)
"Perquè mentre es presentin tal com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se'n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d'aparat ful, donaran molta feina".
Pere Calders
06 d’abril 2006
Gratuïts
etiquetes:
Retalls
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada