Bàrbars

Malgrat que ho hàgem oblidat –o justament per aquest motiu– la Història continua amb el seu moviment oscil·latori, pendular, cíclic.

El gran invent del segle XX havia estat –o això pensàvem– la classe mitjana: l’antídot contra les revolucions en l'ocultació subtil del poder i en l’aparença que aquells que no tenien res a perdre ja no existien. Si més no al nostre àmbit: l’únic que ens havia interessat.

Ara, però, tornem a viure esperant l’arribada dels bàrbars. I ja no els intuïm a l’altra banda de cap muralla, sinó que els sabem a sota del llit mentre dormim, al seient del costat del metro, a l’àrea de descans de l’autopista, entre els passatgers d’un vol comercial o als voltants d’una urbanització de luxe. I som conscients que no podem parlar amb ells: perquè són bàrbars, i perquè novament no tenen res a perdre.

Amagar la brutícia sota la catifa sempre ha acabat de manera idèntica: arriba un punt que no pots mantenir-hi la teua confortabilíssima butaca a sobre.